Quan va sonar el martell de la casa de subhastes Christie’s de Manhattan el 15 de maig del 1990, un quadre de Vincent van Gogh, Retrat del doctor Gachet, va imposar en el seu moment el rècord de l'obra d'art més cara mai venuda en una subhasta. L'obra va quedar en mans d'un magnat japonès per 82,5 milions de dòlars. Pintat al jardí del metge de l'artista el juny del 1890, l'obra es va acabar poc abans del suïcidi de Van Gogh. "La sensació de melancolia que irradia el metge transmet l'expressió desconsolada del nostre temps", va escriure Van Gogh al seu amic Paul Gauguin. Considerada una de les seves obres mestres, ara podria valer 300 milions de dòlars o més, segons els experts.

Durant gran part del segle XX, Retrat del doctor Gachet va ocupar un lloc destacat al Museu Städel de Frankfurt i al Museu Metropolità d'Art de Nova York, al qual va ser prestat per un col·leccionista privat abans de la venda del 1990. Tanmateix, des d'aquell dia a Christie’s pràcticament ha desaparegut. El seu parador s'ha convertit en un dels misteris més grans del món de l'art. Els curadors que organitzen exposicions sobre Van Gogh s'han rendit en el seu intent per trobar-lo. El Museu Städel, on va estar penjat, va encarregar tot un pòdcast per esbrinar la seva localització.

Els investigadors d'art han confirmat el següent amb el pas dels anys: que el comprador japonès del 1990 poc després de comprar-lo va ser sancionat penalment i va morir. La seva col·lecció va ser venuda per un banc i el quadre va ser adquirit per un financer austríac que aviat es va adonar que tampoc ell podia permetre's conservar-lo. El 1998 el Van Gogh es va vendre en privat a un comprador no revelat. Des de llavors el rastre s'ha refredat. Almenys públicament.

Tot i que el mercat de l'art prospera gràcies al secretisme i protegeix la privacitat com una qüestió d'honor, també hi ha persones la missió de les quals és recopilar informació fiable sobre qui posseeix què. Algunes són representants de cases de subhastes o assessores d'art.

Missió impossible

Durant mesos els reporters del New York Times han buscat el petit grup de persones implicades en la venda del 1998. La recerca per trobar la pintura –una missió empresa al llarg dels anys per moltes altres persones– s'ha estès des de cases de subhastes i galeries de Nova York fins a una vil·la suïssa de conte de fades al costat del llac de Lugano.

La majoria d'experts que s'han trobat pel camí asseguren que no tenen ni idea del que li ha passat al quadre. Quatre coneixedors del món de l'art han dit que sospiten que està en mans d'una família europea reservada i molt rica. I tots tenien una opinió sobre la qüestió central que impulsa una recerca d'aquest tipus: ¿tenen les famílies col·leccionistes alguna responsabilitat a l'hora de compartir obres d'art emblemàtiques amb el públic en general?

La qüestió ha adquirit més rellevància a mesura que es fa més evident que la majoria dels museus ja no poden oferir més diners que els col·leccionistes multimilionaris per les obres d'art més importants. Pocs quadres deixen més clar aquest punt que Retrat del doctor Gachet, una obra exposada al públic durant molt temps que ara ha desaparegut a casa d'algú, o en un magatzem climatitzat. Per a molts en el món de l'art, una obra així no és només una expressió creativa, sinó part d'una indústria que sobreviu gràcies a l'interès i a les profundes butxaques de col·leccionistes que poden decidir si comparteixen o no les obres que posseeixen.

"La gent té permès posseir coses en privat", diu Michael Findlay, que va participar com especialista a Christie’s en la subhasta del quadre el 1990. "Pertany a tothom? No". Però la pèrdua és important per a persones com Cynthia Saltzman, autora del llibre del 1998 Portrait of Dr. Gachet. Ella veia sovint el quadre al Met. Esperava, fins i tot després de la venda privada, que el quadre aparegués de tant en tant en alguna exposició o subhasta. "No sabia que desapareixeria –diu–. Penso en aquests moments, i em recorda quan mor algú que coneixes i no t'ho esperaves i penses en l'última vegada que el vas veure, i desitjaries haver sabut que passaria perquè hauries estat més atent i hauries observat amb més cura".

