Viatges amb història
Diumenge 03/08/2021

A la recerca dels locals centenaris del Japó

El Japó mostra la seva cara més moderna amb els Jocs Olímpics, però més enllà hi ha un país fascinant. Un bon motiu per començar aquesta sèrie d’estiu de viatges amb història

8 min
Un temple sintoista amb el mont Fuji de fons.

El meu bon amic Shingo, un dia que ens sinceràvem amb ell explicant-li que estàvem enamorats del Japó, va posar-se seriós. I mirant la gent que travessava un pas de vianants, ens va preguntar si crèiem que aquelles persones semblaven contentes. No ho semblaven. “Aquest és el problema, aquí la gent no és feliç”. El turista, en canvi, necessita ben poc per ser feliç en un país amb els transports més puntuals del món, on tothom es desviu per cuidar-te i tot sembla funcionar... fins que arriba la pandèmia just quan organitzen els Jocs Olímpics i els japonesos caminen com ànimes en pena, com si fos culpa seva tenir els estadis buits. I troben un equilibri perfecte per poder protestar per la decisió de no cancel·lar la cita olímpica sense torpedinar el seu funcionament.

El Japó pot seduir-te ben ràpid. Tant, que potser no t’adones que també pot arribar a ser un país lleig. Sí, hi pots trobar edificis delicats, però ningú sembla haver planificat el carrer, ple de cables de la llum negres que s’escampen per sobre les cases com si fossin milers de serps. L’arquitecte Sei Takayama ho resumia explicant que el problema del Japó és la seva gran capacitat per concentrar-se en una sola cosa. El resum seria milers de persones fent una fotografia a un cirerer quan floreix sense fixar-se que al voltant hi ha edificis grisos i dues plantes industrials. “En quin moment un dels països més bonics del món va tornar-se tant lleig?” es preguntava el nord-americà Alex Kerr, que va arribar ben jove al Japó i s’hi va quedar fins a convertir-se en un gran defensor de les tradicions nipones que corrien el risc de perdre’s. Al seu magnífic llibre El Japó perdut, explicava com gairebé no quedaven rius sense contaminar, com barris sencers de cases tradicionals havien estat enderrocats, com no hi havia grans plans urbanístics que pensessin en el conjunt d’unes ciutats caòtiques. El primer cop que hi arribes, tens un sentiment d’impotència i frustració quan intentes entendre els mapes gegants dels transports públics de Tòquio. No entens quines companyies gestionen cada línia, què cal pagar, cap on s’ha d’anar...

La ciutat de Tòquio

Kerr va conèixer el Japó de després la Segona Guerra Mundial. I va anar veient com es tornava lleig de mica en mica. Però si, malgrat tot, la major part de turistes creiem que el Japó és un país bonic, com devia ser abans, doncs? També és cert que les noves generacions es deixen hipnotitzar pels espectacles de llums dels grans barris de Tòquio, buscant-hi els referents de les sèries de televisió i els còmics amb què han crescut. Allà on molts hi veuen lletjor, els turistes hi veiem una porta d’entrada a un món sorprenent, amb cambreres disfressades en cafès estranys que mai són a peu de carrer, ja que a Tòquio, ciutat vertical, ràpidament has d’aprendre que els locals més bons poden amagar-se en un desè pis. A Tòquio, cal pujar escales, sempre.

Però un cop surts de la ciutat, cal seguir els consells que donava Alex Kerr: ropa còmoda per poder seure a terra com els japonesos, calçat que et puguis treure en un segon per entrar a les cases i els temples i, si cal, taps per a les orelles per si la sonoritat dels cants i les músiques del kabuki, o dels temples, t’horroritza. Pot passar, però aquest tercer consell no l’he seguit mai, els cops que la vida m’hi ha portat. Soc un home afortunat, la feina m’hi ha dut uns quants cops. De fet, soc doblement afortunat per tenir-hi amics. I si tens un amic japonès, tens un tresor en què la relació només perilla si tens l’atreviment de pagar un dinar tu, convidant. Ho vaig fer en un restaurant de Kamakura, població residencial de costa no gaire lluny de Tòquio, on Shingo ens havia portat a un petit restaurant on només fan un plat, l’anguila: l’unadon. La mateixa família porta des de l’any 1929 fent aquest plat. I ara costa trobar-hi taula, al menut local de fusta. L’anciana que atenia ja em va intentar advertir amb els seus ulls de pànic que no era bona idea pagar quan vaig fer-ho fingint que anava al servei. I el meu amic no va parar fins a tornar-me el cop convidant-me dos cops a casa meva, a Barcelona. Era una qüestió d’honor. Per això és un tresor tenir un amic al Japó, si ets català. Ens agrada que ens convidin.

Darrere aquesta necessitat de quedar bé hi ha una societat on tot està jerarquitzat i el ciutadà sol carregar amb massa pressió. Aquells que han viscut a l’estranger i han descobert que no és mala idea intentar gaudir més de la vida, són vistos com gent estranya pels altres. En Kotaro, un amic que ha viscut a Barcelona i Tarragona, va arribar a deixar una feina per poder venir a un casament a Andalusia. A la feina no el van entendre. Ell tampoc els entenia. “Des de que vaig viure a Europa soc diferent”, m’explicava entre copes, tot xerrant d’una de les seves passions: el Nàstic de Tarragona. Els japonesos són així. De vegades s’obliden del conjunt però es concentren molt en una cosa. En el seu cas, el Nàstic. Altres es van enamorar tant dels toros que van arribar a ser toreros a Espanya. O el millor pastisser de París. Un japonès amb un objectiu en què poder concentrar-se és imparable. Per això tenen tants negocis familiars, per honor i per passió en una sola cosa.

