BarcelonaAquesta és la història de Marina Capdevila (Falset, 1985), una il·lustradora i muralista catalana que no només sorprèn a primera vista per la grandària i qualitat de les seves obres, sinó també per una temàtica pictòrica poc recurrent, original i inesperada: se centra a representar de manera desacomplexada, divertida i irònica la tercera edat. Les seves iaies i iaios fumen, ballen, riuen i fan les sobretaules més canalles, copeta de brandi en mà. Avui dia a Capdevila se la reconeix internacionalment, treballa per a les marques més desitjades, suma desenes de milers de seguidors i es passeja pels millors festivals del món, però com passa en les millors històries, la seva comença al lloc més inesperat i remot, en un petit taller de la capital del Priorat, mirant i aprenent com pintava el seu tiet avi.

A prop d'aquell estudi ara hi ha un dels murals que més s'aprecia, símbol del nou Falset cultural i modern que s'obre camí entre la tradició vinícola i el tòpic de comarca deprimida. Deprimida per a qui no hi viu, perquè és un indret fascinant. El mural, de tres pisos d'alçada, és ben a prop d'on Capdevila va començar a dibuixar "de manera natural", recorda. Tenia sis anys quan s'hi va posar, fascinada pel que veia fer al seu tiet avi.

Encara lluny d'imaginar que faria obres gegantines, en arribar a l'adolescència ja dominava les tècniques clàssiques: pintar a l'oli, fer bodegons, estil figuratiu... Quan va acabar l'institut, i sense saber a què es volia dedicar, va marxar a Barcelona a estudiar belles arts. En agafar el tren a l'estació de Marçà per mudar-se a la capital, com fan els universitaris de la comarca, pràcticament només tenia clara una cosa: no seria pintora. Una mena de negació d'un destí que semblava marcat. I encara que el temps ha posat les coses al seu lloc, no tot va sortir rodat. Com tants joves artistes de la seva generació, a Barcelona Capdevila es va topar amb el boom del disseny gràfic i va canviar el quadern per l'ordinador i l'art per la publicitat. "Vaig estar dos anys vivint i estudiant a Rotterdam i treballant força temps com a dissenyadora gràfica. Però notava que trobava a faltar el dibuix", explica. D'aquí que s'apuntés al postgrau d'il·lustració de l'escola Eina".

Murals que s'alcen als núvols

Reskate Studio, Mina Hamada, Cinta Vidal, Pichiavo, Agostino Iacurci, Aryz, Case Maclaim, Ledania, Paola Delfín. Tots ells exponents del muralisme de gran format d'avui dia. Artistes que fan que l'art de carrer es faci gran, enorme, fins a formar part del paisatge de la ciutat molt més enllà del veí que hi passeja per davant a peu de terra. Els seus, com els de Capdevila, són murals que s'alcen als núvols i que acaben formant part de l'skyline de l'espai. La història del grafiti i l'art urbà és de sobres coneguda, i passa per l'origen a Nova York i Filadèlfia i com es va estenent com una taca d'oli a partir dels anys 70. Des d'aquells inicis i els estils icònics, com el wildstyle i les bombolles, fins als nostres dies potser s'ha perdut certa puresa, però han guanyat que aquests murals s'hagin integrat a les viles i ciutats amb absoluta naturalitat.

Però com arriba Capdevila a fer-se un lloc entre ells és fruit de certa casualitat. La seva connexió amb l'street art comença en una feina on coincideix amb un noi que en pintava i que va animar-la a provar-ho, ara fa 12 anys. El tipus en qüestió no era un qualsevol, sinó Dulk, avui dia convertit en un referent del gènere a escala mundial. "Això d'anar a un descampat tots pintant a l'aire lliure, fent unes birres, comentant les obres de cada un, rient... era tot el contrari del que jo estava acostumada. Va ser una revelació que em va canviar la vida", recorda Capdevila, que va començar a pintar murals com a activitat de cap de setmana, aprofitant els moments lliures per anar omplint, a poc a poc, els carrers del seu art: "Un dissabte anava a uns murs de la Vall d'Hebron, el següent a una fàbrica de Granollers i l'altre en una discoteca abandonada de Falset. Fins i tot vaig pintar totes les parets de casa dels meus avis", recorda.