Retrat d'un metge i la melancolia

Qui vulgui rastrejar la història i el parador de la pintura farà bé de començar a Auvers-sur-Oise, un poble als afores de París. Quan Van Gogh va baixar del tren allà, el 20 de maig del 1890, el paisatge rústic i les cases amb teulades de palla ja s'havien convertit en un imant per als artistes de l'època. Van Gogh, amb 37 anys i profundament pertorbat, se suïcidaria només unes setmanes després. Tanmateix, estava a punt d'entrar en un dels seus períodes més productius, durant el qual va pintar Camp de blat amb corbs i L'església d'Auvers-sur-Oise.

Aquell mateix dia es va reunir amb Paul-Ferdinand Gachet, un metge que havia estudiat els trastorns nerviosos. Tots dos compartien l'amor per l'art. Poc després, Van Gogh ja estava pintant bodegons al jardí del metge, i també va pintar el seu retrat. Van Gogh no pretenia fer-ne una representació exacta. En el seu lloc va representar el que veia en el metge, i en si mateix. "He fet el retrat amb una expressió melancòlica, que bé podria semblar una ganyota a qui ho veiés –escrivia l'artista el juny del 1890–. I, tanmateix, l'he hagut de pintar així per transmetre quanta expressió i passió tenim al cap actualment, en comparació amb els antics retrats tranquils, i quant enyor i clamor".

Van Gogh va regalar una segona versió del quadre a Gachet. Aquesta segona versió es troba exposada al Museu d'Orsay de París. "Per mi revela el fort impuls humanista de Van Gogh i la seva capacitat d'estimar", diu Gary Tinterow, director del Museu de Belles Arts de Houston. Ell era el conservador de pintures europees del segle XIX del Met el 1990, quan el retrat va ser retirat de la paret per ser subhastat. Després del suïcidi de Van Gogh el quadre va passar al seu germà Theo, i després a la dona d'aquest, Johanna, que el va vendre el 1897 per 300 francs (uns 58 dòlars de l'època). El 1904 estava en mans d'un comte alemany, que n'havia pagat uns 400 dòlars.

La fama de Van Gogh va créixer després de la seva mort, i potser a cap lloc més que a Alemanya. El 1911 l'Städel va adquirir el retrat i el va col·locar al costat de Dürer, elevant així Van Gogh al seu nivell. Retrat del doctor Gachet aviat va figurar entre les obres més preuades del museu. Tanmateix, quan els nazis van agafar el poder a la dècada del 1930 van impulsar una reacció conservadora que menyspreava l'audaç ruptura de l'art modern amb la representació pictòrica directa: les obres de Van Gogh i altres artistes van ser titllades de “degenerades”. El museu va intentar protegir-les guardant-les en una sala tancada.

Quan els nazis van començar a confiscar l'art que menyspreaven, el quadre es va escapar al primer decomís el 1937. Però a finals d'any se l'havien emportat i l'havien enviat a Berlín. Mesos després un agent d'art del mariscal Hermann Goering el va vendre a Franz Koenigs, un banquer alemany que vivia a Amsterdam. El següent propietari, un banquer jueu alemany, Siegfried Kramarsky, es va emportar el retrat a Nova York quan hi va emigrar, i durant dècades, de forma intermitent, el quadre es va exposar al Met, normalment als estius, quan els Kramarsky estaven fora, recorda Tinterow. El 1984 va ser enviat al Met a "préstec indefinit" a temps complet.

Quan els Kramarsky van vendre el quadre el 1990, el postor guanyador va ser Ryoei Saito, president honorari de la Daishowa Paper Manufacturing Co. Els seus problemes penals incloïen una acusació d'haver pagat un suborn per requalificar terrenys forestals destinats, entre altres coses, al Club de Golf Vincent. Quan aquests problemes van empitjorar, el seu Retrat del doctor Gachet i altres obres d'art van passar a mans d'un creditor, el Banc Fuji.

El banc va vendre el quadre el 1997 a Wolfgang Flöttl, un financer austríac que s'havia traslladat a Nova York, s'havia casat amb Anne Eisenhower –neta del president– i havia iniciat la seva pròpia compra desenfrenada d'art. Quan les finances de Flöttl es van ressentir, la pintura va ser venuda de nou, en privat, en una transacció organitzada a través de Sotheby’s. Ni el preu ni el comprador es van fer públics, i Retrat del doctor Gachet simplement va desaparèixer del món de l'art, l'equivalent cultural de l'avió d'Amelia Earhart. "Forma part de la història, però també de les nostres vides actuals, i no saber on és es fa insuportable", diu Wouter van der Veen, un estudiós de Van Gogh que està treballant per restaurant la casa de Gachet a França.

