En Rafel es passa hores darrere la barra, tallant pernil i controlant que tothom estigui ben atès. És un miracle que encara tingui tots els dits de la mà perquè, mentre fa anar el ganivet, els clients el saluden, li expliquen com ha anat el dia o li demanen poder pagar el compte l’endemà. “A cada tall de pernil hi poso tot el meu cor, és com un ritual”, explica en Rafel, que amb els anys ha perfeccionat la tècnica per poder fer-ho tot i ser capaç de fer-ho tot bé, i això li ha portat el reconeixement de la gent del barri. És bona persona, tranquil, proper i humil, algú que s’estima els clients i es desviu per ajudar-los sempre que pot: “De vegades semblo una ONG”, diu entre rialles mentre el Paco, un cambrer que ha incorporat fa poc, ens serveix la canya prèvia al dinar. La Bodega d’en Rafel és un d’aquells espais que no haurien de desaparèixer mai. Més enllà de la seva cuina, la funció social que fan aquest tipus de locals és impagable. Les bodegues haurien de ser patrimoni de Barcelona i persones com en Rafel Jordana haurien de tenir un monument a la ciutat.

Fa gairebé quatre dècades, un noi jove del Pallars va baixar a Barcelona per quedar-s’hi tres mesos i ja no va tornar a casa. En aquella època en Rafel treballava al món de la publicitat i va conèixer la Mari, de qui encara continua enamorat: “És la número 1, una superdona”. Les paraules li surten de l’ànima mentre evoca els inicis a la bodega, que van ser complicats. Els pares de la Mari tenien una de les catorze bodegues Terra Alta que hi havia a la ciutat i per situacions familiars en Rafel va haver de posar-s’hi a treballar: “Jo no havia trepitjat un bar a la meva vida!”, recorda. Però es va arremangar, va aprendre ràpid i el 2003 es va fer seu el local, va retocar la cuina i li va canviar el nom: La Bodega d’en Rafel. Un nom que ja forma part de la història del barri de Sant Antoni. Un lloc de culte per a qualsevol que busqui menjar quatre tapes i platillos de bona qualitat a un preu gairebé ridícul.

Cap i pota, cargols, mandonguilles, peus de porc, morcilla de Burgos, fricandó de vedella o pop a feira són alguns dels plats que presenta la carta, dins la secció de “plats calents”. També hi ha sardines a la planxa, sèpia, entrecot o botifarra que formen part dels plats “a la planxa”. Entre els “fregits” hi ha bunyols de bacallà, calamars a l’andalusa, croquetes i patates braves. En seleccionem uns quants de cada secció per poder tastar una mostra representativa de la cuina de la bodega i acabem molt satisfets amb la nostra elecció. Ho hem fet amb l’ajuda del Paco, que quan ens ha vist preocupats perquè no trobàvem la carta de vins, només el de la casa, ens ha dit: “Tranquils, que ara us portaré una ampolla del vi bo”, i ens ha fet riure. És una ampolla de Portia 2019 (DO Ribera del Duero), que fa encara més agradable el dinar.

En Rafel està cansat. Té 64 anys i li pesen els anys d’experiència i l’enorme quantitat d’hores darrere la barra. Però el que pesa de veritat són els 3.100 euros de lloguer que ha de pagar per mantenir la bodega i que el tenen asfixiat. Necessita respirar una mica i descansar, i per això ha decidit que a partir de finals d’any, en algun moment encara indefinit, apagarà els llums i abaixarà per sempre la persiana. “Jo no soc ningú, soc un pardal del Pallars”, repeteix constantment en Rafel. Aprofiteu aquests mesos i passeu per la bodega a saludar-lo i a brindar amb ell per agrair-li, sobretot, que hagi fet feliç tanta gent. Tan de bo no arribés mai l’últim vol del pardal. Gràcies, Rafel.