El dissabte dia 9 el programa Col·lapse de TV3 va entrevistar Joaquín Torres, l’arquitecte dels famosos, que va oferir mitja hora televisiva impagable. I cito únicament Torres perquè, mentre el convidat anava llançant sense aturador opinions, vivències i perles informatives d’alt voltatge, Ricard Ustrell, incomprensiblement, es limitava impassible a deixar-les escapar. L’arquitecte, no sé si per inconsciència o perquè se sent ja de tornada, va parlar de temes com la grandiloqüent casa de Felipe González, les actituds abusives i allunyades de la realitat de molts famosos o l’homofòbia de Florentino Pérez.

Però, en referència a la moda, va fer una afirmació d’allò més valenta i poc habitual: “A Espanya el disseny es valora zero, ningú valora ni el disseny ni la creativitat. I és molt significatiu que l'empresa més important d'Espanya, de lluny, es dediqui a copiar moda. Un tio com l'Amancio Ortega, que té més de 90.000 milions, ¿no és capaç de crear els seus propis creatius i de pagar creatius que no copiïn altres creatius? Jo crec que quan comences pots fer el que et sembli, tot està legitimat per poder aixecar una empresa. Tot. Però quan ja has arribat a un límit, que tu mateix pots crear moda, i sobretot ajudar el món de la moda i retornar al món de la moda allò de què t'has nodrit, encara continua... [...] Això no és valorar el disseny, això és el menyspreu absolut al disseny, al dissenyador i al talent".

Si bé aquesta informació potser no és una novetat, sí que ho és que es manifesti públicament. A Espanya, Amancio Ortega i el grup Inditex són senzillament intocables. Ell, erigit com a heroi nacional, encarna l’essència de l’home d’èxit fet a si mateix que, amb uns orígens humils, ha esdevingut de les persones més riques del planeta. I Inditex, l'empresa de moda més gran del món, és, sense cap mena de dubte, un model revolucionari en termes empresarials. Però això no pot anul·lar-nos l’esperit crític ni la capacitat de comprendre que tot té una cara B.

L’èxit d’Inditex té tres potes bàsiques. La primera és la de les microcol·leccions, que ja no es limiten a canviar amb les quatre estacions, sinó que les novetats entren constantment. A partir d’un seguiment exhaustiu del comportament del comprador, l’empresa té la capacitat de reaccionar amb rapidesa i oferir o retirar tendències en temps rècord. Aquest nou paradigma, que va ser l’inici de l’anomenada “moda ràpida”, va precipitar l’ànsia consumista i va normalitzar la moda d'un sol ús. La segona pota és la subcontractació de la producció en països en vies de desenvolupament, pel fet de poder retallar costos a través dels sous miserables dels treballadors i d’unes condicions laborals infrahumanes. La tercera consisteix en copiar dissenys, tant de grans marques com de petits dissenyadors emergents, per oferir-los a uns preus escandalosament inferiors, tot disfressant aquesta pràctica amb una pretesa voluntat de democratitzar el disseny.

Aquest model de negoci, ara mateix, és senzillament insostenible, ja que té un impacte mediambiental gravíssim, vulnera drets humans i posa en escac i mat una part important del sector de la moda. En primer lloc, perquè no compten ni amb els ritmes de producció ni amb els preus de la “moda ràpida”. I, en segon, perquè és difícil sobreviure entre consumidors malacostumats a uns preus irrealment baixos, que prefereixen la quantitat a la qualitat. Com va afirmar Jean-Paul Gaultier, “l’excés de roba matarà la roba”. Però res de tot això es pot dir quan parlem d’Ortega, l’home humil i filantrop, que crea tants llocs de treball i dona mamògrafs i milions de mascaretes en pandèmia.