El retrat va brillar per la seva absència l'any passat a les exposicions d'Amsterdam i París en les quals es van exposar obres de Van Gogh creades a Auvers-sur-Oise. Es van exposar més de la meitat dels 74 quadres que Van Gogh hi va pintar, inclòs un retrat d'Adeline Ravoux, la filla del seu hostaler, que igual que Retrat del doctor Gachet no s'havia vist en públic des de feia dècades. "S'ha de tenir paciència per a aquestes coses –diu Teio Meedendorp, investigador del Museu Van Gogh–. Espero que durant la meva vida el Retrat del doctor Gachet torni a aparèixer".

Els guardians dels secrets

Al llarg dels anys hi ha hagut tota mena d'especulacions sobre qui posseeix el quadre. Guido Barilla, president de l'empresa de pasta Barilla, va ser assenyalat com a probable candidat. Però un periodista alemany, Johannes Nichelmann, va rebatre aquesta teoria en un pòdcast del 2019 sobre el quadre encarregat per l'Städel. Al pòdcast, David Nash, que va ser comerciant d'art de Flöttl i excap d'art impressionista i modern de Sotheby’s, li va dir a Nichelmann que el comprador del Gachet era un italià que vivia a Suïssa. No va donar el seu nom. 

El periodista d'art alemany Stefan Koldehoff va escriure el 2019 que a Sotheby’s a l'actual propietari se'l coneixia com "l'home de Lugano". 

No és d'estranyar que la gent de Sotheby’s sàpiga, o cregui saber, qui té el retrat. D'una banda, la casa de subhastes va vendre l'obra. De l'altra, està en un negoci que es basa en rastrejar, i mantenir en secret, la identitat dels propietaris perquè quan la mort, el divorci o altres esdeveniments portin a la venda de les obres l'empresa tingui informació privilegiada. 

Els especialistes de les cases de subhastes estableixen relacions amb els propietaris, s'informen periòdicament i rastregen religiosament el parador de les obres mestres, i durant dècades. A vegades guarden la informació ells mateixos, en catàlegs de venda, en fitxes o en bases de dades digitals que registren les compres i vendes de clients importants. 

Per fomentar aquestes relacions, als propietaris d'obres d'art importants se'ls ofereixen tota mena de beneficis, des d'entrades i reserves en restaurants fins a assegurances i taxacions de préstecs, un seguiment que pot portar a comprovacions d'inventari i visites domiciliàries que ajuden a confirmar el que un propietari podria tenir. 

Als venedors d'obres mestres com Retrat del doctor Gachet també se'ls poden oferir incentius lucratius, com una campanya de màrqueting o una part dels beneficis de la mateixa casa de subhastes –l'anomenada “prima del comprador”– o fins i tot un preu mínim garantit, independentment del que passi a la subhasta. Melissa Chiu, directora del Museu Hirshhorn i Jardí d'Escultures de l'Smithsonian, diu que els museus també busquen establir relacions i saber qui posseeix què. “Buscar peces de somni concretes", diu.

Les persones que diuen que creuen saber qui és el propietari de la pintura són aquest tipus de coneixedors del món de l'art, no infal·libles, però excepcionalment ben informats. Quatre d'ells van dir que creuen que el va comprar una família italiana, els Invernizzi, que s'han instal·lat a Suïssa.

Qui no ha de fer conjectures és Diana D. Brooks, exdirectora executiva de Sotheby's, que va organitzar la venda del 1998. Contactada per telèfon, s'ha negat a parlar de la transacció, al·ludint al seu prolongat compromís professional de guardar secrets.

Una altra persona que sembla saber-ho és Alexander Eiling, cap d'art modern de l'Städel, on va estar penjat el Gachet. Va ser entrevistat per al pòdcast del museu sobre la pintura. Després de moltes entrevistes per tot el món, havien tornat al museu sense res gaire ferm sobre el propietari actual. Van decidir posar-se en contacte amb Eiling, que pretenia, sense èxit, tenir el quadre per a una exposició titulada Fent Van Gogh: una història d'amor alemanya. En comptes del quadre, l'exposició presentava el marc buit que havia sostingut el retrat fins a l'arribada dels nazis. Quan Nichelmann, que havia buscat el quadre per tot arreu, li va preguntar a Eiling si havia localitzat l'obra, es va sorprendre en sentir la resposta. “Sí”, va respondre Eiling. “On és?”, li va preguntar Nichelmann. “A Suïssa”, va respondre Eiling. Es va resistir a dir-ne res més.

