En matèria de moda, rares vegades mirem què s’amaga sota la indumentària i, precisament, la roba interior és importantíssima pel que fa a la configuració de les tendències. És, ni més ni menys, la responsable de modelar els cossos perquè s’apropin al màxim possible a la silueta imperant en cada moment. I podríem dir, sense dubtar-ho, que els sostenidors són una de les peces de roba interior més emblemàtiques del segle XX.

Però comencem pel principi: quan s’inventen els sostenidors? Malgrat haver-hi indicis anteriors, un dels antecedents més clars prové d’Herminie Cadolle l'any 1889. Sota l’influx de la primera onada feminista i cansada dels greus perjudicis de salut que causava la cotilla, va decidir dividir-la en dues meitats. Malgrat que el seu invent, vist des de la perspectiva actual, encara resultava força incòmode i bastant rígid, ben segur que devia suposar un alleujament respecte a la cotilla. Va batejar la seva creació com le bien-être (el benestar). Aquesta divisió de la cotilla va donar lloc a una part inferior, corresponent a la zona de l’estómac, i una de superior, a l’alçada del pit. És a dir, que amb aquesta segona assistim al naixement del sostenidor.

Malgrat tot, caldrà esperar fins als anys 30 perquè neixi la concepció moderna dels sostenidors. Gràcies a la modista Ida Rosenthal, van passar a tractar amb independència un pit de l’altre, a diferència de les bandes-faixa de la dècada anterior. També va inventar la divisió entre contorn i pit, a més del sistema de classificació de talles alfabètiques d’avui dia. No va ser casual que es definís aquesta peça interior, que potenciava el pit i la sinuositat de la silueta femenina, en un moment regit pels valors més tradicionals de la feminitat, sota la Gran Depressió. De fet, al llarg del segle XX, en els moments en què la dona pateix una situació de més subjugació a l’home, la roba interior és més estructurada i l’assortiment més generós. És el cas de la tradicional dècada dels 50, amb la invenció dels cèrcols i la moda dels sostenidors punxeguts. En la mateixa direcció va el famós Wonderbra, que va seguir la inèrcia de l’onada de sexualització de la dona durant els 80, que van condicionar també l’auge de marques com La Perla o Victoria’s Secret. I d’aquí també que els moviments feministes els declarin la guerra, perquè els consideren una clara eina de control del cos i la sexualitat femenina.

Els sostenidors no són una peça veritablement necessària, encara que ens ho hagin fet creure així i la pressió social ens forci a dur-los. En cap cas correm el risc de perdre els pits pel carrer si no ens els posem, ja que la nostra anatomia per si sola està preparada per subjectar-los. Però per al que no està preparat el nostre cos és per tenir uns pits com l’estereotip de bellesa imperant ens diu que hem de tenir: talla 90, turgents com a sinònim de joventut i coberts com a símbol de qualitat moral. I això està lluny de ser una veritable necessitat.