Aquesta illa enorme, remota i poc habitada és coneguda pels seus paisatges congelats, els fiords allunyats i les glaceres que desprenen blocs de gel gegants al mar. Però Groenlàndia cada vegada és més coneguda per una altra qüestió: els seus minerals rars. Es deu tant al canvi climàtic com al frenesí actual per accelerar el desenvolupament de la tecnologia ambiental.

A mesura que l’escalfament mundial va fonent més i més el gel que cobreix el 80% de l’illa, es dispara la demanda de minerals difícils de trobar, ben presents a les abundants reserves d’aquest país i que tenen noms com neodimi i disprosi. Aquestes rareses, utilitzades en turbines eòliques, motors elèctrics i molts dispositius electrònics més, són matèries primeres essencials ara que el món intenta trencar la dependència respecte als combustibles fòssils. La Xina tenia fins ara quasi el monopoli de tots aquests minerals. Però el fet que Groenlàndia en pugui ser un proveïdor rival ha desencadenat una febre de l’or moderna. Les superpotències mundials estan competint per guanyar-hi influència. Els inversors multimilionaris hi estan apostant a l’alça. Les empreses mineres s’han instal·lat en unes quantes zones de l’illa en una recerca que inclou níquel, cobalt, titani i, sí, també or.

La resistència a Narsaq

No obstant això, els que volen explotar les riqueses de l’illa topen amb Mariane Paviasen i els residents del poblet de Narsaq, majoritàriament indígenes. Abans de ser escollida al Parlament de Groenlàndia l’abril passat, Paviasen havia sigut gerent d’un heliport, una de les poques vies d’arribar a Narsaq, situat a l’entrada d’un fiord a la costa sud-oest.

Les forces que estan donant una nova forma al planeta -el clima extrem causat per l’augment de temperatures i la demanda creixent de vehicles elèctrics i altres tipus de tecnologia ambiental que requereixen fragments de metalls rars- convergeixen a Narsaq, on la pesca és la indústria principal i la majoria de les persones viuen en cases de fusta pintades de colors llampants amb teulades de cartó asfaltat.

A causa del canvi climàtic, a l’hivern el fiord més pròxim ja no es congela amb tanta fermesa perquè els cotxes s’hi puguin desplaçar. Tot i això, els cims rocosos que s’eleven sobre Narsaq, amb una població d’aproximadament 1.700 persones, contenen les que potser són les concentracions més riques de minerals rars del món. La calamita hi va atreure una empresa australiana amb inversors xinesos que tenia l’esperança d’excavar amb explosius una mina a cel obert… fins que van topar amb Paviasen.

La mina portaria feina i ingressos tributaris al poble, però també hi produiria urani radioactiu. Això va alarmar Paviasen, que l’any 2013 va formar un grup de protesta que va anomenar Urani? Namiik, que en groenlandès significa “Urani? No”. “Sabia que podia afectar-nos. Així que vaig haver de fer-hi alguna cosa”, afirma. Paviasen és una persona reservada que parla en to suau i tria molt bé les paraules, almenys quan parla en anglès, que no és la seva llengua materna. No obstant això, també s’ha guanyat reputació a la regió per ser implacable, i la seva oposició a la mina l’ha convertit en una figura força destacada.

A les últimes eleccions al Parlament, Paviasen i el seu grup de protesta van superar una decidida iniciativa de l’empresa minera, Greenland Minerals, i van conduir l’opinió pública a favor d’un partit que va prometre aturar la mina.

La victòria de Paviasen i la seva aliança amb criadors d’ovelles, pescadors i altres residents va enviar un senyal als que tenen en el punt de mira la riquesa mineral de Groenlàndia.

La lliçó va ser que qualsevol projecte que amenaci el medi ambient o el manteniment de les comunitats tindrà problemes amb els residents de la regió, perfectament capaços de plantar cara als interessos dels més poderosos. Paviasen també és conscient que hi continua havent diners estrangers pel mig. “Les empreses mineres saben què tenim a Narsaq”, diu arrufant les celles. “No estem fora de perill en el futur”.

El moment de Groenlàndia

Amb 58.000 habitants en un territori de dimensions equivalents a la meitat de la Unió Europea, Groenlàndia ha sigut una meca per a la prospecció des del segle XIX a causa de la seva història geològica. Ja que gairebé no hi ha arbres i la vegetació és molt escassa, és molt més fàcil per als geòlegs analitzar les roques i trobar llocs per excavar on és més probable que hi hagi mines valuoses.

El canvi climàtic ha exposat més dipòsits potencials. Els vaixells amb rumb al Pacífic que porten carregaments de minerals ara poden navegar per la part superior del Canadà gairebé tot l’any, escurçant el trajecte cap a les plantes processadores a l’Àsia.

