Palabras para Julia, el poema de José Agustín Goytisolo, forma part de la meva vida. Passen els anys i cada cop que el rellegeixo pren més sentit. Per edat em sento més a prop de l’autor que la Julia, la filla del poeta, en el moment en què el poema va ser escrit i signaria cadascuna de les paraules que li dedica. No importa el final vital de l’autor. No es pot jutjar una vida i una obra per un acte tan íntim i tan lligat a mil factors que no tenen res a veure amb la veritat i l’amor del poema, com la decisió d’acabar amb la pròpia vida. Sigui com sigui, Palabras para Julia continua sent un pou de saviesa.

Moltes vegades he pensat què li diria a l’Anna que vaig ser, a la jove que se sentia perduda i sola, i s’assembla bastant a tot el que conté aquest poema bell i vital. La vida es bella, ya verás. I aquí em teniu, clamant el meu “visca la vida!” des d’aquesta maduresa que tant estimo. I és aquesta l’essència del que voldria explicar a aquella Anna si un caprici còsmic em permetés presentar-me davant seu com un fantasma del futur, a la manera de Dickens.

Perquè llavors, en la foscor de la meva adolescència, jo no sabia que seria qui soc ara. No ho podia ni sospitar.

És tot just ara que es comença a parlar de la greu crisi de salut mental en els joves i no només en els joves. Que el suïcidi, parlar-ne, afrontar-lo, està deixant de ser un tabú per passar a ser un motiu de preocupació i prevenció. Som molts els que en algun moment de la vida hem tingut pensaments recurrents de mort. A mi em passava en aquells catorze anys, aspres i amargs. Plorava quan veia ¡Qué bello es vivir! perquè tenia el convenciment que a mi no em passaria com al George Bailey. Que ningú em trobaria a faltar. Que ningú tindria cap gran trasbals. Per sort en el meu cas no vaig passar dels pensaments. Dins meu també hi niava una curiositat fortíssima per saber què em portaria la vida, per molt grisa i freda que em semblés en aquell moment. No era una curiositat optimista, era un voler saber, instintiu i insistent, que em va fer seguir sense que mai m’arribés a plantejar seriosament prendre cap decisió irresoluble. D’on em venia aquesta força interior, aquesta curiositat? No ho sé. Però hi era. Sí, per sort hi era.

I aquí estic i a l’Anna adolescent li vull dir que ara es guanya la vida escrivint, que té tres fills a qui estima amb bogeria, que té amor en totes les seves formes, que té projectes i somnis. Que se sent afortunada. Que haver continuat ha valgut la pena perquè ha après moltíssimes coses, com a estimar-se i a estimar la vida cada cop més, amb tot el que comporta, amb els guanys i les pèrdues. Que l’Anna de cinquanta-quatre anys sap el que vol i ho demana. Que ho desitja legítimament i gosa dir-ho i dir-s’ho en veu alta. I que continuo amb aquella curiositat fortíssima per saber què em portarà la vida, només que ara amb un esperit diferent, més lluminós, més madur.

La vida es bella, ya verás.