Entro en una cotilleria del barri i tinc al davant una dona que no té ni cinquanta anys i que compra calçotets per al seu marit. Tot sembla normal, però a mi no m’ho sembla. A mi tot plegat em treu de polleguera, perquè encara és hora que vegi un home entrar en una cotilleria o en una botiga de roba interior i comprar calces de cada dia per la seva parella. Roba interior sexi, sí; sostens bàsics, no. Ni pijames per no passar fred. O mitjons de color llis. Això no passa mai. Mai de mai. Mai. I ens sembla normal. Igual que ens sembla normal que molts homes no s’aclareixin amb la roba blanca i la roba de color. O que els hagin de fer la maleta.
És la infantilització del gènere masculí i sincerament, homes, com és que no us heu rebel·lat contra aquesta imatge que permeteu que es projecti de vosaltres? Perquè, d’acord, és còmode de nassos que et comprin els calçotets i les camises i et facin la bossa per al cap de setmana, però no us cau la cara de vergonya? No us genera una ràbia i una indignació fondes permetre el discurs que fa creure que els homes –tal com assenyalava en un vídeo fa unes setmanes la gran Henar Álvarez–, si no us diuen què s’ha de fer a casa, no sabeu ni per on començar i deixeu anar la gran frase: "No m’ho havies dit". I aquí podem caure en el tic d’abocar la responsabilitat en la dona que acompanya aquest home i dir-li que es planti. I de nou tornarem a infantilitzar l’home, que és qui hauria de fer el canvi.
És xocant el contrast entre com es tracta els homes en l’àmbit públic, des del poder i la seguretat de tenir-ho tot controlat, i en alguns aspectes de l’àmbit privat, permetent-los tantes i tantes coses, com si fossin nens incapaços i malcriats. I ells, aparentment tan contents. ¿On queda la dignitat de qui és capaç de programar un sistema de telecomunicacions però que, si algú altre no s’ha avançat, cinc minuts abans de l’hora de sopar diu "Què fem avui?", sense pensar que cuinar també és planificar? Per no parlar de participar activament en la logística de celebracions familiars.
No estic parlant de la deixadesa de les tasques compartides de la llar. Va més enllà. Perquè la mateixa infantilització de l’home també apareix, per exemple, quan una parella trenca i l’home de seguida s’ajunta amb una altra parella i tothom diu "Pobre, és que no sap estar sol, deixa’l". O quan acceptem que la majoria dels pacients que van a teràpia són dones, perquè ells, ja se sap, no estan preparats. Sempre he pensat que la psicologia és això, psicologia; no psicologia sobretot per a dones. Però sembla que ho donem per fet. Perquè ells, pobres, no en saben més.
És evident que hi ha molt de cultural en tot plegat. I que el sistema en què vivim, que dona el poder als homes, a canvi els fa pagar el peatge de ser vistos en molts aspectes com a criatures. I no puc entendre com ells s’ho mengen sense problemes. Com us ho deixeu empassar. Perquè a tots us veig com a homes. Però alguns hi heu d’ajudar.
Nota: per cada not all men ("jo no ho faig, això", en anglès) arran d'aquest article, didalet!