S'havia trobat amb un moviment nou i fascinant que va anar apoderant-se de les seves ambicions. "Era l'adrenalina d'anar a llocs abandonats, i la felicitat de conèixer gent nova constantment", diu la Marina, que anava creixent com a artista de carrer fins a arribar al punt decisiu. De fet, totes les històries el tenen, i el seu és el moment en què la conviden a Miami a pintar. Va ser gràcies al seu compte d'Instagram que el 2015 la van contactar del festival Art Basel de Miami, que fan al desembre i que és un dels més prestigiosos del món. Allà faria el seu primer mural realment gros, ja que fins llavors sempre ho havia fet tot a peu de carrer. "Quan vaig arribar vaig trobar-me una paret bastant gran al davant. I si mirava als costats, tenia tots aquells pintors que seguia a les xarxes socials. Va ser un moment màgic". De cop i volta va adonar-se, molts anys després de començar a pintar i d'agafar aquell tren que la portava a la universitat, que ja sabia a què es volia dedicar: "Tota la gent que estava pintant allà vivien de viatjar pel món fent murals, un acabava d'arribar de Puerto Rico, l'altre de Portugal. Em va fer esclatar el cap això, perquè no només feien murals, sinó que viatjar pintant per tot arreu era el seu estil de vida. És clar que vaig decidir que allò era el que volia fer".

Àvies "tremendes"

El seu mural a la capital de Florida era definitori de la feina de Capdevila. Tres dones grans dins d’un cotxe descapotable camí de la platja amb un estil contemporani que sap jugar amb l'humor, però el que destaca abans que res és la seva aposta per recrear la tercera edat, especialment la femenina. Sempre, sempre, sempre, passant-ho bé. "La gent gran m'evoca a casa meva, al Priorat. I veig la gent gran d'allà i és sana i divertida. En canvi, quan he sortit he vist molta gent gran molt sola i patint. Les amigues de la meva àvia eren totes senyores divertidíssimes, que es pintaven les ungles i s'ho passaven genial". D'aquí que la pintora hagi volgut recrear, principalment, àvies "tremendes" com elles per tot el món, un sector sovint invisibilitzat i amb unes problemàtiques que tenen poca representació a l'art de carrer: "Volia representar la tercera edat d'una manera viva i desacomplexada. És com una teràpia per a mi, perquè un dels meus objectius vitals és arribar a ser com les àvies de les meves obres: totes juntes fumant, bevent i ballant.

D'ençà d'aquell mural nord-americà, Capdevila va fer-se una habitual als festivals de street art de tot el món. Quan ja era una muralista reconeguda internacionalment, va decidir fer el seu projecte més personal –és a dir, sense ser de cap festival, mostra o encàrrec– en una residència d'avis a Girona en el qual plorava cada nit després de tornar de pintar: "Vaig estar un any fent la producció, ho volia fer fos com fos... vaig enviar correus a tot Catalunya i aconseguir fer-ho va ser un miracle".

Finalment, Capdevila ha pogut ser allò que va decidir a Miami que volia ser. Viatjar per tot el món pintant parets enormes i atrevir-se amb tot el que li posin al davant: fins i tot al Brasil, amb un edifici de 18 plantes d'alçada amb cinc assistents per ajudar-la. A més, abans de l'estiu, la Marina va presentar Falta gel, una exposició a Barcelona que constava de dotze obres que convidava a una festa de sobretaula eterna amb un grup d'àvies. "Una reivindicació feminista, que les dones són les que agafen el protagonisme de taula havent dinat i s'ho passen bé a la seva manera". Per buscar la seva feina no mireu endavant, busqueu al cel i potser us topareu amb una iaia de Falset fent una cigarreta i uns passos de Charleston.