Foto: BASSAM LAHOUDELS JUEUS HAN FORMAT PART DE LA HISTÒRIA del Líban des de fa tretze segles. No obstant això, referir-se ara a aquesta comunitat és un tema tabú per a la majoria dels libanesos. Tot i que el judaisme és una de les 18 sectes oficialment reconegudes a la Constitució libanesa, ha sigut absent de la consciència col·lectiva.

A diferència de la resta dels estats àrabs, d’on els jueus van marxar en massa després de la fundació de l’Estat d’Israel el 1948, el Líban va veure créixer la seva comunitat jueva a la dècada del 1950. Però la sèrie de guerres àrabo-israelianes de les dues dècades següents va fer reduir el nombre de membres d’aquesta comunitat a menys de 2.000 persones, quan el 1970 era superior a 12.000.

Per als que es van quedar les coses aviat van empitjorar. Durant la guerra civil del 1975-1990, l’històric barri jueu de Beirut es va trobar inclòs en una línia defensiva que va dividir l’est i l’oest de Beirut. Fins i tot, el 1982 les forces de defensa d’Israel van bombardejar la sinagoga com a part d’una campanya aèria a la zona contra els combatents de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). El clima de violència i els continus enfrontaments van convèncer gairebé tots els membres de la comunitat jueva d’abandonar el país. Actualment, menys d’un centenar de jueus viuen al Líban. La petita comunitat jueva existent s’ha acostumat a mantenir un perfil baix, sovint amagant els seus noms i la seves religió per evitar l’ostracisme o l’hostilitat.

“Els membres de la nostra comunitat eviten assistir a les funcions públiques. Prefereixen mantenir-se en l’anonimat per seguretat i preguen en silenci a casa”, indica Simon Behur, secretari del Consell de la Comunitat Jueva del Líban. Aquest empresari jueu libanès, que voreja els seixanta anys, ha sigut l’encarregat de promoure i aconseguir els fons per a la restauració de Maghen Abraham, l’última sinagoga de la ciutat, que va ser construïda el 1926 per la família Dishy al barri Wadi Abu Jamil, al centre de Beirut.

“Volem que els jueus tornin a tenir un lloc de culte, com la resta de les altres 17 confessions religioses que hi ha al Líban”, exclama aquest jueu. “La reobertura de Maghen Abraham és, doncs, un recordatori molt necessari de la convivència religiosa. Fonamentalment, tots els principals partits polítics del Líban van oferir el seu suport als esforços de la reconstrucció”, destaca Behur, assegut al despatx de l’advocat Bassam al-Hout, que s’encarrega dels assumptes legals dels naixements, matrimonis i defuncions de la comunitat jueva, igual que va fer el seu pare, Mahmud, també advocat, abans de jubilar-se.

Al-Hout és musulmà sunnita però es va criar entre els jueus libanesos. “Al Líban no tenim cap problema amb els jueus. El que no fem és donar suport a l’Estat d’Israel”, manifesta l’advocat libanès, davant el seu client jueu. Behur afegeix que com a libanès ell també està en contra de “la política bel·licista” de l’Estat d’Israel sobre el Líban. “Mai he anat a Israel ni hi aniré. És la meva manera de protestar pels atacs de les forces israelianes al sud del Líban”, exclama aquest jueu libanès.

El 2008 Isaac Arazi, líder de la Comunitat Jueva del Líban, va iniciar per primera vegada el projecte de restauració de la sinagoga. “La majoria dels fons recaptats provenen de la diàspora jueva libanesa, que inclou els Safras, una família prominent de banquers”, explica Behur. Grups empresarials i polítics libanesos també van fer la seva contribució a la sinagoga. La firma immobiliària Solidere SAL, creada per la família de l’ex primer ministre assassinat Rafiq Hariri, “es va comprometre a donar una quantitat de 150.000 dòlars”, detalla Behur, abans d’afegir que el cost total de la restauració va dels quatre als cinc milions de dòlars.

Les obres es van acabar a principis del 2014, quan Maghen Abraham havia de tornar a obrir les portes després de dècades de marginació darrere d’uns murs amb grafitis antisemites i pudor d’orina. No obstant això, a causa del clima d’inestabilitat política, i amb l’Estat Islàmic a les portes del Líban, es va decidir posposar l’obertura. “Per seguretat vam decidir que no era el moment adequat”, puntualitza Behur, sense donar més explicacions.

L’empresari jueu libanès desmenteix que hi haguessin un parell d’incidents mentre es feien les obres. “No és cert que hagin intentat atacar la sinagoga. Són informacions falses”, assegura.

NO HI HA RABÍ PER A LA SINAGOGA

Si bé Maghen Abraham ha sigut restaurada després de dècades d’abandonament, no hi ha rabins disponibles per oficiar serveis al país dels cedres. L’últim rabí en cap, Yakoub Chreim, va deixar el Líban el 1978. De fet, no importa quan es tornarà a obrir la sinagoga, ja que quedarà, simplement, com a gest simbòlic.

Hi ha quatre sinagogues més antigues repartides arreu del Líban -a Bhamdoun, Deir al-Qamar, Sidó i Trípoli-, totes abandonades o tancades durant dècades. Els cementiris jueus del país estan descuidats i coberts d’arbustos o bardisses, i les antigues llars jueves estan habitades per ciutadans libanesos cristians o musulmans.

“Tot i això, cal no oblidar que els jueus són part de la cultura i la història del Líban. No hem d’ignorar-ho”, defensa l’historiador Nagi George Zeidan, que ha escrit un llibre sobre la comunitat jueva al Líban, però encara no ha trobat una editorial que l’hi publiqui. Zeidan reconeix que els jueus que es van quedar prefereixen mantenir-ho en secret. “Tenen por, i sovint ni tan sols diuen que són jueus”, reconeix. L’historiador estima que la petita comunitat del Líban “desapareixerà d’aquí una o dues dècades”.