Restaurant de tota la vida

I més si defensa l’honor familiar. Per això el Japó és el país dels negocis centenaris. Enlloc trobareu més restaurants centenaris, com el Sansada del barri d’Asakusa, del 1837, on només fan un estil de cuina, la tempura. Entre vells cartells publicitaris de cerveses i de teatre -Asakusa és el disctricte dels temples però també dels teatres moderns on es fan monòlegs pujats de to parlant de sexe- pots gaudir d’un sopar que recordaràs tota la vida.

El Sansada, un dels restaurants més antics d’Asakusa, un barri de Tòquio conegut pels seus temples i els seus teatres.

El Sansada però, és jove, comparat amb altres restaurants. A tot el país queden més de 50 locals de més de 350 anys, com l’elegant Akasaka Asada del 1659, al barri de Minato de Tòquio. O uns quants a Kyoto, la vella capital, famosa pels seus temples. I per restaurants regentats per la mateixa família des de fa segles, com el Heihachi Jaya, del 1576, que surt citat tant en relats clàssics com en textos moderns, com un de Yukio Mishima. L’escriptor que va donar una nova vida al preciós pavelló daurat del nord de Kyoto, el Kinkakuji, al novel·lar un incident real: un jove monjo va incendiar el temple el 1950, al·legant que no podia aguantar tanta bellesa. A la ciutat d’Ise, al sud de Nagoya, durant segles els pelegrins han visitat un santuari dedicat a la deessa del sol. El 1707, just a fora, una família hi va obrir una petita botiga, l’Akafuku, on venien uns dolços tradicionals. I avui en dia ja pot trobar més visitants que fan el viatge per anar a la botiga que pel temple, somiant provar els mochis coneguts com a akafukumochi, que traduït vindria a ser l’arròs vermell de la felicitat, ja que aquests mochis es fan amb pasta blanca d’arròs i pasta vermella de mongetes per a l’interior.

Menjar tradicional a l'entrada d'un temple.

Segons el Llibre Guinness dels Rècords, l’empresa més antiga del món és la constructura Kongo Gumi, del 578. Imagineu com era Catalunya llavors. Al Japó trobes empreses de sake de 400 anys, com la popular Gekkeikan del 1637, i empreses d’articles religiosos o decoració floral de més de 1.000 anys. De fet, la segona companyia més antiga del món també és japonesa, esclar. En aquest cas, és tracta d’un hotel, el Nishiyama Onsen Keiunkan, que porta en mans de la mateixa nissaga des de l’any 705. L’hotel més antic del món, com indica el seu nom, és un onsen, és a dir, té banys amb aigües termals. S’explica que va néixer com una posada per oferir nit als caminants que passaven per les valls prop del mont Fuji, en el camí entre Kyoto i Tòquio. I en un país fred com el Japó no hi ha res millor que fer aturada on hi ha aigües termals.

Un dels banys del Nishiyama Onsen Keiunkan, l’hotel més antic del món.

La major part dels hotels més antics del país, de fet, són onsens. El Nishiyama Onsen Keiunkan porta en mans de la mateixa família des de fa 54 generacions. L’edifici ha anat canviant, ha renovat la fusta i s’ha ampliat. L’arquitectura tradicional japonesa és cíclica, en constant renovació. Els edificis més antics, a la vegada, són nous a mesura que es canvia una fusta envellida. La metàfora d’un país que combina la màxima modernitat amb arrels ben enfonsades a terra per recordar d’on venen. El fundador d’aquest hotel va ser Fujiwara Mahito, ajudant de l’emperador Tenji, que va donar inici a una tradició que els ha permès rebre alguns emperadors, com el famós Tokugawa Ieyasu, l’unificador del Japó al segle XVII, quan va acabar amb dècades de guerres civils entre senyors feudals. L’hotel no té televisió, ni wi-fi. I un cop hi arribes, una jove vestida amb un kimono et visita per veure com ets, per oferir-te la mida exacta de la roba tradicional que duràs. Això inclou les sabates de fusta, que no tots els occidentals saben portar, com un servidor, que feia massa soroll dirigint-se a un dels banys termals privats, amb vistes sobre el barranc de Yukawa. Diuen que impressiona fer-ho durant l’hivern, quan els Alps japonesos estan coberts de neu. Un servidor hi va anar un calorós estiu. Ho vaig gaudir igual.

El poble de Shikarawa-go. Aïllat durant anys al mig d’una vall, destaca per les seves cases, construïdes en un estil tradicional.

Però és ben cert que el Japó és un país d’estacions. Canvien els paisatges, canvien les cartes dels restaurants. Els hiverns poden ser tan freds que en algunes carreteres les màquines obren pas als vehicles malgrat que la neu arriba a tenir un gruix de més de 8 metres. Localitats com Shirakawa-go, amb les seves tradicionals cases fetes amb un estil conegut com a gasshō-zukuri, dissenyades perquè la neu del sostre llisqui més fàcilment, s’han convertit en un destí turístic màgic, quan neva. No és mala idea fer nit en un hotel tradicional, els ryokan, com el Shiroyamakan, obert el 1884. La família que el porta cuina cada nit un sopar diferent, variat i sorprenent, amb productes de la zona com bolets. Dormint al terra d’aquest edifici de fusta, catalogat com a monument nacional japonès, t’adorms sabent que al matí podràs caminar entre edificis centenaris deixant les primeres petjades a la neu, abans que arribin els autobusos amb més turistes. I el Japó et sembla el lloc més bonic del món, encara que la seva gent pateixi. Pateixi per fer-te sentir còmode, convertint-ho en una qüestió d’honor, i pel què diran d’ells, un cop acabin els Jocs Olímpics.

stats