Al Gato Pérez li agradava el JB, un whisky cantellut. Quan estava amb ell, em sumava a la societat destil·lada Justerini i Brooks. Una nit dels primers anys del Zeleste, el mític bar musical del carrer Argenteria, estàvem en una taula tots quatre i hi havia algú més que no recordo. El Gato em diu: “Nen, anem al lavabo que t’he de dir una cosa”. Mentre deixàvem anar el llegat renal dels senyors esmentats, em va dir: “Em passo a la rumba”.

Era un secret encara -d’aquí la micció en mode coartada- i seria una bomba perquè el Gato era conegut primer com a promocionero de la discogràfica Edigsa i després com a rocker, baixista del grup Secta Sònica, que tirava cap al free jazz i no entenia ningú més enllà que tots els seus components eren molt bons amb els instruments. Jo el vaig començar a tractar quan esmerçava el seu do de gents per fer conèixer els enregistraments del segell discogràfic que va llançar la Nova Cançó i altres cançons que no ho eren però que, sumits en el provincianisme franquista, ho semblaven. Era un paio curiós perquè realment feia honor al renom amb faccions felines i ningú, absolutament ningú, li deia Javier Patricio, el seu nom de pila, i també perquè devia ser l’únic argentí del món que parlava català i no s’escoltava. Tot i que jo era un mitges soles i talons que publicava als subsols clandestins i de l’underground, ell em convidava a tiberis en restaurants cars pagats per la companyia, és a dir, per Jordi Pujol.

Quan ja vaig escriure en capçaleres amb prosàpia, ell ja havia canviat la publicitat per la música i, tot i que a mi allò de la Secta Sònica no em deia absolutament res, les meves crítiques els deixaven bé amb el recurs que gasto per als casos d’afectuosa benevolència: música experimental, obrir nous camins sonors, la guitarra virtuosa, la bateria beat i ell, un baix rítmic que aguantava el compàs mentre els altres volaven pel cel de les oques de la improvisació i la dissonància a la infructuosa recerca del to perdut. Allò no anava enlloc, més enllà de ser nostrada part del “rock laietà”, marca deguda al Gato exercint de promocionero d’ell mateix. Però heus ací que, sorprenentment, “em passo a la rumba”.

Em va explicar la seva immersió a Gràcia, ensinistrat per la família del Pescaílla, el marit i tocaor de Lola Flores. En companyia del seu primer productor, l’amic comú de bogeries compartides Jordi Vendrell, vaig escoltar en primícia les cançons que estava perpetrant per al que seria l’àlbum del debut, Carabruta, 1978. Sí, allò era rumba, però, com va recalcar el seu íntim col·lega Sisa, amb una original aportació intel·lectual al “sabor de barrio”. El Gato va fer amb la rumba el que Vinícius de Moraes amb la samba i Rubén Blades amb la salsa: sense treure-les del carrer, les van passar per unes quantes biblioteques i músics del nivell artístic més alt, verbigràcia Agustí Fernández. Gran versió del Gato del Pedro Navaja de Blades, amb guitarra elèctrica.

Antoni Gutiérrez Díaz, que ja podem afirmar que va ser el secretari general del PSUC per antonomàsia, l’admirava, i es van fer molt amics. El Gato i el Guti -sembla un joc de paraules- feien bon tàndem; queda ben palès a la magnífica biografia del Guti escrita per Txema Castiella. El Guti, que treia partit polític de tot el que ensumava d’interès, beatificava el Gato com a exemple de la Catalunya inclusiva. El Gato era tot ell un arquetip del mestissatge: pare madrileny, mare argentina, nascut allà, vingut aquí, quatre idiomes... I “al damunt dels nostres cants”, el mestissatge musical que ara anomenem fusion o mix entre el compàs sardanístic de sis per vuit, les meloses articulacions del tango i la milonga, les agosarades harmonies del jazz, l’ostinato del baix rocker, el melisma del flamenc amb la seva veu canònicament rogallosa i el ventilador guitarrístic original del gènere, que li va donar per a una cançó.

Les últimes rondes que vam compartir ja no van ser la societat J&B, sinó infusions de camamilla que ell a vegades acompanyava amb una aspirina infantil per prescripció del Guti, que era un boníssim metge, de cara a millorar el circuit cardiovascular: “Se fuerza la máquina ”. Després de fer bondat -ell deia “estar a secano ”- uns quants anys, el 1990, sense temps ni tan sols d’inaugurar la quarantena, va salpar en el vaixell preciós que li va pintar Mariscal per a la coberta d’un disc que mig seria pòstum, Fenicia. El Guti, aleshores vicepresident del Parlament Europeu, i l’alcalde Maragall li van dedicar una plaça a Gràcia. Sumant tot el que he anat enumerant, em surt una rumba de les set vides del geni. Llegeixin-les en l’excel·lent gatologia del seu biògraf, Marcos Ordóñez, i, sobretot, escoltin-lo.