HI HA HISTORIADORS QUE sostenen que, de fet, la Transició va començar quan es va publicar al BOE el Pla d’Estabilització amb què el règim de Franco buscava deixar enrere la seva política inicial d’autarquia econòmica. Després d’haver trencat l’aïllament internacional amb la signatura del conveni defensiu amb els EUA (1953), Espanya també obria la porta, en un món definit per les oposicions ideològiques pròpies de la Guerra Freda, a un procés de liberalització econòmica més d’acord amb els gustos i interessos del seu nou aliat i tutor. El Pla d’Estabilització es va engegar el 1959 i va ser precisament aquest any, un abans de la seva famosa detenció, que Jordi Pujol va adquirir una petita entitat financera d’Olot, la Banca Dorca, que, el 1961, rebatejada com a Banca Catalana, va traslladar la seu a Barcelona. El 1980, després de ser elegit president de la Generalitat, el mateix Pujol recordava al Cercle d’Economia una conversa que havia mantingut amb l’historiador Jaume Vicens Vives mentre es plantejava entrar al món de les finances. “He arribat a la conclusió que hauria de fundar un banc”, hauria dit el futur president. I Vicens Vives li hauria contestat: “Faci-ho. Tiri endavant”. “Llavors -afegia Pujol- tots reien i em preguntaven si el banc havia de ser de ferro o d’aquells que són al carrer”.

Que el tema aparegués en una conversa entre Pujol i Vicens Vives no va ser casual. Tampoc que, dues dècades després, Pujol expliqués el diàleg en un acte del mateix Cercle d’Economia. L’octubre del 1958 Vicens Vives havia pronunciat una conferència al Club Comodín que se sol descriure com el fet fundacional i el full de ruta d’aquest Cercle. La conferència es titulava El capità d’indústria espanyol dins els darrers cent anys. L’historiador hi animava els joves empresaris catalans que l’escoltaven a emular el paper que els seus predecessors havien interpretat, a partir de la segona meitat del segle XIX, en la modernització econòmica d’Espanya. També al·ludia de passada amb nostàlgia al fet que, des d’aquell temps pretèrit fins a la fallida del Banc de Barcelona el 1918, el denominat Grup Català havia dirigit les finances de la Restauració de la mateixa manera que després va passar a controlar-les el Grup Basc. Els herois del relat de Vicens Vives eren personatges com Antonio López, Evarist Arnús i Ignasi Girona, industrials que fundaven bancs, com l’Hispano Colonial, i que donaven diners al govern central perquè “resolgués” les qüestions cubana i filipina de la mateixa manera que anteriorment n’havien avançat perquè Alfons XII pogués tornar a Espanya. Gent que “domina la política, domina les finances, domina tot el que pot ser vital per al país”. En el seu retrat, Vicens Vives dibuixava amb desimboltura el domini d’aquests capitans d’indústria sobre la política: Girona, que va ser el primer alcalde de Barcelona en la Restauració, és “l’amo del Partit Conservador i té els seus petits cacics que li serveixen per al joc electoral i polític”. Arnús, per la seva banda, és “l’amo del Partit Liberal”, encara que utilitzi com a pantalles alguns personatges secundaris. “Gent així era la que mantenia el pols de l’economia espanyola”, concloïa amb admiració la seva pintura d’aquells grans herois, abans d’afegir que, en aquells temps gloriosos, “no calia anar a Madrid a suplicar, sinó que, des de Barcelona, hom dictava ordres”.

El model d’aquests capitans d’indústria fets banquers que dominaven tot el que era vital i que des de Barcelona donaven ordres al govern de Madrid, i així materialitzaven subterràniament una hegemonia catalana sobre la política espanyola que contradeia la historiografia catalanista romàntica, no podia deixar de fascinar un jove i ambiciós empresari catalanista com Pujol, que, aleshores, dirigia l’empresa farmacèutica Fides, que havia adquirit feia poc el seu pare. Pujol sempre ha reconegut el seu deute intel·lectual amb Vicens Vives. Molt abans que es parlés del dret a decidir dels catalans, havia rebut del seu preuat mestre lliçons inoblidables de realisme polític, com la de la importància del poder de ser decisiu de les elits econòmiques.

