29/05/2021

L’experiment de la diadema

3 min
L’experiment  de la diadema

Hi ha històries d’una aparent intranscendència que amaguen bonics aprenentatges vitals. És el cas de l’experiència que va dur a terme la dissenyadora Lee Kim i que la periodista Emily McAllister ha explicat en un vídeo a The New Yorker. Lee Kim és enginyera, però animada per la seva amiga Tracy va desenvolupar una nova aventura professional que ella anomena design thinking. Utilitzar el disseny per ajudar a veure el món des de diferents perspectives. El dia de l’aniversari de la Tracy, la Lee la va felicitar construint una mena de diadema festiva feta d’aquells petits filferros folrats d’un teixit peludet que serveixen per fer manualitats infantils. Se la va col·locar al cap i li va enviar una selfie perquè veiés que encara que fos des de la distància celebraria el seu aniversari. Lee Kim va portar tot el dia la diadema posada com a homenatge a la seva amiga de l’ànima i, lògicament, tant pel carrer com al metro es va sentir observada per la resta de vianants pel fet de dur aquell giny estrambòtic al cap. I aquest va ser el punt d’arrencada del seu experiment social, que duraria un any sencer. Es va marcar tres normes per al seu nou propòsit. La primera, crear una diadema diferent cada dia. La segona, portar-la sempre de nou del matí a cinc de la tarda. I tercera, que si algú li preguntava què era allò que duia al cap li explicaria la seva iniciativa i, a continuació, li preguntaria el seu nom.

Durant un any la Lee s’emportava una bossa plena d’aquests filferros de coloraines i durant el seu trajecte cap a la feina construïa la diadema i se la posava al cap. L’objectiu era assumir el repte de col·locar-se en una situació incòmoda i aventurar-se al contacte social amb persones desconegudes que potser la interpel·larien pel seu vistós accessori. Volia comprovar què li suposava tot plegat a nivell personal. La Lee, amb les seves excèntriques diademes multicolors posades al cap durant vuit hores al dia, era conscient que l’observaven, però també es va adonar que en altres ocasions havia sigut ella qui s’havia fixat en altres persones que li cridaven l’atenció per diferents motius i els havia jutjat. Es tractava de forçar aquesta experiència. La Lee explica que al principi passava vergonya i li agafava por cada vegada que algú li preguntava pel seu guarniment, però que de mica en mica allò es va anar transformant en expectativa davant la novetat. Es va adonar que malgrat aquella incomoditat de sentir-se escrutada i jutjada, va poder establir converses amb desconeguts que li explicaven a ella noves vivències i històries. A mesura que anaven passant les setmanes, deia que l’experiment cada vegada se centrava menys en ella mateixa i tenia més a veure amb les altres persones. La Lee va anar perdent la por de ser jutjada i va conèixer gent que li va revelar circumstàncies personals que la van fer pensar, aprendre i posar-se al lloc de l’altre. I tot, només per lluir una diadema una mica extravagant al cap. El seu experiment, explicat a The New Yorker, també ens ha de permetre reflexionar sobre nosaltres mateixos: si la por de ser jutjats, si el terror al què diran, si el pànic a fer el ridícul potser té més a veure amb els nostres propis prejudicis i fragilitats que no pas amb els altres.

stats