El diàmetre de la Lluna és quatre-centes vegades més petit que el del Sol. Però el satèl·lit és quatre-centes vegades més a prop que l’estrella. Per això tots dos es veuen pràcticament de la mateixa mida. I, per això, quan passa un dels poc freqüents alineaments Terra-Lluna-Sol, el satèl·lit tapa completament l’estrella i hi ha un eclipsi total. És un dels grans, grandíssims, espectacles que ofereix la natura. Només poden veure’s eclipsis totals des de la Terra. Aquesta coincidència de mides aparent -una pura casualitat còsmica- no es dona en cap altre cos del Sistema Solar. Ni, pel que sabem, en cap altre del miler llarg d’exoplanetes descoberts fins ara.

Un eclipsi total ofereix l’única oportunitat d’estudiar la corona del Sol, la seva atmosfera més exterior, que normalment queda amagada per la seva pròpia lluïssor. Alguns satèl·lits artificials disposen d’instruments -coronògrafs- que permeten estudiar-la en qualsevol moment; però tocant de peus a terra només pot apreciar-se durant els escassos minuts que dura un eclipsi total.

A part del seu interès científic, l’espectacle en si val la pena. No és estrany, doncs, que l’anunci d’un eclipsi total mobilitzi munions de curiosos, atrets per una oportunitat que en molts casos serà única a la vida.

És el que va passar, per exemple, en l’eclipsi d’aquest juliol. Es calcula que Xile -el millor lloc per veure’l- va rebre una allau de 300.000 turistes i astrònoms aficionats, sumats als prop de mig milió de nacionals que també es van voler desplaçar per no perdre-se’l. Per a un país de 18 milions d’habitants (i una infraestructura turística limitada) és un nombre molt considerable.

I és que un eclipsi solar és visible només des d’una estreta franja de terreny que recorre l’ombra de la Lluna. És allà on les condicions i la durada del fenomen són òptimes. En aquest cas un parell de minuts i mig. A mesura que ens apartem d’aquest espai ideal, cap al nord o cap al sud, l’eclipsi continua sent visible però durant menys temps. A uns cent quilòmetres de distància, el fenomen ja només és parcial, molt menys espectacular. A més, els eclipsis totals tenen el mal costum de veure’s gairebé sempre en llocs remots i inaccessibles. En aquest cas va ser a la rodalia del desert d’Atacama, una de les zones més àrides i seques de la Terra. I, per pura xamba, aquesta franja òptima passava just per sobre de dos dels observatoris més importants del món, situats en aquesta mateixa zona: Cerro Tololo i Cerro Pachón.

Els dos observatoris, esclar, van tancar les portes al públic durant el dia de l’eclipsi per preparar-se. Però al seu voltant s’hi van concentrar nombrosos grups d’observadors aficionats o semiprofessionals. Un era de membres d’un viatge organitzat per l’Agrupació Astronòmica de Sabadell. Un altre, organitzat per la Universitat de Barcelona, havia triat una localització més oriental, ja a l’Argentina.

Organitzar una expedició d’aquest tipus no és fàcil. No es tracta de presentar-se un dia allà carregat amb càmeres i teleobjectius com qui va un cap de setmana de càmping. Els millors punts d’observació estan reservats i assignats amb un any d’antelació. Es tenen en compte molts factors: durada de l’eclipsi, horitzons nets, historial meteorològic (els núvols són el gran enemic) o relativa facilitat d’accés.

El lloc d’observació de Sabadell es va establir, al final, a Cerro Mamalluca, una extensió relativament plana a una mica més de mil metres sobre el nivell del mar. El paisatge, impressionant: amb una cadena muntanyosa al fons als cims de la qual brillaven les cúpules dels dos grans observatoris. Per la resta tot era un erm: pols, roques i cactus per tot arreu.

La logística no va resultar fàcil. Calia portar-ho absolutament tot, des d’una carpa per protegir-se d’un sol de justícia fins a aliments (els astrònoms també mengen) i, especialment, aigua. Com a mínim, al voltant de dos litres per persona. La humitat no passava del 10%, una altra de les raons per les quals el desert d’Atacama és el millor lloc del globus per instal·lar-hi radioobservatoris, ja que el vapor d’aigua és nefast per a les observacions perquè absorbeix moltes longituds d’ona procedents de l’espai.

L’organització tenia previstos tot tipus de detalls, com un mòdul de lavabos en una construcció allunyada de les carpes. Incloïa aigua abundant per a la neteja, que va caldre transportar en grans bombones de plàstic qui sap des d’on. Resultava una mica incongruent veure aquella estructura de serveis enmig del no res més absolut. També era insòlit comprovar que malgrat que les instal·lacions eren molt espartanes, algú havia tingut la precaució d’instal·lar mitja dotzena de pufs per asseure-s’hi amb comoditat fins a l’hora de l’esdeveniment.

