Aprofito l’oportunitat que em dona ser columnista de l’ARA per deixar testimoni escrit i públic que, si en un futur remot la meva fama creix exponencialment i alguna persona considera que soc mereixedora d’un biopic post mortem, sisplau, que no me’l facin com el de Karl Lagerfeld. M’explico. El divendres 7 de juny la plataforma Disney+ va estrenar una minisèrie, molt ben feta en el pla audiovisual i fantàstica en l'àmbit actoral, dedicada al dissenyador de moda Karl Lagerfeld en la qual amb prou feines es parla de moda. Un enfocament, si més no, sorprenent si volem explicar la vida d’un dissenyador. Tan sols podem apreciar amb un mínim d’atenció dos vestits, un dels quals dissenyat per a una Marlene Dietrich que es va negar a posar-se’l, per considerar que ell no tenia prou talent. L’argument central és el dels problemes sexuals i els traumes emocionals del creador alemany, els quals serveixen també per mostrar un dels seus coetanis i principal competidor, Yves Saint Laurent, com un personatge obsessiu, drogodependent i amb greus problemes psiquiàtrics. És aquí quan aquella dita de “No m’estimeu tant i estimeu-me millor” pren tot el sentit.

No és la primera vegada que això succeeix amb els biopics de moda: la pel·lícula Coco antes de Chanel (2009), protagonitzada per Audrey Tautou, s’acaba quan la protagonista decideix obrir la casa de moda, i a la sèrie de La casa Gucci (2021) la moda brilla per la seva absència. Hi ha altres exemples, com el de Halston (2021) o Yves Saint Laurent (2014), en els quals gaudim de certes dosis de moda però no falten en cap moment els escàndols, l’homosexualitat, l’abús de drogues i la megalomania, donant per fet que són agents que defineixen irrenunciablement el sector. En tot cas, aquesta tendència parla més de com som com a societat que de les persones a les quals es vol fer “l’homenatge”. Som la societat del true crime i el reality, que cada any que passa necessita augmentar la dosi d’adrenalina, al mateix temps que, de mica en mica, desapareixen els programes dedicats a la cultura, per considerar que no venen prou si no se’ls revesteix d’un enfocament de premsa rosa i groga. 

Certament, Karl Lagerfeld ha estat un personatge altament polèmic, cancel·lat en diverses ocasions per les seves opinions i creences, malgrat que també ha gaudit d’homenatges sonats, com el fet que el 2023 se li dediqués la Met Gala. No tinc clar que el seu talent com a dissenyador mereixés un biopic, però el que és cert és que va ser un creador amb un gran olfacte empresarial i comercial, sense el qual no s’entendria el món de la moda del darrer quart del segle XX. Amb ell i sota el paraigua neoliberal dels 80, es va redefinir el concepte del luxe tan injuriat arran de les revoltes socials dels anys anteriors. Tampoc podem oblidar que va ser fonamental en la recuperació del sector de l’alta costura, quan es trobava greument ferit, desactualitzat i en perill d’extinció. Al capdavant de Chanel, lluny d’imposar un estil personal, va saber explotar i actualitzar l’estil de la dissenyadora, a més de convertir Gabriel Coco en el millor dels seus productes, sent responsable de la imatge que ara tenim d’ella.  

En tot cas, és important que es parli de moda perquè es comprengui que és un sector creatiu i cultural importantíssim, un fenomen sociològic de primer ordre i un sector empresarialment i econòmicament determinant. Però, definitivament, no se’n pot parlar mai a qualsevol preu. La dita “Que es parli de nosaltres encara que sigui malament”, en aquest cas, simplement consolida el prejudici de la moda com un sector frívol, poblat de personatges hedonistes, mogut per una riquesa i un elitisme immorals i allunyats totalment del món... I això està molt lluny de ser la realitat de la moda.