Aquest 2015 molta gent ha entrat a la cinquantena. M’hi incloc. Els optimistes els anomenen els nous trenta, però quan veus gent de la teva edat que s’ho creu i pretén tenir trenta anys a vegades et fan passar vergonya. Som una generació que va viure la mort de Franco als 10 anys i va ser educada davant de la tele. El canal UHF va néixer justament el 1965. No deu ser casualitat que la líder de la ràdio espanyola als matins, Gemma Nierga, i que el líder dels matins de ràdio catalans, Jordi Basté, siguin de l’any que va veure néixer Jesús Vázquez, Andreu Buenafuente, Pablo Motos, Miquel Calçada, Toni Soler o directors de cinema també molt mediàtics com Santiago Segura i Álex de la Iglesia.

Les cançons més escoltades el 1965 van ser La Yenka i Help, de Tony Ronald, l’Oscar el va guanyar Sonrisas y lágrimas, i els Beatles van actuar a Barcelona (i es van separar cinc anys després). Per això aquest reportatge el vam enregistrar, en dos vídeos que us recomano, al juliol a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, a l’habitació on s’havien allotjat els Beatles, decorada degudament amb imatges de grup mític. Recordo que aquell dia el titular me’l va donar Jordi Basté, citant Jaume Roures: “Si als cinquanta anys no et fa mal res és que estàs mort”. La frase em va fer riure, en part perquè no m’hi vaig sentir identificat. Tres setmanes després la vaig entendre tant que he trigat uns mesos a publicar el reportatge.

L’any que vam néixer els que ara fem cinquanta anys van matar Malcolm X i, en una manifestació contra la Guerra del Vietnam, neix l’eslògan: “Fes l’amor i no la guerra!”

Els enviaven al llit ben d’hora ben d’hora amb el “Vamos a la cama que hay que descansar ” de la família Telerín, nascuda, naturalment, el 1965.

Però no vam veure guanyar la primera Lliga del Barça fins que teníem 10 anys. Just quan Heidi entrava a les nostres vides i Franco en sortia.

Ens vam fer grans amb Los Ángeles de Charlie, Los hombres de Harrelson, Starsky i Hutch, Kojak, Orzowei, i quan vam fer quinze anys sonaven Dime que me quieres de Tequila o Santa Lucía de Miguel Ríos, El Lute de Boney M., Hey de Julio Iglesias o The wall de Pink Floyd. I vam fer 18 anys l’any que Remedios Amaya feia zero points a Eurovisió, i Espanya guanyava Malta 12-1.

Quatre representants d’aquesta generació, Basté, Hereu, Nierga i Plana, ens confessen com ha anat la seva primera meitat de vida.

Crisi, quina crisi?

Esteu a la crisi dels 50? ¿Igual, millor o pitjor que a la crisi dels 40?

Gemma Nierga : Jo als 40 acabava de tenir el meu fill, per tant la meva crisi dels 40 va ser inexistent perquè li estava donant el pit i em veia la dona més poderosa, preciosa i rotunda del món. Van passar els 40 amb un nen a la teta cada tres hores. Ara els 50 no els estic vivint com una crisi, al contrari. Estic agafant energia per cuidar-me. He d’alimentar el cos, l’esperit... M’ha entrat una obsessió per cuidar-me. M’imagino quan ets una mare gran, no vols fallar als teus fills. Vols que et vegin jove.

Jordi Hereu : A mi l’edat mai m’ha preocupat. Quan feia la festa d’aniversari hi havia els meus pares i els meus fills. Però vaja, alguna cosa hi deu haver perquè he celebrat fortament els 50, cosa que no havia fet als 40. Deu ser per un tema simbòlic i, perquè un és optimista, jo la vaig titllar de festa de pas de l’equador. La meitat del trajecte. Cada vegada el que em preocupa més és la qualitat de viure. Un signe dels temps: m’encanta ballar i una setmana abans de la festa em vaig fer un esquinç al turmell. Però vaig ballar com mai amb crosses.

Pepa Plana: Quan en tenia 47 ja deia que jo era una dona de gairebé 50 anys. Em vaig anticipar molt i els anava assumint, perquè també em relacionava amb gent més jove. Els 30 són els meus favorits. Els 20 no els tornaria a tenir mai més a la vida, però dels 30 als 40 hi tornaria. Als 40 la sensació és que pots trucar a portes, i als 50 és com que ja ho has fet. Em fa por aquesta sensació. Diuen que als 20 anys descobreixes un bar que tanca tard, als 30 coneixes la parella, als 40 trobes un bon restaurant, i a partir dels 50 coneixes un metge especialista molt bo.

Jordi Basté: Jo vaig tenir una greu crisi als 40, ho he de confessar. Als 50 res. Als 40 em van muntar la festa i als 50 me la vaig muntar jo. Als 50 em sento millor que als 40, no físicament, esclar. Hi ha aquella frase del Jaume Roures que m’agrada molt, que diu que si a partir dels 50 no et fa mal res és que estàs mort. És fantàstica. Els nostres pares als 40 eren grans i als 50 eren vells... Jo als 40 mai em vaig sentir gran i ara no em sento vell. El que sí que et passa és que quan els teus fills et veuen ballar tenen vergonya aliena.

