C om altres escriptors que havien canviat la llengua literària, Vladimir Nabokov mai es va sentir segur amb el seu ús de l’anglès, idioma que havia substituït el rus matern. A Joseph Conrad li havia passat el mateix respecte al seu polonès nadiu, si bé crec que Conrad mai va escriure literàriament en aquesta llengua. En el cas de Samuel Beckett els dubtes sorgien al voltant del francès, idioma que en la segona part de la seva trajectòria ocupa el lloc de l’anglès. En tots els casos la inseguretat en el maneig de l’idioma dona pas a l’experimentació estilística. En Nabokov, com també en Beckett, és un esperó per a la contínua ironia latent en els seus textos.

Vladimir Nabokov és intel·ligent, pedant, càustic i té una tendència a l’excessiva demostració dels seus coneixements. En una segona lectura, amb anys pel mig respecte a la primera, Foc pàl·lid i sobretot Ada o l’ardor pateixen, segons em va semblar, d’aquest defecte. Ada o l’ardor continuava sent enlluernadora però quedava embullada en prolixes explicacions científiques i en humorades que no sempre estaven a l’altura de la ironia ben comprovada de l’autor.

Una segona lectura de Lolita permet, en canvi, captar el mestratge de l’obra més que la primera. Lolita són molts llibres en un llibre: una història d’amor, si bé només per part del protagonista; un tractat sobre l’obsessió; un relat de viatges; una travessia de l’Amèrica profunda; una subversió dels valors morals de l’època. Tots aquests plans estan entrellaçats magníficament fins a conformar una novel·la tragicòmica: la tragèdia descrita des de la comèdia o la comèdia contada des de la tragèdia. No deixa de ser paradigmàtic que la que potser és la millor novel·la nord-americana del segle XX hagués d’aparèixer, a causa de la censura, en una editorial parisenca dedicada a llibres eròtics. I que l’escrivís un rus que no acabava d’estar tranquil amb el seu anglès.