I gnoro si al pretensiós llibre de sessions del Parlament espanyol hi consta la paraula “mierda ”. Però si hi consta, l’autor de la cita és José Antonio Labordeta, que hi va enviar la bancada del PP un memorable 5 de març de 2003. Una anècdota que, tot i formatejada amb la lletra gruixuda del renec i el titular, no és res al costat de la seva fecunda trajectòria creativa.

Labordeta no era un polític, era un intel·lectual, un artista i unes quantes coses més que, totes plegades, van fer política, a la clandestinitat i al faristol de les Corts. Professor de literatura, lector de castellà a Ais de Provença, escriptor, poeta, divulgador televisiu de paisatges i costums, articulista... Però sobretot, i síntesi de tot, un paio d’una peça i el cantant de l’alçada del preciosíssim campanar de la Seo de Saragossa, on abans del so metàl·lic s’hi enlairava la veu dels muetzins.

L’últim cop que ens vam veure va ser al primer lloc on ens vam veure: el restaurant Casa Emilio, segurament el monument més precís de l’antifranquisme aragonès. Cultura i política coincidien al restaurant dels magnífics Lacambra pare, fill i esperit sant. S’hi menjava estupendament com es menjava abans de tots els segles i s’hi seguirà menjant després de tots els segles: forn de llenya, cuina econòmica, ternasco, pernil de Terol i vins de la terra: “Al norte, los Pirineos,/ al sur, la tierra callada,/ pasa el Ebro por el centro,/ con su soledad a la espalda ”. Sí, “esta tierra es Aragón ”, el seu himne del seu país, massa bonic per ser himne de qualsevol país, com el Canto a la libertad que els vots de la dreta van impedir que ho fos. Quina emoció veure’l al YouTube quan el va cantar una de les últimes vegades, flanquejat pels seus deixebles estimats Joaquín Carbonell i Eduardo Paz, o a l’homenatge pòstum dels seus amics, setembre de 2014, i llançament de la fundació que porta el seu nom: el mateix Carbonell, La Bullonera, Serrat, Paco Ibáñez, Sílvia Pérez Cruz, Luis Mendo, Pablo Guerrero, Kepa Junquera...

Aquella última trobada a Casa Emilio va ser casual. Ell hi era amb una tertúlia lletraferida i jo anava amb una de les expedicions seguint el Barça amb en Joaquim Maria Puyal de cap de colla. Ens vam aplegar uns i altres fins que un dels de la penya local, novel·lista “de cuyo nombre no quiero acordarme ”, ens va dir el nom del porc en sinècdoque dels catalans. Vaig recordar un partit allà mateix, a la Romareda, on la graderia cridava “Catalanes, cabrones, no tenéis cojones ”. Hi he pensat sovint quan l’actual president autonòmic sobreactua de cara als hooligans alts en testosterona i enterboleix complicitats amigues i familiars almenys des de la Corona Catalanoaragonesa, encara amb assentaments compartits, empadronats i emparentats a la Costa Daurada... El mateix Labordeta passava temporades a Altafulla i el mateix Labordeta ens va treure d’aquella taula hostil disculpant-se, sent ell el menys indicat per disculpar-se de res. Però si fins i tot es va alinear amb les esquerres catalanes contra el transvasament de l’Ebre!

Un amic de Catalunya

Labordeta era un amic de Catalunya i tenia amics a Catalunya. No va amagar mai que si es va posar a cantar va ser per l’exemple de la Nova Cançó, i va enregistrar el seu primer elapé amb una companyia catalana creada per catalanistes, Edigsa, presentat pel seu amic i mentor Ovidi Montllor i amb un títol inequívocament en català, tot i que no tothom s’hi fixés: Cantar i Callar, i llatina. Li vaig explicar que vam haver de maldar fins i tot per una i entre dos cognoms, i ell, que sabia llatí -“rosa, rosae,/ y también el valor de pi,/ y el recuerdo final por los muertos/ de la última guerra civil ”- li va saber donar un valor connotatiu infinitament superior a la migradesa vocal més estilitzada.

Les lletres de Labordeta són molt pensades i tenen estructura poètica, mètrica i rima generalment. Sempre amb un discurs coherent, tret d’allò de “veremos una tierra que ponga libertad ”, que sempre li retrèiem en broma: “¿però dónde lo pone?”, ¿cómo pone la tierra, como las gallinas? ”. Reia a cor què vols, argumentava escolàsticament teoria marxista, i cantava afinat, expectorant la tessitura barítona amb una expressió de convicció brutal... No cantava paraules, cantava conviccions.

Cada cop que miro Altafulla des de la finestra, gairebé clisso casa seva, penso en el pilar que li van aixecar els castellers quan es va posar una placa a la façana de qui volia ser recordat “Como un árbol abatido,/ como un pájaro herido,/ como un hombre sin más ”... Labordeta, Xabier Lete, Gato Pérez... podien haver estat veïns d’aquest preciós poble de vila closa i recer de cantautors fins que hi va durar el Barnasants. Ara, mentre escric, cau el sol darrere del castell i se’n va a trobar-los.