Però, aquells anys, Vicens Vives no només cridava a emular, reciclant una vella imatge de Thomas Carlyle, els capitans d’indústria vuitcentistes. També predicava les doctrines de Pareto sobre la circulació de les elits. La producció historiogràfica de l’autor de Notícia de Catalunya era llavors inseparable de la voluntat parapolítica de formar una minoria selecta de joves catalans perquè creessin una “nova burgesia” capaç de liderar la modernització de l’estat espanyol franquista sortit de la Guerra Civil. Vicens Vives parlava de la necessitat de les oligarquies, però també de la seva fatal degeneració i de la necessitat de substituir les oligarquies decrèpites per noves minories creadores capaces d’ocupar el seu lloc. Segons ell i segons alguns altres intel·lectuals com Gaziel o Josep Maria de Sagarra, el fracàs del Banc de Barcelona el 1918 havia sigut el símptoma més important de la decadència de la vella burgesia del país, i el gran repte en el qual les noves elits havien de mostrar la seva vitalitat era la creació d’un gran grup financer-industrial capaç de vertebrar l’economia catalana. El llibre que Pujol va escriure a la presó conté una interessant reflexió sobre els burgesos de la generació anterior que, observada des del present, adquireix una gran projecció: “Ara ja sabem que aquells homenets, dels quals ens consta que els agradaria fer diners, molts diners, moltes pessetes, ni són homes de caràcter ni homes valents ni autèntics dirigents, i que no es poden convertir ni en sants ni en herois ni en confessors. Ho sabem perquè no són capaços de fer diners, de fer molts diners, moltes pessetes, de crear-se una autèntica força econòmica”. Com els antics i austers calvinistes descrits per Max Weber, el jove catòlic Pujol, que no era aliè als influxos de les metamorfosis del catolicisme operades per l’Opus Dei, semblava veure en l’acumulació de riquesa un signe de l’elecció divina.

CREANT UNA NOVA OLIGARQUIA

A Pujol sempre li ha agradat subratllar que, a diferència dels líders històrics del PSC, no pertany per origen a la burgesia. El seu avi, un empresari del suro, va acabar arruïnat. El seu pare, també conegut com el Pujolet de la Borsa, un home de negocis que a finals dels 50 va ser condemnat per evasió de capitals, sempre va ser vist pels burgesos de tota la vida com un nou-ric. La vella burgesia catalana mai no va considerar Pujol com un dels seus. I ell, per la seva banda, sempre va pensar que aquesta burgesia havia traït Catalunya i que, per fer país, calia construir una nova oligarquia més patriota a partir dels sectors més elàstics de la classe mitjana. El jove capità d’indústria aspirava a general i, mentre va estar al capdavant de Banca Catalana, no va dubtar a utilitzar la capacitat que li oferia la seva posició com a banquer per participar-hi. Després, des de la presidència de la Generalitat, va disposar de nous i poderosos mitjans per a la consecució d’aquest fi.

Tot i que quan va comprar la Banca Dorca encara no havia fet els trenta, Pujol ja no era aleshores un desconegut. Des de feia anys es movia amb aires de líder pels ambients eclesiàstics que s’organitzaven per mantenir viva la flama del catalanisme catòlic. I el 1954 havia format part en la fundació, sota l’ombra protectora del monestir benedictí de Montserrat, del moviment CC, unes sigles que inicialment significaven Crist-Catalunya. L’ideòleg de CC en la seva primera etapa era Raimon Galí, que va deixar una marca inesborrable en el pensament de Pujol. Galí, que havia sigut oficial de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil, havia iniciat en l’exili, juntament amb l’escriptor Joan Sales, un procés de reflexió, en clau nacional catalana, sobre les raons i les conseqüències de la desfeta del 1939. Quan va tornar a Catalunya, no va trigar a trobar-se amb Vicens Vives i també es va lliurar a fons a la causa del rearmament ideològic de la jove elit que, assumint les conclusions pertinents sobre la derrota del país, havia de protagonitzar la seva reconstrucció. Encara que no fossin idèntics, els diagnòstics i les teràpies proposats per Vicens Vives i Galí confluïen. El 1958, l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré va profetitzar que els camins futurs de Catalunya estarien marcats intel·lectualment per tots dos. El pes del pujolisme ha contribuït a donar versemblança a aquesta profecia.

