25/02/2022

Isabel Díaz Ayuso o 'Jo, Claudi'?

4 min
Isabel Díaz Ayuso  o ‘Jo, Claudi’?

Entre trucar a la mamà per posar-nos al dia i l’equitació, realment és que no tenim temps de gaire res més. La meva lady in waiting, la senyoreta de Febrer i jo discutim si, a causa de les nostres atapeïdes agendes, és més pràctic que ens posem a llegir El rey Lear o que mirem directament Succession a la tauleta. ¿Què deu ser millor, llegir la Warthon o mirar La edad dorada a la HBO? Per escurçar, ¿què fem, mirem Soy Georgina o anem a la font original i ens tornem a empassar Dinastía?

Les maniquins, si ho pensen bé, tenim molt de mèrit perquè -a banda de l’ora et labora de rigor- per tal de mantenir converses amenes de cara a evitar que se’ns ensopeixi la tropa, hem d’atendre als fenòmens culturals del moment, fer-los dialogar amb el passat per reelaborar el cànon i tal i qual i tenir, a més del gust personal afinat, una opinió sòlida sobre les superilles, però, també, sobre la guerra (ara sí, ara no) de Rússia contra tots, és a dir, saber tant de municipalisme com de gasopolítica. Naturalment, com a membres de la classe operària, hem de mantenir la libido a nivells d’estrella del porno -el que se’n diu estar a l’altura- i haver resolt, via teràpia o a hòsties, tots els traumes infantils abans d’arribar als trenta. La senyora Patricia Simón, la periodista i reportera d’upa que ha escrit un llibre editat a Debate sobre la por, ho va dir l’altre dia a la ràdio: “El siglo XXI es que es muy exigente ”, que deu tenir raó, però ara imagineu-vos, els dic jo a les meves comares, haver de sobreviure al segle XII: segur que ja estaríem socarrimades després de la convenient acusació d’heretgia per part de la Inquisició de torn. Una llauna.

La senyoreta de Febrer, ara que parlem de Rússia i de socarrimat, ens fa observar que els salons Romanov de marbre d’imitació de Carrara en els quals aquests dies compareix Putin per parlar de la guerra que tant l’il·lusiona, semblen sales de vetlla sobredimensionades d’una funerària de Los Angeles, d’aquelles que, a A dos metros bajo tierra, feien la competència a la més modesta i rústica dels Fisher, la desestructurada família protagonista de la sèrie.

Arribats en aquest punt (el punt de les pompes fúnebres) se’ns acut repassar plegades els mantres que els experts en la realment rabiosa i cañí actualitat maneguen aquests dies sobre la batalla campal al PP. En primer lloc asseguren, indignats, que “s’han sobrepassat tots els límits” perquè es veu que a Espanya els límits encara no s’havien sobrepassat mai, encara hi havia marge. Després existeix el convenciment generalitzat que el germà de la Díaz Ayuso és un empresari que no te l’acabes (tremola, Amancio) i afegeixen, amb tuf de racisme, que comerciar amb els xinesos no és gens fàcil, “porque menudos son ” (els xinesos, tots els xinesos); es pensa masculinament que la Díaz Ayuso és una bambola amb un cervell de la mida d’un pinyol i que és per a Miquel Ángel Rasputín-Rodríguez el que Monchito per a José Luis Moreno. També asseguren que la senyora presidenta, malgrat ser una titella, té molt de carisma, i afegeixen, immediatament i des de la vessant més llefiscosa del masclisme-que-no-cessa, el que realment volen dir, o sia, que és “molt mona”, “molt atractiva” i “vaya, por qué no decirlo, muy guapa ” i no es graten els testicles mentre ho diuen de pur miracle.

El PP, segueixen, és un partit polític que si falla, igualment com la monarquia, farà caure tot l’edifici (l’edifici!) constitucional (constitucional!). És allò que cantàvem, als setanta i vuitanta, als patis de les escoles, que “Espanya, Espanya, s’aguanta amb una canya, si la canya cau...”, que és una tonada que les criatures d’ara no canten per por que alguna fundació fantasma amb un nom del tipus Por la Libertad Transparente ¡ahora!, els interposi una querella per injúries i acabin, amb set anyets, en un reformatori.

Segons sembla, el PP, igualment com el PSOE, és un partit d’Estat, perquè es veu que hi ha partits d’Estat i partits que no són d’Estat, no sabem de què són, però d’Estat, no. Les veus experimentades en la rabiosa actualitat també asseguren, i és de les coses més curioses que hem sentit en anys, que Isabel Díaz Ayuso és l’única que pot mantenir el vot conservador i, gràcies a això, contenir el feixisme de tal manera que fa petit el mite de La Pasionaria. Finalment, es pensa que, mentre l’altra domestica la ultradreta, Feijóo pot ser un bon candidat per disputar-li aquest misteri que és “el centre” a Pedro Sánchez, que no deixa de ser, en si mateix, un altre misteri. Si nosaltres fóssim amics del Feijóo, que no és el cas, li recomanaríem que no abandonés Galícia sota cap tipus de pressió (la vanitat, per exemple) perquè al centre s’hi han embarrancat més barcos que al Triangle de les Bermudes, i això comptant que hi arribés mai, al centre, perquè abans hauria de passar per Génova, a deixar els trastos on, de ben segur, deuen tenir preparada, i de fa temps, una carpeta de gomes amb el seu nom imprès.

Molt es parla de les picabaralles entre els partits independentistes, però, francament, veient el panorama, creiem que per arribar a ser la meitat d’entretinguts que són els del Partido Popular, als partits independentistes encara els falta molt camí per recórrer. Deu ser perquè no són partits d’Estat.

Amb la meva lady in waiting i la senyoreta de Febrer, ara no sabem si seguir les amenes trifulgues del PP a La Sexta o recuperar a TV3 a la Carta el Jo, Claudi en la versió de la BBC. 