Per a qualsevol poblet, per petit que sigui, que la franja de la totalitat de l’eclipsi li passi per sobre és com si li toqués la grossa. Tant li fa si hi ha o no les infraestructures adequades. Saben que rebran una riuada de visitants, disposats a pagar factures desorbitades sense dir ni piu. Els preus es disparen aquests dies. S’esgoten les places hoteleres i els bitllets d’avió. Una simple ampolla d’aigua es converteix en un bé escàs.

Tothom intenta munyir la vaca sagrada que inesperadament visitarà el poble. Durant els dies anteriors a l’eclipsi, alguns propietaris (?) de parcel·les enmig del no res van decidir perimetrar-les amb tela metàl·lica per convertir-les en improvisats aparcaments per deixar-hi els centenars de vehicles que s’esperaven. Aparcaments senyalitzats i de pagament en ple desert!

I així, des de vint-i-quatre hores abans de l’esdeveniment, comencen a arribar cotxes, autobusos, excursionistes a peu... Més d’un amortidor quedarà destrossat pels impracticables camins de terra, pols i roques despreses només arreglats pel pas dels vehicles anteriors. El desolat paisatge queda entapissat per les tendes de campanya multicolors. La franja des d’on se seguirà l’eclipsi total és molt estreta i tothom vol butaca de primera fila.

Per fi, arriba el moment. Són gairebé dos quarts de cinc de la tarda. El punt òptim de l’eclipsi ha passat poc abans: quatre minuts de foscor. Però ha estat sobre el Pacífic sud, on només s’han desplaçat alguns vaixells turístics. L’ombra de la Lluna avança d’oest a est a velocitat supersònica i toca terra per primera vegada a La Serena, una ciutat costanera de dos-cents mil habitants, capital de la regió de Coquimbo.

La població és molt conscient de l’esdeveniment. Des de fa setmanes els seus carrers estan flanquejats per pancartes i banderoles que la proclamen “capital mundial de l’eclipsi 2019”. Els supermercats anuncien ofertes especials en bananes i matalassos per celebrar l’eclipsi. És difícil veure-hi la relació, però en màrqueting gairebé tot s’hi val. Altres comerços ofereixen ulleres de cartó especials per no perdre’s el fenomen. No sempre estan homologades i poden resultar perjudicials. A aquest negoci només li queden uns quants minuts de vida. Demà totes aquestes ulleres de cartó estaran en liquidació. O a les escombraries.

La nit a La Serena ha durat poc més de dos minuts i el cel torna a il·luminar-se. L’ombra segueix el seu camí a velocitat supersònica. Ara arriba a la vall d’Elqui, un dels llocs preferits per milers d’afeccionats.

Malgrat que el cel està impol·lut, la llum és estranya, gairebé malenconiosa. La gent que ocupa cadascuna de les carpes (n’hi ha quatre, perquè són quatre les organitzacions que han reservat aquest punt) comença a buscar un lloc còmode i a encarar les càmeres cap al Sol. En un dels grups, els seus integrants s’alternen per anar mesurant cada pocs minuts la humitat (no puja d’un 10%), la temperatura (va baixant gradualment a mesura que la llum es redueix) i la velocitat del vent (quan es produeixi l’eclipsi total, el brusc descens tèrmic provocarà alguna ràfega encara que ara com ara és pura calma absoluta).

Uns americans d’Arizona, que formen el principal contingent d’un altre grup, s’acosten a tafanejar, intrigats pels equips que s’han desplegat i l’activitat que els envolta. Els crida l’atenció sobretot un dispositiu d’alta tecnologia que espera sobre la taula: una escumadora. Servirà, durant les primeres fases de l’eclipsi, per projectar múltiples imatges del Sol a terra. I també el luxímetre que descansa sobre una tauleta auxiliar que ningú sap d’on ha sortit, protegit per un paraigua que algú va tenir la precaució de ficar a la maleta abans de sortir de Barcelona.

Encara que molts americans porten càmeres preparades, la majoria han vingut només a gaudir de l’espectacle, no a recopilar dades. Com el tercer grup, uns nois d’un institut de Connecticut procedents de la Patagònia de camí a casa seva. O el quart, uns japonesos que no confraternitzen amb altres grups i només semblen interessats en treure com més fotografies millor.

I, de sobte, arriba. El Sol s’enfosqueix en qüestió de segons. Més d’una dotzena d’observadors han vingut carregats amb les seves càmeres, trípodes i lents i ja hi estan asseguts al darrere. No hi ha telescopis; per a un eclipsi n’hi ha prou amb un teleobjectiu no especialment potent, encara que hi ha qui carrega un veritable canó. Hi ha Canons i Nikons per tot arreu. I totes apunten cap a la posició del Sol, bastant baix sobre l’horitzó, que s’acaba de convertir en un disc negre envoltat per una aurèola brillant.