“La majoria són vells, i els que se’n van anar no tenen cap esperança de tornar”, puntualitza Zeidan, abans d’afegir que “tot el que tenen al Líban són els seus records”. L’historiador libanès ha dedicat diverses dècades de la seva vida a recopilar informació sobre la seva presència al país, des de la traducció de diaris àrabs fins a llistes electorals, passant pels registres de defunció que permeten establir una gran base de dades o la història de les famílies jueves que van viure al Líban fins a finals del segle XX.

LA HISTÒRIA A LES PEDRES

Al final de l’era del profeta Mahoma es va produir un gran èxode dels jueus que quedaven a la regió de Khaibar (Aràbia Saudita), que van emigrar a l’Iraq, Damasc (Síria) i Trípoli (nord del Líban). Durant segles els jueus es van establir a la ciutat portuària de Trípoli, així com a Sidó, un altre port important en aquells temps, situat al sud. També hi va haver presència d’aquesta comunitat a la regió de Monts del Líban, feu de la comunitat drusa però també de cristians maronites, i fins i tot a la romana ciutat de Biblos i la veïna Amchet. Els jueus vivien als seus propis barris, on van construir sinagogues i escoles. A més tenien líders polítics i religiosos.

A Deir al-Qamar hi ha la sinagoga més antiga de Monts del Líban, que va ser construïda al segle XVII per l’emir Fakhreddine II “com a part del seu palau per atendre la població jueva local”, assenyala Zeidan. “El temple encara està en bones condicions, però va ser tancat el 1998 per qüestions de seguretat”. Les hostilitats entre els drusos i els maronites a principis del segle XIX van portar molts jueus a marxar de les muntanyes de Chouf, a la recerca de millors oportunitats a Beirut durant la dècada del 1840, i van vendre les seves propietats abans de traslladar-se. Després de la guerra, la sinagoga propietat de l’emir va ser transferida al govern libanès, que la va restaurar juntament amb la resta del barri històric de Deir al-Qamar. A Bhamdoun, una estació de muntanya d’estiueig, també hi ha una sinagoga encara prou intacta per fer-se una idea del que una vegada va ser. “Les forces palestines i druses la van protegir durant la guerra civil. Al final la sinagoga va ser l’únic lloc religiós que va resistir. Tota la resta va ser arrasat”, detalla Zeidan.

A les fresques muntanyes d’Aley, un altre retir vacacional, hi ha les restes d’un edifici sense sostre que va ser a finals del segle XIX llar espiritual de la comunitat jueva. Construït al voltant del 1885, “la sinagoga va estar oberta fins que va començar la guerra civil i milers de libanesos de tots els credos van començar a fugir del país”, explica Zeidan. Igual que milions d’edificis, la sinagoga va ser saquejada i va patir greus danys durant els combats. L’únic que en queda són les finestres d’arc, l’únic distintiu del que una vegada va ser l’estructura d’una sinagoga.

DE LLOC DE CULTE A VISITA TURÍSTICA

Una cosa similar va passar amb la comunitat jueva de Sidó, que pràcticament va desaparèixer fa un parell de segles. Però en el cas dels jueus de Sidó no va ser la guerra sinó el terratrèmol del 1768 i l’epidèmia de còlera del 1813 els motius que els va obligar a marxar. A Sidó la primera sinagoga va ser Ohel Jacob, construïda el 1850 al barri jueu de la població. “Es va obrir per a uns 250 membres”, assenyala l’historiador libanès, abans d’afegir que, segons el cens del 1855, “hi havia 453 jueus entre una població de 5.000 musulmans i cristians”. Actualment la sinagoga de Sidó s’ha convertit en un atractiu turístic per a estrangers. “La sinagoga és un habitatge particular, llogat ara a una família d’origen palestí que permet als turistes visitar la casa”, explica Zeidan. El temple és a l’antic call jueu de la població. A partir del 1948, després de la creació de l’Estat d’Israel i de la guerra del 1957, tot va canviar tant que es va oblidar que la zona vella de la ciutat va ser durant molt de temps llar dels jueus.

L’historiador explica que fins al segle XIX tot just hi havia presència de jueus a Beirut. La sinagoga d’Abraham va ser la primera que es va construir al centre de la capital libanesa, el 1817 a Bab Idris, l’antic barri jueu. “La sinagoga va ser destruïda el 1930 i el solar es va comprar per construir-hi l’Hotel Suit”, lamenta Zeidan. La petita comunitat jueva de Beirut, majoritàriament comerciants, es va traslladar després a Wadi Abu Jamil, on van comprar habitatges, van establir els seus comerços i van construir la sinagoga de Maghen Abraham, que ara s’ha reconstruït.

Però un dels secrets més ben guardats sobre l’existència dels primers jueus que van habitar el Líban és la casa familiar de l’arquitecte Bassam Lahoud, a Amchet. Sota els pilars de la casa s’hi van trobar les restes d’una sinagoga familiar i un petit cementiri jueu. La seva casa és una de les més antigues i històriques de la zona, i el seu secret no és gaire conegut. Lahoud explica una anècdota de la casa que li va explicar el seu cosí, un general de l’exèrcit libanès. Va passar el 1982, a l’estiu, després que els israelians envaïssin el Líban: “Uns soldats de l’exèrcit israelià van arribar a Amchet i van anar a parar davant de casa meva. En aquest moment el meu cosí era al barri. Un dels oficials israelians li va preguntar si sabia res de l’existència d’una sinagoga en aquesta àrea, i ell va respondre que no. De fet, sabia que era sota casa nostra, però no ho va dir perquè no en coneixia les intencions”.