I ara què?

Els titulars parlen dels majors de 50 com els que ja no troben feina.

J.H.: Jo en això estic en plena reinvenció. Als 46 vaig iniciar una tercera etapa laboral i, per tant, jo no puc fer aquesta reflexió. El que penso és que ens tocarà treballar força anys.

G.N.: Per a mi és molt feridor trobar-me amb gent gran que et diu que quan era petita ja et sentia a la ràdio. I també ens trobem a la feina amb joves de 20 o 25 anys que es mengen el món, amb les noves tecnologies, el Twitter... Tenen una agilitat mental, una rapidesa...

J.B. Però això és un handicap, perquè ara la paraula ofici està menyspreada absolutament. Ara són feines. Neixen amb tantes tecnologies que, per exemple i en el nostre cas, no saben que el valor del periodisme és al carrer. Són els més ràpids amb la xarxa, intuïció, però a l’hora de parar, pensar, observar, valorar...

G.N.: Tenim uns caps que valoren molt aquesta rapidesa amb les noves tecnologies, i no tant l’ofici. La llàstima és que tu i jo valorem l’ofici, però estem en mans d’una gent que no el valora. Valoren que aquest noi sap fer un programa amb unes noves tecnologies...

J.B.: Som la generació dels cagadubtes, perquè vam néixer amb un peu a cada camp. Amb un peu a la dictadura i un peu a la Transició, més que a la democràcia. Això ens va fer molt estranys. No sabíem què cony érem exactament.

J.H.: Però jo veig que hi ha molta energia als 50, i capacitat de fer coses, sense caure en la impostura.

Malalts de tele

Que el líder dels matins de la ràdio a Catalunya i la líder dels matins de la ràdio a Espanya siguin del 1965, com Miquel Calçada, Andreu Buenafuente, Toni Soler... és per alguna cosa. Som una generació educada davant la tele.

J.B.: Jo tinc molt poca memòria història. En canvi, tinc el record del dia que va entrar la tele en color a casa. El pare va comprar una Phillips, la va posar sobre una cadira, i el primer programa que vaig veure era una entrevista de José María Íñigo a Núria Espert. El monòlit era la tele.

G.N.: El meu record de la tele en color era un camp de futbol. El primer cop que vaig veure un color a la tele era el verd del camp de futbol. El meu pare va dir: “Oh, quina gespa”.

J.H.: Jo sóc el quart de cinc germans. Tenia portades dels Beatles a casa, i vaig viure alguna mani, pels germans grans. Jo trobo que som una generació interessant. Els més grans havien somiat en la revolució i nosaltres som fills de l’escepticisme.

J.B.: Nosaltres podem dir que vam ser la foscor que va donar pas a la claredat. M’explico. Era la foscor de si et separes no ho diguis a ningú, vigila no se sàpiga que surts de l’armari, el càncer era un mal lleig a casa, no es podia parlar de la sida... Devíem ser també de les últimes generacions que van anar a la mili.

G.N.: I has oblidat una cosa importantíssima, el català. Nosaltres som una generació que va començar l’EGB en castellà. Jo anava a les monges escolàpies, però he estudiat tota la carrera de periodisme en català.

Fes l'amor i no la guerra

L’any que vam néixer, el 1965, neix en una manifestació amb l’eslògan “Fes l’amor i no la guerra”. ¿Sexualment som una generació alliberada?

J.B.: Jo crec que com a generació no.

J.H.: Els nostres fills consideren que som més pardillos.

P.P.: Ai, no hi estic d’acord. Jo crec que als 80 vam ser terriblement gamberros, promiscus i molt més passats de voltes que ara.

J.H.: Jo la imatge que tinc és d’una gran explosió als 70, i als 80, potser per la sida, més replegament.

G.N.: Jo tinc un fill que té 9 anys i quan li vaig dir que era l’aniversari del pare em va preguntar si faríem l’amor. Quan jo li responc que probablement, em diu: “Quin fàstic, mama, com pots dir això a un nen petit?”

J.H.: Aquesta pregunta no l’hauríem fet, nosaltres.

G.N.: Nosaltres anem despullats per casa, els nostres pares no.

J.B.: Jo amb això sóc molt pudorós, encara. No tinc cap necessitat d’anar despullat.

G.N.: A la nostra època posaven una lenta perquè tu ballessis amb el noi que t’agradava.

J.H.: Ara no necessiten aquest parèntesi lent, pel que m’expliquen els meus fills.

Del telèfon fix al passadís a l'iPhone

De telèfon n’hi havia un a casa, al passadís. Els pares ens escoltaven les converses. I hi havia un horari per trucar a casa... Ara el mòbil ho ha canviat tot.

J.B.: ¿I no us passa que us adapteu a les noves tecnologies però us sobrepassen? Que arriba un moment en què la teva memòria està tan plena...