“No ho puc dir –va respondre–. No va ser Barilla”. Eiling va declinar ser entrevistat pel Times, però en va prendre nota quan li van dir que un periodista es dirigia a buscar el quadre a Suïssa. "Si va a Lugano –va dir Eiling a través d'una portaveu– ja sap on és el quadre".

A la vora del riu, bellesa i silenci

Si se't demana que segueixis la pista d'un misteri del món de l'art, acabar davant de la imponent Villa Favorita podria no ser el pitjor que et pot passar. Construïda el 1687 i en un altre temps residència d'un príncep prussià, els seus considerables terrenys s'estenen al costat del llac de Lugano, un sumptuós escenari que ha atret durant molt de temps la riquesa i les grans obres d'art.

Fa dècades l'antic propietari de la vil·la, el baró Hans Heinrich Thyssen-Bornemisza, atreia llargues corrues de visitants per veure exposicions d'art de talla mundial procedents de la seva col·lecció privada.

Les joies d'aquella col·lecció es troben ara a Madrid, al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza. El baró va morir el 2002, i la baronessa Carmen Thyssen-Bornemisza va vendre la vil·la per 90,4 milions de dòlars el 2014 a la família Invernizzi, que ara la gestiona sota la tutela d'una fundació.

Aquesta família italiana també és rica i posseeix obres d'art importants, segons els experts, però fins ara els membres de la família, a diferència del baró, no han mostrat gens d'interès a fer-les públiques. La ciutat espera que la família permeti er, igual que el baró, algunes exposicions a la propietat, però les negociacions continuen. “Són molt, molt discrets”, afirma Filippo Lombardi, cap de desenvolupament i planificació de Lugano. Els residents locals descriuen la família com a molt reservada, però amb els peus a terra. “Són senzills, no esnobs”, diu Gabriele Elsener, agent immobiliari l'oficina del qual és a només uns centenars de metres de Villa Favorita. Els diners dels Invernizzi són un llegat de la seva participació en la producció i venda de formatges que fabrica Galbani, empresa de la qual es van fer càrrec els tres germans Invernizzi –Ermenegildo, Achille i Rinaldo– a la dècada del 1920. La participació dels Invernizzi a Galbani va quedar oculta per societats gestores el 1989, quan el fabricant de formatge es va vendre per 1.600 milions de dòlars. Aleshores Antonio Invernizzi, fill de Rinaldo, formava part del consell d'administració de l'empresa.

Antonio Invernizzi, mort fa alguns anys, seguia sent el patriarca el 1998, quan els coneixedors del món de l'art diuen que la família va comprar l'obra mestra de Van Gogh. Ni ell ni el nom d'Invernizzi s'esmenten en un nou documental sobre el quadre realitzat per Nichelmann, autor del pòdcast del 2019. Però el film mostra el llac i es refereix al suposat propietari del Gachet com una família de Lugano que va guanyar milers de milions en la indústria alimentària. També assegura que la família nega ser-ne la propietària. Una portaveu de la família, Mara Hofmann, va rebutjar fer comentaris. Altres membres de la família, com Rinaldo Invernizzi, fill d'Antonio, i Minjung Kim, una artista que estava casada amb Antonio quan va morir, tampoc van voler fer comentaris. Gardo Petrini, un advocat de Lugano que representa la família Invernizzi, es va negar a parlar de les obres d'art. "La família que represento està molt sorpresa per aquesta sol·licitud, i no creu que hagi d'entrar al fons de l'assumpte, i també per les formes com intenten posar-se en contacte amb ells", va escriure en un correu electrònic. Tampoc no es va tornar un missatge deixat a la vil·la, on rep correu un altre fill d'Antonio Invernizzi, Marco.

Findlay, el galerista que va participar a la subhasta del 1990, assegura que no sap qui va comprar el retrat el 1998. Però fa una advertència sobre donar el misteri per resolt. “Diverses persones han vingut i s'han assegut aquí al llarg dels anys –va dir durant una entrevista a la galeria novaiorquesa de la qual és director–, i m'han dit que saben on és. Crec que s'equivocaven”. Findlay va assegurar que en realitat havia sentit que Retrat del doctor Gachet probablement havia passat a mans d'un altre propietari des del 1998. No en va voler donar més detalls.