La setmana passada, el papa Francesc va rebre en audiència més de cent humoristes d’arreu del món. La immensa majoria eren italians, però entre els assistents hi havia també Conan O’Brien, Julia Louis-Dreyfus, Whoopi Goldberg, Jim Gaffigan, David Sedaris i Stephen Merchant. L’acte es convertirà en una de les operacions de màrqueting més valuoses del Vaticà, perquè ha dibuixat una imatge de modernitat i amabilitat de l’Església sense precedents que, per descomptat, és una farsa. El conclave de comediants, digne d’una distopia grotesca, ha sigut molt oportú després que es filtrés el comentari homòfob del Papa. Molts mitjans han reaccionat per inèrcia davant d’aquest muntatge i han celebrat el clima distès i rialler que ha envoltat el Sant Pare. Els humoristes es van convertir en simpàtiques germanetes de la caritat i es van acostar al líder de l’Església com si fossin pallassets innocents, com si fessin moneries a un nen petit. Una de les fotografies oficials del Vaticà, amb la càmera situada darrere de l’espatlla del Papa, reflecteix a la perfecció aquest infantilisme acrític: mostra Jimmy Fallon, Chris Rock, Stephen Colbert i Mike Birbiglia mig genuflexionats, eufòrics, saludant amb les mans, competint per cridar l’atenció a un animaló d’una gàbia d’un zoo. Se sentien els protagonistes d’un miracle.

Els diferents comediants van expressar que ni ells mateixos sabien què feien allà. Julia Louis-Dreyfus va definir l’espectacle com a bizarre, estrany. I ho era, perquè el contingut de la trobada era d’una incoherència esperpèntica. El papa Francesc pretenia celebrar l’humor aliè a la realitat mundial i la mediàtica: “L’humor no ofèn, no vexa, no castiga les persones en els seus defectes. Mentre que avui dia la comunicació genera sovint confrontacions, vostès saben fer confluir realitats diferents i a vegades fins i tot oposades. N’hem d’aprendre tant, de vostès!”, va dir un Francesc condescendent. Chris Rock, famós pel seu humor masclista i barroer, feia d’escolanet beat i anava dient que sí a tot. “Enmig de tantes notícies fosques, immersos en grans emergències socials i fins i tot personals, vostès tenen el poder de difondre la pau i els somriures. Uneixen la gent, perquè el somriure és contagiós”. En el seu discurs, el Sant Pare va gosar fer un Papaexplaining alliçonant els assistents sobre els engranatges del riure, explicant que si ell feia pam i pipa això faria més gràcia. Va fer el gest, una gracieta pusil·lànime com si cometés una irreverència. És aquest humor timorat, ridícul i antic. L’acudit apocat de capellà amb flaire de resclosit.

El Vaticà ha sabut convertir els humoristes d’arreu del món en influencers oportuns, en una Església desesperada, que envelleix malament. Semblava un episodi de Black mirror en què érem testimonis de la resurrecció d’una Església que en comptes de modernitzar-se ha aconseguit convertir el món sencer en retrògrad. Fa cinc-cents anys l’Església veia el riure com una subversió. “El riure mata la por, i sense por no hi pot haver fe, perquè sense por, el dimoni ja no té necessitat de Déu”, advertia fra Guillem de Baskerville a El nom de la rosa. Ara l’Església utilitza el riure per semblar millor. Deixeu que els comediants vinguin a mi. La trobada d’humoristes va ser una bona distracció de l’homofòbia, la pedofília i el biaix dels drets de les dones. L’humor està molt bé, però ¿on queda la moral? Abans d’acotar el cap davant d’un líder s’hauria de tenir en compte que també abraces el que representa. L’humor, quan vol ser influent, també ha de tenir compromís. “Fight the real enemy!”, va sentenciar fa més de trenta anys l’enyorada Sinéad O’Connor mentre estripava la foto de Joan Pau II. I així estem. Una broma.