En els escrits del jove Pujol les idees de Vicens Vives es fonen amb les de Galí. Darrere del seu vell lema de construir el país hi batega la doctrina d’aquest últim sobre la necessitat de crear una mística capaç de mobilitzar-lo i d’estimular unes virtuts la pèrdua de les quals explicaria els anteriors fracassos. Galí, que, com Sales, identificava la falta d’esperit militar entre els catalans com una de les principals causes del desastre, no era una germaneta de la caritat, sinó un entusiasta lector de Péguy. En la seva ponència, parlava de la necessitat que les noves generacions assumissin el sentit del risc lligat a tota una cadena de virtuts ascètiques i virils que obliguen l’home a estar sempre a punt. Els textos del jove Pujol, a qui Galí va contagiar la seva devoció per l’escriptor francès, no només reflecteixen la idea d’ascendència peguyiana que tot comença en la mística i acaba en la política. També transpiren aquesta concepció militar de les realitats morals, que el futur president de la Generalitat, que sent gran estima per les virtuts de l’autoritat i el compliment estricte de les ordres, mai no ha abandonat.

GRANS OBRES, MANS BRUTES

Pujol ha identificat Galí com el seu “mestre en exigència ètica”. Tractant-se de Galí i en última instància de Péguy, aquesta afirmació no s’hauria d’interpretar precipitadament. L’escriptor francès és ben conegut pel seu al·legat contra Kant i la seva ètica de “les mans netes”. Péguy sostenia que el kantisme té les mans netes, però no té mans, i que els que fan bones accions per la comunitat sovint tenen les mans brutes, mans pecadores que, al cap i a la fi, són les úniques que poden fer grans obres. Aquesta lliçó de Péguy no ha abandonat Pujol ni durant els temps recents en què predicava les bondats d’un codi deontològic per a polítics. Els que aspiren a comprendre el pujolisme no han d’oblidar que Pujol pertany a la raça dels polítics peguyians. Com el també catòlic De Gaulle, que afirmava que amb la perfecció que invoquen els Evangelis mai no s’ha construït cap imperi perquè tots els grans homes d’acció tenen una gran dosi d’egoisme, orgull, duresa i astúcia que acaba sent perdonada si permet obtenir grans resultats. O com el socialista François Mitterrand, que, després de reconèixer que Richelieu, Mazzarino o Talleyrand s’havien apoderat del botí, afegia que ja ningú se’n recordava.

Probablement les lliçons de Galí i Péguy sobre el sentit del risc i les virtuts militars van ser determinants en la manera com Pujol va assumir, a finals dels 50, el seu paper de capità d’indústria. I potser també ho van ser en la manera com, l’any 1960, va afrontar els fets que el van portar a la presó i que, com un nou Napoleó, el van acabar convertint, gràcies al seu domini de l’estratègia, en el més jove dels generals del catalanisme renaixent. Enric Bastardes, que també va ser detingut per aquells esdeveniments, assenyala en un documental que Pujol va mesurar molt en tot moment el rèdit que a la llarga li reportaria una condemna.

Josep Benet, que era l’eminència grisa d’aquella xarxa de nacionalistes catòlics en què ja destacava Pujol, també va tenir clares des d’un principi les rendes polítiques que es podien obtenir del cas. En una carta a Francesc Farreras, subratllava la necessitat que es parlés una vegada i una altra de Jordi Pujol i que calia convertir-lo en un nou líder per al poble català. I insistia en la conveniència de demostrar que les campanyes contra les tortures i a favor dels presos no eren exclusives dels comunistes i d’internacionalitzar el cas, organitzant protestes a les ambaixades, promovent un enviament massiu de telegrames al govern espanyol amb queixes contra la tortura a un catòlic en una país catòlic i, sobretot, comptant amb la intervenció dels “amics dels EUA”. No va ser l’única carta que Benet va escriure mentre Pujol esperava el consell de guerra. Però és especialment rellevant. Farreras, exdirector de la revista Laye i un dels falangistes que havia seguit Dionisio Ridruejo pel camí de la dissidència, era la mà dreta a París de Julián Gorkín, el director de la revista Cuadernos por la Libertad de la Cultura i vicepresident del Centro de Estudios y Documentación que depenia del Congrés per la Llibertat de la Cultura, la principal de les organitzacions pantalla a través de les quals la CIA duia a terme les seves operacions en la Guerra Freda cultural. Miguel Sánchez Mazas, que també col·laborava amb el grup de Cuadernos, va escriure a les pàgines del setmanari El Socialista, editat a Tolosa, un llarg article sobre el cas Pujol (8/12/1960) en què consagrava el pres, amb el qual havia mantingut alguns contactes amb anterioritat, com a “símbol heroic de la resistència antitotalitària a Catalunya”.