En vista d’aquest nou estatus que ha adquirit Groenlàndia, els Estats Units hi han reforçat la presència diplomàtica. Antony Blinken va visitar l’illa al maig, quatre mesos després de ser nomenat secretari d’Estat pel president Joe Biden, per reunir-se amb membres del nou govern de Groenlàndia acabat d’escollir. L’any passat, els Estats Units van inaugurar un consolat a Nuuk, la capital, per primera vegada des de la dècada dels cinquanta. I una delegació de funcionaris nord-americans van visitar l’illa el mes passat i van prometre oferir assistència per millorar el comerç, l’educació i la indústria minera.

Anglo American, un gegant miner britànic, s’ha apropiat de franges d’una illa on es creu que hi ha dipòsits lucratius de níquel, essencial per a la majoria de les bateries que utilitzen els cotxes elèctrics. A l’agost KoBold Metals, una empresa de Califòrnia secundada per Bill Gates i Jeff Bezos, va establir una operació conjunta amb Bluejay Mining, una empresa britànica, amb l’objectiu de buscar minerals a Groenlàndia fent servir intel·ligència artificial per identificar dipòsits entre muntanyes de dades.

En aquest moment només hi ha dues mines actives a Groenlàndia: una produeix robins i l’altra anortosita, utilitzada en pintures, revestiments de plàstic i varietats especials de vidre. Però hi ha desenes d’empreses que tenen projectes d’exploració en curs, i cinc ja disposen de llicència per començar a excavar.

Els líders del nou govern a Groenlàndia veuen els minerals del país com una via cap a la independència financera respecte de Dinamarca. Groenlàndia té un Parlament que supervisa els afers nacionals, però Dinamarca en determina la política exterior i subvenciona el pressupost de Groenlàndia amb 3.900 milions de corones daneses (uns 536 milions d’euros) a l’any. Ningú creu que Groenlàndia tingui prou reserves per convertir-se en l’Aràbia Saudita del níquel o el titani, i a més Dinamarca se’n quedaria una gran proporció.

Promesa de riqueses

Fa poc, un dissabte fresc i assolellat, uns homes van baixar al matí al moll de Narsaq, ple de petites embarcacions. Alguns portaven rifles a l’espatlla i un d’ells un arpó molt gastat. Una part del grup es dirigia a caçar foques, i l’altre planejava anar a buscar balenes minke.

Uns altres homes -tots eren homes- es limitaven a observar-los i xafardejar asseguts a la cadira en un porxo. L’oposició a la mina semblava unànime.

“Als meus fills i nets també els agradaria viure en aquest poble”, diu Emanuel Joelsen, un dels caçadors de balenes. La carn de balena continua sent una part important de l’alimentació dels groenlandesos, a qui els acords internacionals permeten de caçar-ne un nombre limitat d’exemplars.

Com gairebé tots els assentaments de Groenlàndia, a Narsaq només s’hi pot arribar per mar o aire. La majoria de la gent hi parla groenlandès, la llengua local emparentada amb les llengües dels inuit que es parlen al Canadà i a Alaska. Els principals generadors de feina són el govern i una petita fàbrica que neteja i congela halibut, salmó i gambetes per exportar a l’Àsia.

Els habitants de Narsaq inicialment estaven a favor de la mina, atrets per la promesa de llocs de treball molt necessaris. “Deien que els habitants de Narsaq es farien rics gràcies a la mina”, explica Niels Sakeriassen, que dirigeix la planta de processament de peix.

Però l’opinió va canviar a mesura que la gent es va anar assabentant del projecte. Els residus de la mina a cel obert es dipositarien en un llac situat sobre la ciutat. Els habitants de Narsaq van desconfiar de les garanties ofertes per Greenland Minerals, segons les quals un dic impediria que l’aigua radioactiva arribés a casa seva.

De manera més correcta

Els executius de la indústria minera afirmen que són conscients de la necessitat de parar atenció a les inquietuds sobre la crisi climàtica. A l’agost va ploure per primera vegada en una estació de recerca al punt més alt de la capa de gel de Groenlàndia. Va ser un tema de conversa en totes les reunions locals.

Algunes empreses mineres veuen una oportunitat d’establir-se a Groenlàndia i així tenir una font de matèria primera per a la generació d’energia i el transport lliure d’emissions. “Es pot fer de la manera més correcta”, assegura Bo Moller Stensgaard, exgeòleg del govern danès que ara és director executiu de Bluejay Mining. Explica els plans de Bluejay per començar a extreure ilmenita, un mineral que conté titani, d’un lloc situat a centenars de quilòmetres de Narsaq. La ilmenita es pot separar de la sorra negra mitjançant imants en comptes de químics tòxics, afirma Stensgaard, i la sorra es pot restablir després de completar l’extracció.

