¿Us havíeu adonat que els botons de les camises es corden diferent si ets dona que si ets home? Ells ho fan d’esquerra a dreta i elles a l’inrevés. La raó de base és que entre el 85% i el 90% de la població és dretana. Però aquesta dada, malgrat ser determinant, no respon la pregunta. Això ens condueix al segon factor: que homes i dones han estat ancestralment considerats diferents i això ha condicionat aspectes tan irrellevants com el cordat de la roba.

Els botons existeixen des de fa mil·lennis, però val a dir que, fins a mitjans de l’Edat Mitjana, eren purament ornamentals. Va ser llavors quan va inventar-se el trau i, amb ell, un sistema de tancament que ha sobreviscut amb poques alteracions fins als nostres dies. Primerament, tan sols els utilitzaven els homes, perquè les dones s’ajustaven molt més el vestit al tors i necessitaven sistemes de més pressió, com cordons o ganxets.

Malgrat que les dones també van acabar incorporant-los, els botons eren sobretot elements d’ostentació de classe per als homes. Profusament ornamentats i considerats joies, eren dels components que més encarien la seva indumentària. Al segle XVIII el botó va canviar la forma de bola per la plana i va ampliar les seves possibilitats decoratives a l'incloure des de retrats en miniatura fins a escenes històriques. Quan al segle XIX la indumentària dels homes es va fer més discreta, els seus botons també s'hi van fer i van passar el relleu a les dones, que van ornamentar més els seus. A finals del XIX la camisa va convertir-se en un símbol de la classe treballadora i va requerir tancaments més econòmics, i així van néixer els botons amb quatre forats. El regnat en solitari del botó va durar fins a la dècada de 1930, quan es va generalitzar la cremallera.

Pel que fa a la diferència de tancament, hi ha múltiples hipòtesis, totes amb certa lògica, malgrat que això no les fa verídiques, perquè cap no està del tot confirmada. Una és que en els estaments privilegiats, mentre els homes se solien vestir sols, a les dones les vestien sempre les seves serventes, ja que la seva indumentària era més complicada. Per tant, el tancat a l’inrevés estava pensat per a la comoditat de qui la vestia. Una segona explicació és que l’home no deixés d’empunyar l’espasa amb la mà dreta, fins i tot quan es vestia amb l’esquerra, tenint en compte el pillatge propi de l’Edat Mitjana, que obligava a estar sempre en guàrdia. El cordat de la dona també permetia subjectar el nadó amb la dreta, mentre es descordava la brusa amb l’esquerra per donar el pit. A més, al muntar a cavall, la dona penjava les dues cames pel cantó esquerre i, amb el cordat d’ells, quedarien més visibles les obertures.

Tot i la incertesa dels orígens d’aquesta pràctica, està clar que ara mateix ni portem espases, ni anem a cavall a la feina, ni ens vesteixen, tret que estiguem en una situació de dependència. Però, malgrat tot, homes i dones seguim cordant-nos diferent, sense que ens animem a unificar-ho. És un molt bon exemple d’aquelles pràctiques aparentment insignificants que, com que "sempre s’han fet així” i “al cap i a la fi són insignificants”, seguim perpetuant, com a testimoni silenciós, però ben viu, de la desigualtat entre sexes.