La sèrie Balenciaga no escatima en qualitat cinematogràfica i interpretativa per explicar la vida d’un dels dissenyadors més importants del segle XX. Després que sovint es titlli la moda de prescindible i se la tracti amb una superficialitat sistèmica, aquesta sèrie ajuda a entendre que no tot és Inditex i hiperconsum, sinó que darrere de moltes marques hi ha un treball duríssim, un compromís total amb la creativitat i un amor infinit per la professió.

Un dels elements que caracteritzen la sèrie és la pulcritud estètica, la contenció d’excessos i la bellesa de subtilitat sublim, que parteixen, sens dubte, del film Phantom Thread (2017) de Paul Thomas Anderson, amb Daniel Day Lewis recreant Balenciaga. Un virtuosisme estètic gens casual ni gratuït, ja que fons i forma s’uneixen, perquè és un reflex absolut de la moda i la personalitat del dissenyador.

La sèrie parteix de l’arribada de Balenciaga a París, tot fugint de la Guerra Civil Espanyola. Ens explica la manera com cerca el seu estil diferencial, ja que, mentre l’alta costura parisenca dels anys 50 recreava el rococó francès, Balenciaga va optar per l’univers cultural autòcton. Aquest estava integrat per quatre potes principals, la primera de les quals és la indumentària popular espanyola, com quan a la sèrie troba el llibre Tipos y trajes del fotògraf José Ortiz Echagüe. Les altres, no tan explicades, són la indumentària eclesiàstica i els vestits de les pintures barroques i d’autors com Goya i Zuloaga. Tres referents que responen a l’essència cultural promoguda pel franquisme: catolicisme, enaltiment del que és popular i recuperació d’un passat gloriós. I finalment la quarta, l’orientalisme, visible en detalls com els colls desenganxats i basculats de Balenciaga, procedents del quimono.

A la sèrie no hi podia faltar Dior, el seu gran competidor, amb el qual hi havia notòries diferències. Per un cantó, Dior va plantejar una moda ostentosa, com a contrapunt a l’austeritat en temps de guerra, així com una concepció de la dona hiperdecorada i subjugada a l’home, amb uns vestits que dificultaven la mobilitat. Balenciaga, en canvi, proposà una moda molt més essencial, basada en la perfecció tècnica, en l’experimentació formal i en el diàleg viu amb el cos. D’aquí van sortir línies com la saco, la baby doll, la túnica o la paó, que desafiaven la tendència general i atorgaven molta més llibertat de moviment. A més de Dior, també apareix Chanel o Givenchy, però hi ha notòries absències, com la de col·legues espanyols com Pedro Rodríguez. Una oportunitat perduda, ja que, tot i que París és més glamurós i efectiu per vendre la sèrie als mercats internacionals, l’alta costura espanyola també era part important per entendre el seu món.

Els anys 60 van suposar la irrupció imparable del prêt-à-porter i, amb ell, el món de Balenciaga va començar a enfonsar-se. Aquest nou sistema de la moda, que comportava la producció intensiva, l’estandardització del cos i anteposar els guanys econòmics a la creativitat, va agafar Balenciaga massa gran per canviar la seva concepció de la moda, basada en el treball artesanal, la peça única i la intervenció en cada part del procés. Un prêt-à-porter que no va irrompre del no-res, sinó que responia als nous temps, bregats de lluites socials i de moviments contraculturals, que ja no acceptaven l’elitisme de l’alta costura.

El 1968 Balenciaga va tancar una casa emblemàtica, amb un gran prestigi acumulat i amb centenars de treballadores. I precisament la sèrie obra el debat d’una qüestió que sovint plana sobre el món de la moda. Té sentit que una casa segueixi operant sota el nom d’un creador que ja és mort? És coherent amb l’essència del creador la deriva actual de la casa? Però, d’altra banda, Balenciaga seria conegut pel gran públic si no existís una casa que operés amb el seu nom?