Si viviu a Sant Cugat del Vallès o hi passeu algun dia, heu de conèixer la Mirta. Va néixer a l’Argentina, a Paranà, i va aprendre a cantar abans que a parlar, segons deia sovint la seva mare quan parlava de les seves filles bessones. El Cafè de la Mirta és un local que en l’últim any s’ha fet famós a la ciutat per les empanadas argentinas que cuina ella mateixa. Tot sovint té cua de gent a la porta que frisa per emportar-se les diferents varietats que prepara segons les receptes tradicionals que va aprendre de la mare i l’àvia. L’èxit ha provocat que a pocs metres del seu local s’hi hagi instal·lat una franquícia de crestes industrials per fer-li la competència. Però en la història de superació de la Mirta hi ha un ingredient secret que és inimitable.

La Mirta Ramírez Wentt i la seva germana Griselda formaven el Dúo Ceibal i d’adolescents cantaven en grups folklòrics de la seva terra. Als setze anys van començar a fer gires per la província d’Entre Ríos. “Ens coneixien pel carrer!”, explica la Mirta. Van acabar treballant a la televisió, viatjant a Miami, fent gires més llargues i gravant un disc. Però l’assassinat de la seva mare, assaltada per robar-li els diners de la pensió, la va sumir en una etapa de tristesa i desorientació.

Una oferta professional la va treure del pou. Col·laborava a la televisió argentina, fent els cors en un famós magazín. Un dia, Claudia Villafañe, la dona de Diego Armando Maradona, hi va anar de convidada. Es va fixar en la Mirta i li va demanar que fes de professora de cant de la seva filla Dalma. I la cantant es va convertir en una persona de confiança de la Claudia. Guillermo Coppola, el representant del futbolista, la va conèixer a casa dels Maradona. Aleshores ell tenia la intenció de reobrir El Molino a Barcelona i la va incloure en el repertori del futur espectacle. El projecte no es va dur mai a terme i la Mirta, que ja havia marxat de l’Argentina pels assajos, va haver de començar de zero a Catalunya. L’any 2000 va conèixer el que seria el seu marit, el Jordi. La crisi del 2008 els va deixar a tots dos sense feina. Ella va trobar un lloc en una immobiliària on va aprendre a conviure amb la rutina i a aixecar cada matí la persiana d’un negoci. Un dia va veure que es traspassava un bar i amb el Jordi van assumir un nou repte. Van convertir el local en el bonic Cafè de la Mirta, on ella feia uns pastissos espectaculars. La Mirta i el Jordi van passar a ser dues persones imprescindibles al barri. Van fer d’aquell raconet del carrer un espai amb ànima on l’entusiasme de la Mirta es notava en els detalls. Van canviar d’establiment per tenir un millor obrador, però una altra crisi escapçava el projecte. La pandèmia va fer cancel·lar tots els encàrrecs i tancar el cafè amb el vertigen d’estar aturats, sense estalvis i sense poder pagar el lloguer. Una altra vegada el desconsol. La Mirta va començar a fer empanadas criollas perquè diu que quan cuinava no plorava. Va penjar-ne les fotos a Instagram i en pocs minuts els clients ja li feien els primers encàrrecs. En quatre dies va fer quatre-centes empanadas. I en una setmana, mil. Agraïda per l’ajuda dels amics, clients i propietari del local, El Cafè de la Mirta es reinventava. “Per fi tocava el meu somni amb les mans”, diu ella. “Les empanadas m’hantornat la meva argentinitat”, explica emocionada. Sent que és en els seus orígens on ha trobat allò que li ha permès renéixer amb més força. I els clients ho han notat. Un rètol al local de la franquícia que li vol fer la competència assegura que les crestes industrials estan fetes amb el cor. Us asseguro que en cap empanada argentina hi trobareu més amor del que hi posa la Mirta.