EL 1960 LA REPÚBLICA DEL SENEGAL es va independitzar de França. Tanmateix, 55 anys després l’empremta colonial segueix fent que el país subsaharià depengui de la metròpoli francesa. Una de les herències mes controvertides és la política lingüística que va adoptar el país sota la direcció del primer president de la República, Leopold Senghor. Amb una varietat de més de vint llengües, l’idioma gal segueix sent la llengua oficial i l’única que s’ensenya en el sistema educatiu, que exclou les llengües autòctones i en alguns casos les prohibeix.

Després de la independència, el Senegal va mantenir el sistema social i polític que el govern colonial havia establert, i es va mantenir com un país satèl·lit de França a més d’un nivell. Diversos països de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica de l’Oest (CEDEAO) tenen com a moneda nacional el franc CFA, que està lligat a l’euro, així que els estats que comparteixen el franc CFA depenen econòmicament de les fluctuacions de l’euro i la UE. A més, les principals empreses d’infraestructures i recursos del país africà són d’origen francès, com Total i Bolloré, entre d’altres. Tanmateix, aquesta relació dependent no es redueix exclusivament a les finances i al sistema econòmic; la societat senegalesa té com a referent França, que representa el model a seguir, en tots els àmbits. L’anomenada Francophonie crea un marc polític, econòmic i cultural que promou les relacions entre els països de parla francesa; aquesta societat de nacions sovint queda a mercè dels països econòmicament més potents, com França, Bèlgica i el Canadà, que promouen els seus interessos en els diferents països participants.

La política lingüística del país de la teranga (que significa hospitalitat) prové del sistema colonial, que mitjançant l’escolarització obligatòria va imposar el francès per sobre de les diferents llengües autòctones. El 1970 Leopold Senghor va promoure una reforma dins del sistema lingüístic que va ser un primer pas per a la regularització de les llengües autòctones del Senegal. Aquesta reforma va establir sis llengües nacionals: el diola, el wòlof, el serer, el soninke, el peul i el manding. Tot i el nou estatus de les llengües nacionals, segueixen supeditades al francès i sense presència dins de l’administració pública i les escoles. Més tard, Abdulaye Wade va nacionalitzar fins a divuit llengües, totes les que estaven codificades, però no en va potenciar l’ús ni l’aprenentatge ni tampoc va codificar la resta de llengües. La República del Senegal té fins a 25 llengües diferents (excloent-ne el francès), i per tant totes les reformes i normalitzacions lingüístiques segueixen quedant-se curtes davant de la gran varietat que presenta el país.

El 2002 es va iniciar un projecte pilot per començar a ensenyar els idiomes autòctons en els primers anys d’escolarització. El projecte va durar fins al 2008, quan es va aturar. Tanmateix, es va observar que els nens que havien participat en el programa arribaven a l’examen d’ingrés a l’institut amb les competències més apreheses. Sidi Diouf, un mestre de la ciutat de Pikine, expressava el seu rebuig al model imperant: “Un país no es pot desenvolupar si no és en la seva pròpia llengua”. I afegia: “Un senegalès mai parlarà el francès com algú de França, ja que no és la seva llengua materna”. Aquest model, que pot semblar esperpèntic, prové de la gran dependència econòmica envers França i els seus interessos econòmics a la regió.

Actualment a les escoles publiques només s’ensenya el francès, i contradictòriament el currículum escolar senegalès conté un gran ventall de llengües europees, com l’espanyol, l’anglès, l’italià, el rus i fins i tot hi ha instituts que ofereixen classes de grec i llatí. Així doncs, les llengües nacionals segueixen amagades o fins i tot prohibides en algunes escoles privades en pro de l’aprenentatge del francès. Ablay Sou, un estudiant de secundària de Dakar, comenta amb orgull que ell té un bon nivell de francès gràcies al fet que a la seva escola cada cop que algú parla en wòlof ha de pagar 25 francs CFA, i que ell no ha de pagar mai. Aquesta pràctica, que pot escandalitzar més d’un lingüista, es repeteix sovint al país subsaharià.

La situació en qüestió sovint produeix una desvalorització dels idiomes autòctons. Muhammed Ba, un estudiant de la universitat de St. Louis, confessa: “Si t’equivoques en escriure en francès tothom s’enriu de tu, però si ho fas en wòlof a ningú li importa”. L’hegemonia de la llengua franca implica també un afrancesament de les llengües nacionals, que s’impregnen de paraules i lletres inexistents en els idiomes senegalesos. Actualment a la universitat hi ha la possibilitat d’aprendre diverses llengües nacionals, tot i que Muhammed Ba afirma que la majoria d’experts i estudiosos d’aquests idiomes són fora del Senegal.

El francès és la llengua de treball i representa una forma de promoció social. Arona Diouf, pare de família i restaurador a St. Louis, comenta sense gaire interès: “Per a mi no és gaire important que les meves filles aprenguin el wòlof sempre que parlin bé el francès, que els permetrà trobar feina”. Sovint la utilització i la pràctica del llenguatge s’observa des d’una perspectiva pragmàtica. El fet de parlar francès dóna als habitants del Senegal més facilitats a l’hora d’emigrar a països francòfons o d’establir-hi relacions econòmiques. El vessant cultural i identitari de la llengua pròpia queda, doncs, en entredit.

La pluralitat d’opinions sobre el sistema lingüístic senegalès dificulta que s’avanci cap a una normalització dels idiomes nacionals i la seva aplicació, i, alhora, la gran varietat de llengües i dialectes del país fa necessari un idioma vehicular.

El francès s’ha establert com a tal fins a l’actualitat per evitar la superposició d’una de les llengües per damunt de les altres, però actualment l’idioma europeu està perdent força en l’àmbit informal en favor del wòlof. Els wòlof són l’ètnia majoritària del país, amb més d’un 40% de la població, i viuen sobretot al voltant de Dakar i als nuclis urbans. Des de fa uns anys l’idioma wòlof ocupa més del 70% de les emissions de radio i televisió i competeix amb el francès per ser la llengua vehicular del país, cosa que agreuja la situació d’altres llengües més minoritàries.

A poc a poc el Senegal avança cap a una emancipació lingüística, conjuntament amb països com Mali, que ha promogut diverses iniciatives en aquest àmbit, però aquest procés es veu dificultat pels interessos polítics i econòmics de França i la influència del wòlof. La regularització i aplicació de les llengües nacionals es fa d’una manera desordenada que amenaça la gran varietat lingüística d’aquest país de l’Àfrica de l’Oest.