Al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha una exposició completíssima i enriquidora que us permetrà descobrir l’artista Suzanne Valadon. Filla d’una bugadera, va arribar al barri de Montmartre de petita, a la segona meitat del segle XIX. Amb només quinze anys, va cridar l’atenció de molts artistes de la bohèmia parisenca que la sol·licitaven com a model. Curiosa, valenta i moderna, es va relacionar amb pintors de l’època i va ser retratada per artistes com Degas, Chavannes, Renoir, Toulouse-Lautrec, Utter o Steinlen i va coincidir amb referents de l’art català com Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Miquel Utrillo. Valadon, que va ser la imatge de bona part del cartellisme modernista de l’època, no en va tenir mai prou amb fer de model i es va formar de manera autodidàctica com a artista veient com treballaven els homes que l’envoltaven. Degas, conscient del talent de Valadon, la va ajudar a formar-se, li va ensenyar a gravar en el seu propi estudi i va col·leccionar part de les seves obres. Va ser ell qui li va afegir el sobrenom de terrible perquè mai es va mostrar com una dona dòcil i conformista. Ella sentia l’impuls de progressar, de fer-se un nom, d’aprendre. Fins i tot va treballar en un circ fins que es va lesionar.

L’exposició del MNAC, fabulosament comissariada, no només permet descobrir l’univers creatiu i la personalitat poderosa de l’artista. També es pot observar com s’interrelacionen els moviments d’avantguarda internacionals amb l’art català. S’hi poden veure obres emblemàtiques de Rusiñol, Casas, Utrillo, Toulouse-Lautrec, Degas i molts altres pintors de l’època per donar context al món que envoltava Valadon. Passejar entre les obres permet posar en contrast com l’artista era percebuda per la mirada masculina, de quina manera es representava la dona i l’ambient de Montmartre per aquests artistes i, per contrast, com la pintora es reapropia de la seva imatge a través de la naturalitat i la construcció de la intimitat en les seves obres. Valadon evita retratar l’ambient masculinitzat i crea escenes de complicitat entre dones. Al llarg de l’exposició, exhaustiva i amb una gran sensibilitat per connectar amb el visitant, s’estableix un diàleg visual i emocional entre els quadres de Valadon i els seus col·legues contemporanis, amb un resultat que enriqueix la imatge més estereotipada de la vida bohèmia de Montmartre.

En el recorregut per les sales de l’exposició, però, va passar un fet singular. Un guia que acompanyava un grup de turistes descobrint-los les interioritats d’aquesta etapa artística, va fer referència al moviment que critica Picasso pels seus maltractaments a les dones: “Diuen que Picasso era un home horrible”. El guia ho va fer extensiu a la resta d’artistes homes, atribuint-ho a la masculinitat pròpia d’aquell temps: “Tots eren horribles”, va dir. I aleshores, per tancar el cercle i justificar la forta personalitat de Valadon, va concloure amb un supòsit: “Ella també era una dona horrible”. El comentari feia venir ganes d’interrompre el guia i recordar-li que les normes del joc i els privilegis no eren les mateixes per a homes i dones. I que el desig d’esdevenir una dona lliure i una pintora independent com ho eren tots aquells artistes que la pintaven nua requeria una força i resiliència molt lloables. Els conflictes sentimentals que pogués tenir amb alguns homes no partien de la igualtat de drets i llibertats. En cap cas, tot això no la fa una dona horrible. El que és més trist és que per justificar la conducta de Picasso s’hagi de menysprear Valadon. De fet, a través de les seves obres l’artista sembla reaccionar a tot aquell masclisme imperant amb tenacitat i una determinació molt saludable.