Als no iniciats en aquestes coses -que n’hi ha- l’espectacle els agafa per sorpresa. Fora ulleres: només servien per veure les fases inicials, quan una bona part del Sol seguia descoberta i, per tant, enlluernava. Ara ja no fan falta. Almenys, durant aquests dos minuts màgics, fins que torni la llum. Sona una simfonia de clics i obturadors motoritzats a mesura que les càmeres van capturant el moment.

I al costat dels espetecs d’obturadors, els “oooohs” d’admiració. I aplaudiments. I més “oooohs”. Al grup hi ha veterans que ja han assistit a més de quinze eclipsis: les Fèroe, Indonèsia, Illinois… I per a ells, continua sent una experiència tan fascinant com la primera. Potser més. Molts ja somien en el que vindrà.

A dalt, el cel s’ha tornat negre, com de nit. Es veuen algunes estrelles. Els més experimentats aconsegueixen distingir Venus o Mercuri i ho assenyalen als altres, entusiasmats. Però tot l’horitzó continua il·luminat, amb una llum de capvespre que dibuixa a contrallum el circ de muntanyes que envolta la vall. És una visió estranya: dia allà lluny, fosca nit directament sobre els nostres caps.

Els veterans han gaudit de dos fenòmens típics de cada eclipsi. Un, les perles de Bailey. Just en el moment en què el disc de la Lluna cobreix el Sol, alguns últims raigs es filtren entre les valls i muntanyes que marquen els llimbs del satèl·lit. Són punts que pampalluguegen i s’agrupen sobre la perifèria del disc, gairebé com les perles d’un collaret. L’altre és l’anell de diamant. Els que assisteixen al seu primer eclipsi n’han sentit a parlar i n’han vist dotzenes de fotografies. Però la sorpresa inicial ha fet que tot just puguin apreciar-lo. Llàstima, però hi haurà una segona oportunitat. Dos minuts més i l’anell tornarà a aparèixer, brevíssimament, quan el primer raig de llum torni a espurnejar darrere el disc lunar mentre la resta continua sent un finíssim anell de llum.

Mentrestant, les càmeres continuen funcionant a ritme frenètic. Ni un núvol que entorpeixi la seva feina. Diuen els veterans que és el millor eclipsi dels últims anys. En algunes fotos es veuen petites (en realitat, gegantines) prominències solars, projeccions de plasma carmesí que descriuen trajectòries gairebé parabòliques seguint el camp magnètic. Però estem en una època de Sol tranquil. Aquestes flamarades amb prou feines s’eleven cinc o deu mil quilòmetres.

L’eclipsi acaba tan de sobte com havia començat. Però aquesta vegada sí: l’anell es mostra com cap foto el pot descriure. No és una resplendor que de sobte crema la imatge com una taca encegadora que emula la resplendor d’un brillant. Són mil feixos de llum immensament fins que radien del mateix punt, com si de debò hi hagués una gemma enfilada. La visió només dura una fracció de segon. El temps just per deixar admirats els que han tingut el privilegi de veure aquest instant màgic. Que mai veuran reflectit en cap llibre d’astronomia ni en cap vídeo dels que ofereixen les cadenes de televisió de mig món. Simplement, el portaran gravat en la memòria com un record impossible de plasmar en paper.

I així acaba l’espectacle. Aplaudiments, brindis, abraçades… La llum torna a inundar el paisatge. Altra vegada cal utilitzar les ulleres gairebé opaques. Però ja estem en un anticlímax. Només alguns devots continuen fent fotografies del disc solar, que va guanyant brillantor malgrat que continua mig amagat per la Lluna. Trigarà al voltant d’una hora a produir-se el quart contacte, el moment en què el disc de la Lluna, ja de sortida, frega per última vegada el disc solar.

Alguns grups s’afanyen a recollir els equips: ara es posaran en marxa milers d’automòbils i l’embús promet ser monumental. Altres continuen fotografiant el Sol, que va perdent altura. És l’hivern austral i els dies són curts. A més, des d’aquí ni tan sols podrà veure’s el quart contacte, que passarà amb el Sol ja darrere les muntanyes. Com a compensació, alguns aconseguiran unes fotos insòlites del disc solar amb dues dentades: una, de la Lluna; l’altra, de la vora del turó darrere del qual s’està amagant.

Ja fa estona que l’ombra de la Lluna ha sortit de Xile. Ha travessat els Andes i ha llepat breument territori argentí, just abans de la posta de sol. L’espectacle ha acabat per a aquest any. Però la màgia del cicle dels saros (la repetitiva combinació de moviments de la Terra, el Sol i la Lluna, coneguda fa milers d’anys pels astrònoms babilonis) farà que aviat hi hagi un nou eclipsi no gaire lluny d’aquest. El desembre del 2020 el Sol tornarà a desaparèixer sobre les planures de la Patagònia. 