Com ha estudiat Joan E. Garcés, el 1959 els serveis d’intel·ligència nord-americans es mostraven preocupats pel que podia passar després de la desaparició de Franco, que llavors tenia 67 anys, i es plantejaven la necessitat que les agències governamentals desenvolupessin plans per evitar una futura tornada a l’aïllament que pogués obrir les portes al comunisme. En aquest context, els EUA, sense deixar mai de donar suport al dictador, donaven via lliure a l’oposició no comunista i estaven especialment atents a l’aparició de nous líders entre les forces que el criticaven i eren partidàries d’un canvi de règim, amb l’objectiu d’associar aquests futurs líders amb els interessos americans. Les iniciatives de la secció espanyola del Congrés per la Llibertat de la Cultura sintonitzaven amb les línies generals d’aquest plantejament.

El projecte, de personatges estretament relacionats amb el Congrés, com Benet i Sánchez Mazas, de convertir Pujol en un símbol heroic es pot emmarcar en aquesta política. I també els famosos Col·loquis Catalunya-Castella, que es van celebrar amb el patrocini del mateix Congrés i en els quals, a parer d’alguns, es van posar les bases per a l’encaix de Catalunya a Espanya que es va acabar plasmant en la Constitució del 1978. Es tracta d’una història que amb prou feines es comença a conèixer però que podria ajudar a entendre certs aspectes del paper que Pujol i altres polítics van interpretar durant aquella llarga Transició, que, segons alguns historiadors, va començar el 1959 i que potser va acabar, després del cop d’estat del 1981, amb l’entrada d’Espanya a l’OTAN.

El Pla d’Estabilització no només va obrir la porta de l’economia espanyola a les multinacionals, sobretot a les nord-americanes, en eliminar obstacles a la inversió estrangera. També va permetre una redefinició del modus vivendi entre el règim franquista i les velles i noves elits econòmiques catalanes, alguns dels membres de les quals van tenir un important paper en la seva gestació i desenvolupament. El projecte de Banca Catalana, a l’entorn de la qual Jordi Pujol havia agrupat una burgesia nacionalista emergent a qui la mateixa entitat financera va permetre consolidar-se i prosperar, va trobar en aquest nou ambient econòmic un marc acollidor que convidava a l’acomodament polític.

Banca Catalana no només va permetre que Pujol i els seus s’enriquissin. També va servir al futur president de la Generalitat per teixir una compacta xarxa d’interessos, gratituds i lleialtats clientelars sobre la qual va acabar recolzant la seva carrera i la seva acció polítiques. Un capítol interessant d’aquest procés va ser el posicionament de Banca Catalana entre els grups d’interès que van participar en les polèmiques iniciatives de renovació urbana de la Barcelona porciolista del tardofranquisme i en la promoció de grans estructures viàries.

Banca Catalana va ser, per exemple, una de les entitats que, l’estiu del 1967, es va implicar en la constitució de la societat Túnels i Autopistes de Barcelona (Tabasa). I el mateix Pujol formava part del primer consell d’administració d’Acesa, l’empresa que el 1969 va construir, a Catalunya, la primera autopista de peatge d’Espanya. La seva participació en aquestes iniciatives li va permetre, entre altres coses, associar els seus interessos als del clan dels Garrigues Walker, que era clau en el desembarcament de les multinacionals nord-americanes i que representava els interessos dels Rockefeller. Aquesta aliança va tenir, anys més tard, la seva traducció política en la fracassada Operació Reformista.

Abans de la mort de Franco, Pujol controlava una part important de les finances catalanes i, des del seu despatx de Banca Catalana, dominava, amb unes formes autoritàries més pròpies d’una caserna que de la societat civil, molt del que podia ser vital per al país. El 1970 va enlairar Agustí Montal a la presidència del Barça, i ell i Banca Catalana van tenir un paper decisiu en el fitxatge de Johan Cruyff. En el món de la cultura, la seva patriòtica voracitat el va portar a controlar (no només econòmicament), des de la seva entitat financera o des de plataformes properes, i d’acord amb el vell principi de qui paga mana, innombrables iniciatives. Amb un parell d’exemples n’hi ha prou per il·lustrar-ho. Enciclopèdia Catalana, posada en circulació anys abans per Edicions 62, va passar a les mans de Banca Catalana el mateix any 1970. I Edigsa, la discogràfica que en els anys d’esplendor de la Nova Cançó publicava els discos dels Setze Jutges, va ser fundada des del seu entorn.

