"Imbècil! Mira per on vas!"

El seu no podia ser pitjor principi. En Domi va vessar-li la xocolata desfeta per sobre i la va escaldar tota. Va anar només d’uns minuts de no res que hi hagués el creuament fatídic, però els accidents tenen aquesta cosa d’imprevisible, de causalitat fatal, d’alteració de la normalitat. En Domi gairebé havia aconseguit arribar a casa fent malabars amb els dos gots, la paperina d’estrassa oliosa amb els xurros encara calents i la gossa amb poques ganes d’avançar tibant la corda cap a l’altre costat. Anava tan perillosament carregat que ni tan sols va recollir la merda que la gossa just havia fet a l’escocell de la mèlia d’allà a la vora i que ell va fer veure que ni havia vist. Va treure’s les claus de la butxaca, però quan es va girar no va ser a temps d’esquivar la dona que just sortia del portal del costat.

La Greta anava atabalada, com gairebé sempre, entaforada dins tot el que passava dins el seu mòbil i ni el va veure venir.

"Imbècil! Mira per on vas!"

Just proferia el crit que va sentir l’escaldada damunt la pell. Només unes mil·lèsimes de segon després que el cervell enviés l’ordre de dolor a aquella zona de la seva pell. L’orgull roent-li tant o més que la sorpresa i la taca de xocolata damunt el jersei que li feria greument la dignitat.

Ell no va saber arreglar-ho millor:

"És culpa teva! Hauries de mirar endavant i no el mòbil".

"Imbècil!"

"Imbècil, tu!"

En Domi va arribar a casa sense xocolata, amb mala llet i amb uns xurros que ja estaven ablanits. La noia que l’estava esperant a casa, amb qui feia només un parell de setmanes que es coneixien, es va quedar sense l’esmorzar promès que havia de ser el preludi d’una sessió maratoniana de sexe sense desenfrè. Tot va quedar en foc d’encenalls i un mal humor que li va durar fins a la nit.

La gossa es va posar en el seu racó i no va dir mutis durant tot el dia. Amb el temps havia arribat a aprendre a passar desapercebuda quan l’amo no estava per orgues. Instint animal, en diuen.

Per la seva banda, la Greta anava amb una fava al braç, adolorida i vermella, que li feia present l’accident malgrat que ella no tingués cap ganes de recordar-ne el més mínim detall.

Va escriure, això sí, un parell de whatsapps al xat de les amigues i va rebre la solidaritat del grup que necessitava per sentir-se una mica més reconfortada, més acompanyada en l’absurditat de la situació. També per netejar cap indici de responsabilitat sobre tot allò que havia passat que potser només hauria pogut evitar si hagués mirat el món real en comptes del virtual, on estava instal·lada de manera perpètua. A aquelles altures havia decidit que el món feliç de les xarxes era molt més interessant que el propi. Després va agafar les tisores i va tallar una punta de l’àloe vera que tenia penjada al balcó i es va refregar el líquid llefiscós sobre la ferida per calmar la pell. L’efecte va ser similar al de la resposta de les amigues del WhatsApp. Després, va anar directa al congelador i es va cruspir un pot de gelat de formatge amb mango que tenia des de feia mesos esperant-la per a una ocasió especial.

Mai s’havia fixat en l’imbècil del seu carrer, però després de l’accident no parava de trobar-se’l. Ella canviava de vorera i ell feia veure que no la veia.

Fins que un dia la gossa se li va plantar al davant i li va llepar el braç, just on li havia quedat un petit senyal de la cremada.

A en Domi no li va quedar remei:

"Em sap greu. Com ho tens?"

Ella va trobar que tenia una gossa molt bonica i ell li va demanar si algun dia li acceptaria uns xurros amb xocolata com a compensació. Ella li va respondre que s’ho pensaria.

"Però res de mòbils".

«Imbècil!», li va respondre ella rient mentre desava el mòbil a la butxaca.