J.H.: Jo, amb això, en els últims quatre anys sóc un home nou. N’he hagut d’aprendre perquè no en tenia ni idea, i n’he après sense cap obsessió per anar a l’última. M’atabala bastant.

P.P.: Jo no tinc telèfon, per exemple. Puc viure sense mòbil. M’agraden les coses manuals, però no m’enganxa gens tot això, ho trobo terriblement avorrit. La feina que faig és artesana...

J.H.: El que em fa molta gràcia és tenir converses amb els fills... Ell se’n burlen perquè jo els explico el típic rotllo que els meus jocs em demanaven posar-hi més imaginació, no tanta PlayStation... Veure’t a tu mateix en aquesta conversa em fa gràcia, i ho defenso amb molta convicció.

J.B.: Jo recordo que fa uns anys vam tenir una discussió a casa els pares. El meu pare i jo discutíem sobre si era millor actor el Gary Cooper o el Harrison Ford. Cadascú defensa el seu territori, defensa els seus valors. La cosa que m’horroritza és si els fills ens veuen com uns salvatges o uns inadaptats socials. A mi em passava amb els meus pares, quan escoltaven la seva música amb el disc de pedra. A ells els deu passar el mateix amb nosaltres.

El primer cotxe

¿El primer cotxe que vau tenir i el primer avió que vau agafar, els situeu?

G.N.: El record del primer cotxe jo el tinc molt. És un 4L de color blanc del meu avi, que havia mort. El meu pare el va portar al mecànic i ens el va donar al meu germà i a mi perquè el féssim servir. Aparcat a Consell de Cent / Muntaner: ens sentíem els amos del món.

J.B.: Jo recordo el primer viatge d’avió pagat. Per Catalunya Ràdio, quan tenia 17 anys, a Madrid. El següent a Ginebra. El cotxe va ser amb 18 anys. Ja treballava i va ser una mena de regal compartit amb els pares. Un 850 groc.

P.P.: Jo vaig treure’m el carnet més tard, i li vaig dir al meu pare que volia un dos cavalls, i encara el tinc. El cotxe deu tenir 34 anys i fa 30 anys que el tinc. Encara va i és el meu cotxe.

De fills a pares

La meva filla gran té 20 anys. ¿El vostre fill més gran quants anys té?

G.N.: 9

J.H.: 18.

J.B.: 12.

P.P.: 32. Vaig ser mare molt jove, als 17. Hi ha gent que a mi sempre m’ha conegut amb un fill.

Edat d'emancipació

A quina edat vau marxar de casa?

J.H.: Quan em vaig casar... Als 28.

J.B.: Als 17, 18 anys. Vaig anar a viure a un pis d’estudiants. Jo llavors ja treballava i em podia permetre no molestar-los. Anava cada dia a dinar amb ells: no vaig trencar el cordó umbilical, però així hi havia llibertat per a ells i per a mi.

P.P.: Amb 17 o 18.

G.N.: Jo molt tard. Vaig anar a viure amb un noi quan en devia tenir 29 o 30. Sóc la nena de tres germans i això marca molt. Tota la vida ets la nena, et comportes com la nena de la família. Assumeixes moltes responsabilitats, perquè als 9 anys ja desparaves taula perquè els nens havien anat a mirar la tele i ajudaves tu la mare...

Camí de Can Seixanta

Si quedem d’aquí 10 anys en aquesta habitació, què haurà passat? Com estarem d’ànims?

J.H.: Encantats de tornar-nos a veure.

G.N.: Ui, els 60 són diferents.

J.B.: Els 50 són la transició entre els 40, que són la crisi, i els 60, que ja ets vell.

P.P.: A mi em fa por ara estar malalta, morir-me...

G.N.: A mi morir-me no, em fa por la malaltia. El pas del temps és més cruel amb les dones encara.

J.B.: La malaltia et preocupa, però més pels teus que per tu.

J.H.: Sé que a partir d’ara ja toca perdre gent, de vegades. En diuen llei de vida, però segurament és dels temes que haurem de saber portar.

J.B.: El que més et canvia és el patiment pels fills. No t’adones del plaer i del neguit de ser pare fins que no ho ets. Jo estic molt millor ara que als 40. M’hi sento. Però, en canvi, sí que és cert que hi ha una no acceptació d’una realitat. És com els que som calbs. La dignitat s’ha de portar, i envellir de la millor manera possible. El primer dia que et fas gran és quan vas en autobús i et parlen de vostè. Aquell dia has mort. No és peterpanisme, perquè això és als 40. Jo recordo el dia que la mare va fer 44 anys. Vaig pensar que era una senyora gran.

G.N.: Hi ha una cosa molt bona que és la veterania. Hem après moltes coses i les ximpleries ja no ens afecten. Ara sabem molt bé l’amic que ens agrada, amb qui ens agrada estar, com volem celebrar les coses... No estem per ximpleries. A mi tot m’afectava molt, abans, i ara no. De més jove tenia més complexos que ara.

J.H.: I si això es gaudeix, pot ser plenitud.