Una alternativa a la Xina

Al costat oposat del fiord de Narsaq hi ha un projecte miner amb un promotor que no ha generat la mateixa hostilitat que Greenland Minerals. Greg Barnes, un veterà prospector d’Austràlia, té una llicència per explotar la zona, coneguda com a Tanbreez. El lloc només té traces de radioactivitat, explica Barnes des d’Austràlia, però hi ha dipòsits rics de metalls com la tantalita, utilitzada en els telèfons mòbils, i el zirconi, utilitzat en les cel·les de combustible i en l’electrònica.

És possible que Barnes hagi contribuït involuntàriament a la proposta de comprar Groenlàndia que va llançar Donald Trump quan era president dels Estats Units. La notícia que volia adquirir l’illa va saltar poc després que Barnes visités la Casa Blanca el 2019 per informar els funcionaris del potencial de Groenlàndia. Si bé ha negat haver plantat aquesta idea al cap de Trump, sí que va dir que els funcionaris nord-americans “ens veuen com una solució” al domini de la Xina en el sector dels minerals rars. Fins ara, Paviasen i el seu grup s’han centrat en aturar el projecte de Greenland Minerals. Però observen amb cautela els plans de Barnes.

Molts diners per als veïns

Greenland Minerals ha mantingut un perfil baix des que amb les eleccions de l’abril va arribar al poder un govern que està en contra de l’urani, però no ha renunciat a l’extracció prop de Narsaq. L’empresa busca maneres de resoldre les inquietuds locals, per exemple enviant els minerals a processar en una altre lloc en comptes de separar l’urani a Narsaq.

Greenland Minerals va prometre capacitar els residents de la regió per treballar a la mina i comprar a proveïdors locals sempre que fos possible. També va encarregar estudis que mostraven que la radioactivitat de la mina seria insignificant i que tindria un impacte mínim en el medi ambient.

El projecte aportaria “molts beneficis a Narsaq i al sud de Groenlàndia”, declarava John Mair, director general de Greenland Minerals, en un correu electrònic. “Seria un estímul econòmic significatiu per als negocis locals”.

L’accionista més gran de Greenland Minerals, amb un 9,4% de participació, és Shenghe Resources, que té lligams estrets amb el govern xinès. Mair nega els informes periodístics que diuen que Greenland Minerals és una pantalla dels interessos xinesos, i afirma que Shenghe té un paper consultiu crucial. “No hi ha cap organització occidental que pugui igualar el domini i la perícia de Shenghe” en matèria de minerals de terres rares, declara Mair.

Alguns residents de la regió donen suport al projecte de mineria, encara que solen ser menys visibles. “És qüestió d’ocupació, treball, molts diners per als veïns”, diu Jens Karl Petersen, cuiner a Narsarsuac, una antiga base aèria dels Estats Units a uns 48 quilòmetres de Narsaq.

Una lliga de criadors d’ovelles

Un dia assolellat d’agost Aviaja Lennert, que cria ovelles en una granja terra endins més enllà de Narsaq, condueix la seva maltractada camioneta de doble tracció per un precari camí de grava cap a un cim elevat i frena. A sota, els icebergs suren lentament en l’aigua turquesa del fiord. L’únic so és el del vent i el d’alguna ovella que pastura pels camins escarpats i rocosos. Lennert, que també treballa com a professora d’una escola i té una petita casa per a turistes, camina amb lleugeresa cap a la costa i assenyala un bloc més elevat de muntanya de color gris fosc. “Aquí hi haurà la mina”, diu.

Les seves ovelles, criades per vendre’n la carn, pasturen al peu de la muntanya. “Em preocupa la meva família”, comenta Lennert, que està casada i té tres fills. “Em preocupen les meves ovelles”. Lennert i altres ramaders de la zona, una de les poques a Groenlàndia que és prou càlida per a l’agricultura, són uns dels partidaris més fervents del grup de protesta de Paviasen. Temen que les persones deixin de comprar la seva carn pensant que està contaminada. El símbol de l’organització, un sol somrient i ataronjat, està pintat en un costat de l’estable de Lennert.

La ramaderia ovina a Groenlàndia no és un estil de vida gens senzill. Els camins són tan accidentats que els fills d’alguns ramaders han de dormir uns quants dies a la setmana a l’escola primària, situada en un poble pròxim. El trajecte diari seria massa llarg, tot i que casa seva és a tan sols uns 16 quilòmetres de distància. A la primavera, quan arriben els xais, els ramaders es passen setmanes dormint als seus estables per atendre parts difícils. És impossible posar preu a les recompenses d’aquesta mena de vida.

“És un dels llocs més bonics de Groenlàndia”, afirma Paviasen. “Val la pena lluitar per aquest racó”. “Frenarem la mina”.

Copyright The New York Times