Il·lustració: DANIDEEntrevista de Joan Dausà a Marc Ros

Sé que n’ets un gran enamorat. On fan el millor tiramisú que has provat?

Tot i que el tiramisú ve del nord d’Itàlia, el millor que he provat mai va ser en una pizzeria de Nàpols que es diu Di Matteo. Ah! Els autèntics enamorats del tiramisú cantem Felicità d’Al Bano i Romina Power substituint la paraula que dóna títol a la cançó per tiramisú, que té el mateix nombre de síl·labes.

A què et podries haver dedicat i viure bé, a part de la música?

A qualsevol cosa! De qualsevol feina es viu millor que de la música! La gent no sap que difícil que és seguir fent cançons quan el món està confabulat perquè deixis de fer-ho: ministres, pirates, promotors musicals sords... La nostra llista d’enemics és molt llarga.

En quina ciutat t’has enamorat més vegades?

Si parlem d’enamoraments exprés, jo diria Còrdova, per la seva concentració de bellesa femenina. Si parlem de “Noi, tenim un problema, em sembla que t’has enamorat”, llavors la meva ciutat, Barcelona. Però després hi ha un lloc que no és una ciutat, és un poble, on hi passa una cosa ben curiosa, que és que potser no t’enamores de ningú però pateixes els mateixos símptomes: Cadaqués.

Hi ha alguna cosa que et faci molta por?

Sóc molt poruc. És curiós, de petit no ho era gens, ara em fa por tot potser perquè d’adult he pres consciència que el món és un lloc aterridor i ningú em va avisar. Aquesta reflexió és molt general, però si vols una cosa concreta et diré La resplendor. És l’única pel·lícula de Kubrick que no he tornat a veure. Em fa por.

I qui t’agradaria que et truqués?

El Paul McCartney per demanar-me que li faci veus al seu pròxim disc. L’Ajuntament de Roma perquè em regalen un pis al Trastevere amb un Lamborghini aparcat al garatge. La Marine Le Pen dient que tot és una broma i que se’n va de vacances a Grècia amb la seva nòvia del Senegal...

Què admires dels teus amics i companys de Sidonie, l’Axel i el Jes? I què no suportes?

Tots dos són una suma de virtuts i defectes, i el resultat d’aquesta suma és que a mi em continuen emocionant després de tants anys junts. Sovint parlem de la nostra amistat quan estem de promoció igual que parlem de l’excel·lència del nostre últim disc perquè no podem evitar presumir d’aquesta relació, considerar-la com si fos la nostra gran obra i reconèixer que és la raó de la majoria dels nostres èxits professionals. No sé si és recomanable arribar a aquest grau d’implicació de l’emoció quan es tracta d’una empresa com la nostra, però no ho sabem fer de cap altra manera.

Entrevista de Marc Ros a Joan Dausà

Ramón Gómez de la Serna va dir en una de les seves greguerías : “ Si vais a la felicidad, llevad sombrilla”. ¿Podries dir-me què és per a tu la felicitat i si actualment fas servir para-sol?

Per a mi la felicitat és la capacitat d’acceptar el que tenim com el millor que podríem tenir, sense deixar d’intentar aconseguir el que desitgem. Si arriba, perfecte. Si no, és que no havia de ser. La teoria la tinc clara, la pràctica em costa una mica més.

Tot i que aparentment sembles una persona alegre i expansiva, en el teu repertori es percep una clara tendència cap a la malenconia. ¿Penses que algú ha pogut quedar sorprès o decebut quan t’ha conegut?

Em considero una persona alegre i oberta, i sí que hi ha gent que se sorprèn el primer cop que ve a un concert nostre. Tot i així, els dos pols cada vegada són més a prop. En el nou disc faig un exercici d’autocrítica i exigència personal, sóc més dur amb mi mateix, i així apareixen cançons com També sóc jo que responen a la teva pregunta.

Tens algun plaer gastronòmic culpable?

Doncs crec que no! Però sí que tinc un petit problema d’indecisió (amb la vida en general i amb el menjar en particular) que fa que sempre que vaig a un restaurant busqui els màxims socis possibles per compartir i poder provar tots els plats. Suposo que té a veure amb allò que a mi em costa tant: un cop presa una decisió, descartar les altres opcions, i estar convençut i encantat amb el que has triat.

Si sents dir que els músics tenim fama de faldillers, embriacs i calaveres, ¿t’afanyes a desmentir-ho o fas com jo, que dic que altres col·lectius són molt pitjors?

Estic totalment d’acord amb tu: n’hi ha de molt pitjors, sens dubte! Tothom sap que mentre nosaltres anem a dormir d’hora per cuidar la veu, la resta continuen de festa.

Els actors se saluden entre ells fent-se un piquito, els músics s’abracen. ¿Tu que ets actor i músic com ho fas?

Això del piquito no ho he tingut mai per costum. Sóc més d’abraçada. Però sí que molt sovint em sento ridícul i em costa saber com saludar l’altra persona. Decidir si fer una abraçada, dos petons o donar la mà és una mica com jugar a pedra, paper i tisora.

És propi dels crítics equivocar-se, si tinguessin sentit crític abandonarien la seva miserable professió. ¿Estàs d’acord amb aquesta frase?

Els bons crítics (indispensables) són els que posen a prova i eleven el nivell d’exigència de la professió. Crec que la clau per a l’artista és trobar l’equilibri entre l’opinió del crític, la del públic i la seva pròpia autocrítica.