A principis dels 70 Pujol encara no dominava la política local, però ja tenia una gran capacitat d’influència. El 1973 el govern de la dictadura va nomenar alcalde de Barcelona Enric Masó, fins llavors vicepresident del Banc Industrial de Catalunya, del grup Banca Catalana. Durant aquests anys Pujol es va convertir, en la seva doble naturalesa de gran mecenes del catalanisme i d’oligarca del desarrollismo franquista, en un personatge tan inevitable com temut. L’estiu del 1974 l’oligarca mecenes va pronunciar a Salou una conferència sobre el paper de la banca privada en el desenvolupament espanyol en un cicle que va ser inaugurat i clausurat pels ministres del govern de Carlos Arias Navarro.

L’HORA DE LA POLÍTICA

La tardor d’aquell mateix any, després d’una llarga malaltia de Franco que presagiava un imminent canvi d’escenari, va fundar a Montserrat el moviment Convergència Democràtica de Catalunya. Després de quinze anys fent país des de la banca “es va fusionar amb ell mateix” i va decidir que havia arribat l’hora de fer política. Altres forces portaven temps fent-ne des de la semiclandestinitat. Tots els espais semblaven copats. Però Pujol, com els vells capitans d’indústria, també volia dominar la política i ocupar el lloc de líder del poble català que tenia assignat des del 1960. Convergència es va proposar com un moviment que aspirava a ser el “pal de paller” de la política catalana. A diferència dels partits preexistents, era un projecte personalista fet a mida del seu líder a partir d’un nucli central format per incondicionals de la seva figura i, sobretot, per gent vinculada a Banca Catalana. Convergència era ell, i els que s’hi sumessin haurien d’agombolar-ho com les capes de fenc que s’acumulen al paller sobre el pal que les aguanta.

Poc abans de fundar-la, Pujol, a qui fascina Ciutadà Kane, havia aconseguit el control d’una capçalera històrica del periodisme barceloní, El Correo Catalán, i l’emblemàtic setmanari Destino. Coneixia la importància que tindrien els corrents de l’opinió pública i volia canalitzar-los per portar l’aigua al seu molí. Però no van ser aquestes apostes fracassades les que van catapultar la seva carrera política. Pujol va començar aquesta carrera amb avantatge respecte als seus competidors. Quan després de la mort de Franco el govern d’Adolfo Suárez va començar a aplanar el camí cap a un canvi controlat de règim, era ja, tot i les suspicàcies que despertava entre alguns, l’interlocutor privilegiat dels reformadors, entre ells el seu vell conegut Rodolfo Martín Villa. Mai va ser un interlocutor dòcil. Quan va poder, va treure profit del poder de ser decisiu o indispensable. Però a Madrid sempre van creure que Pujol, com ell mateix va dir mig de broma a Xabier Arzalluz a finals dels 70, només seria independentista el dia que el departament d’Estat dels EUA digués que els catalans podien ser-ho.

Quan cinc llargs anys després de la mort de Franco va aconseguir el càrrec de president de la Generalitat, per al qual es creia predestinat, el deixeble avantatjat de les lliçons de realisme polític de Vicens Vives, el marcial lector de Péguy, va passar a governar la Generalitat com havia dirigit Banca Catalana. Ja era ric quan va arribar a la presidència. Però des de la seva nova posició i durant vint-i-tres anys, va seguir fent el país a la seva manera, teixint xarxes d’interessos i lleialtats, utilitzant les finances públiques com abans havia utilitzat les privades per anar construint a la seva ombra i amb el seu clan una nova oligarquia, i donant per fet que, per a la classe dirigent, la distinció entre el món dels negocis i el món de la política sempre ha sigut irrellevant.

Josep Maria Ruiz Simon és professor del departament de filosofia de la Universitat de Girona. Aquest article surt publicat al número 8 de la revista La maleta de Portbou, que sortirà el 5 de novembre.