Aquesta setmana ha mort Lluís Llongueras, el perruquer per excel·lència del país. “El Dalí de la perruqueria”, “El mag de la bellesa femenina”, “El perruquer dels famosos” són alguns dels titulars que han acompanyat els diferents obituaris. Sovint s’ha ironitzat amb el conformisme català de preferir una única personalitat per a cada disciplina: un poeta, un tenor, una model, un pintor, una soprano, un arquitecte, un perruquer... Llongueras ocupava el tron. Però Barcelona ha vist néixer grans emperadors de la perruqueria: Lluís Llongueras, però també Pasqual Iranzo, Alberto Cebado, Alberto Cerdán, Raffel Pagès, Marcel Monleón, Josep Pons... Convertits en grans empresaris, la majoria van ampliar les franquícies més enllà de les fronteres i han esdevingut autoritats de l’estilisme femení. Van adquirir notorietat mediàtica perquè eren bons comunicadors, excel·lents venedors, tenien una mentalitat oberta i eren prescriptors d’una modernitat i elegància que les dones anhelaven. Fugien de l’estereotip hipermasculinitzat per ser còmplices del que els convenia a elles. Dones que fa quaranta o cinquanta anys renegaven dels crepats de les seves mares per guanyar en comoditat, practicitat i empoderament. La gran paradoxa és que mentre la immensa majoria de perruqueries del país estaven regentades per dones perruqueres, les celebritats de la perruqueria eren tots homes.

Ells es van erigir en savis de l’autèntica bellesa. Marcaven la tendència en els pentinats i l’estilisme femení perquè es prioritzava la mirada masculina. Les dones, víctimes eternes de la pressió estètica, trobaven en aquests grans perruquers la garantia de plaure aquesta mirada masculina. En una cultura patriarcal, agradar els homes era sinònim de ser tinguda en compte.

Des d’Egipte fins a la Roma Clàssica, els homes pentinaven els homes i les dones, les dones. Amb l’Edat Mitjana els cabells es van tapar per l’obscurantisme i la falta d’higiene. I és amb el Renaixement que torna el culte a la bellesa. El pentinat passava a ser la referència de la sofisticació, amb incrustacions de joies i flors i l’ús dels primers tints rossos o vermells. França es converteix en la meca de la perruqueria i la feina de les dones perruqueres està tan prestigiada que els homes s’apropien de l’ofici i elles es converteixen en les seves ajudants. Ells passen a ser la nova autoritat. El primer gran perruquer famós és Monsieur Champagne. S’estableix a París i pentina les dones més riques de la ciutat fins que mor el 1658. Legros de Rumigny es converteix en el primer perruquer oficial de la cort francesa, crea una escola de referència i el 1765 publica el que serà la bíblia de la perruqueria, Art de la coiffure des dames. Maria Antonieta és qui potenciarà encara més l’estatus dels perruquers. El seu preferit era Monsieur Leonard. Amb l’esclat de la Revolució Francesa es refugia a Rússia, i es converteix en el primer perruquer de la noblesa russa.

Malgrat que els homes hagin esdevingut des d’aleshores els grans mestres de la perruqueria, no podem oblidar la feina constant, atenta i, en molts casos terapèutica, de milers de dones perruqueres que, durant dècades, van convertir els seus locals en l’únic espai d’esbarjo i socialització que es tolerava a les dones.