BarcelonaTan magnífic com solemne. Tan familiar com inaccessible. No hi ha gaires edificis tan imponents a l'Eixample com el del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, acabat el 1928 i obra de l'arquitecte modernista Antoni de Falguera i Sivilla. Va ser la casa de Xavier Montsalvatge, Eduard Toldrà, Albert Guinovart, Salvador Brotons i altres noms reconeguts de la història de la música catalana. Però ara ja no només els pertany a ells. D'un temps ençà, també és on cada dilluns va la Maria Glòria, de 86 anys, a aprendre a tocar el piano. I el Josep, recent violinista de 77 anys. I també la Cristina, que arribats als 60 ha decidit que volia "aprendre a fer música" i finalment es va decidir a apuntar-se a fer solfeig.

La vida del Conservatori ha canviat l'última dècada: a banda de ser l'escola amb la qual somien aquells joves impregnats de talent i aspiracions professionals que volen dedicar-se a la música, també té una cara B, una que ha volgut reduir tot allò que feia de la música un element de patiment. Se l'ha anomenat el Bruc Obert, és una iniciativa de l’Institut Municipal d’Educació i consta d'una sèrie de cursos i iniciatives que han capgirat part del simbolisme d'una institució que continua sent el lloc on es formen les elits musicals, però que a la vegada ha potenciat l'aspecte lúdic, i s'ha convertit en un exemple de dessacralització i integració al barri. La seva arribada ha estat benvinguda al món de la música, especialment per a la gent gran, que a poc a poc ha anat perdent la por a endinsar-se dins d'un lloc tan majestuós com aquest.

Mitjana d'edat: 65 anys

Els números dels quals pot presumir el Conservatori Municipal de Música són espectaculars i parlen per si sols: cada any alberguen més de 600 inscripcions dividides en 33 cursos diferents i 84 grups de classe sorgits pràcticament des del no res. Segons dades facilitades per la institució, gairebé la meitat dels alumnes dels cursos del Bruc Obert mai havien fet música, i la resta, majoritàriament, la dominaven en un nivell molt inicial. A més, la mitjana d'edat dels alumnes està cap als 65 anys, i els membres de la coral són els que sumen més anys, entre els quals hi ha l'estudiant amb una edat més avançada, 89 anys.

Per arribar fins a aquesta nova manera d'entendre la relació amb la docència i el barri, s'ha necessitat un canvi de mentalitat, una mutació que ha començat pel mateix edifici. "Abans totes les finestres eren opaques i les portes no tenien vidres, no hi havia llum, perquè es considerava que l'ensenyança de la música havia de ser una cosa introvertida i de molta concentració. Ara és tot el contrari: a partir de la llum es vol obrir l'esperit, la ment i sentir-te lliure de tocar un instrument que no domines i fer-ho amb total llibertat", explica l'arquitecta Beth Galí, alumne de violoncel dels cursos. Definitivament, l'espectacular encreuament entre Bruc i València convida tothom qui vulgui a entrar-hi.

Contra les aules buides

La proposta va néixer de dos professors interns que van demanar a la gerència del Conservatori que, aprofitant que tenien hores lliures, potser seria bona idea començar algunes classes obertes de solfeig i divulgació. En aquell moment van creure que era la millor alternativa a estar-se estones sense treballar i a tenir aules buides als matins. L'èxit del suggeriment no va ser instantani, de bon principi els alumnes eren principalment amics, veïns i coneguts. Però a partir del boca-orella, ja que mai s'ha fet cap mena de campanya de publicitat o màrqueting, no ha parat de créixer. Avui dia compten amb un coordinador de la iniciativa i professors amb una orientació més especialitzada a treballar en aquesta mena d'activitats.

Per accedir als estudis reglats del Conservatori Municipal de Música es necessita superar una complicada prova d'accés. En canvi, per començar a gaudir del Bruc Obert només fa falta complir amb un únic requisit: ser major d'edat. Una vegada a dins, si no vols fer solfeig no passa res, si vols tocar directament un instrument el podràs tocar, faràs classes en grup, que sempre són més relaxades. I no et preocupis, que ningú t'examinarà. Ah, i sobretot: ningú té dret a fer-te fora. Sembla obvi, però és tot el contrari de com s'havia entès fins ara una institució d'aquestes característiques. "El que està passant aquí està apropant la música a molta gent, sobretot jubilada, que tota la vida havien volgut fer música, que han tingut inquietud durant més de 50 anys i que mai s'hi havien posat però que ara s'hi atreveixen", explica Laia Rius, professora de tècnica vocal, iniciació al cant modern jazz i de violí.

Plaer i gaudi

Beethoven va dir que la música era la revelació més alta. També probablement és l'expressió de l'art més popular, la que arriba més ràpidament i massivament a la gent. Però aquestes qualitats no sempre s'han transportat a la docència, perquè encara que la música agrada a tothom, la majoria de gent mai s'ha decidit a fer el pas a aprendre'n. Els motius són diversos i recurrents: que si de petit els pares no m'hi van portar, o potser no teníem recursos. O que a l'escola desafinava i el van posar a l'última fila del cor i fins hi ha qui assegura no tenir prou talent per fer-ho. "Hauríem de ser moltes més aquí, però la gent té massa vergonya", diu Isabel Meré, alumna de tècnica vocal bàsica. La vergonya i la por, certament, també han estat factors decisius per no topar-se amb la barrera psicològica; d'aquí que aquests cursos troben un públic que porta tota la vida posant-se excuses i que, arribats a l'edat madura, ja no tenen tantes manies.

Per a Eduard Comalada, mestre de violoncel i música de cambra, s'està donant una oportunitat a gent que per "diverses circumstàncies" no ha seguit uns estudis reglats per fer de la música "una experiència tant personal com col·lectiva i fer-ho amb el nivell de compromís que cada una de les persones determina". D'aquí que no es demani cap mena de nivell previ, que es pugui començar de zero, i que no s'examinin les qualitats i la perícia de cadascú.

Amb aquesta filosofia d'ensenyament, que passa per la pràctica immediata i no jutjar negativament, "s'estan trencant alguns estigmes que es tenien sobre l'ensenyança de la música", explica la professora Rius, una circumstància que també pot tenir a veure amb un alumnat que arriba gran i espolsant-se tots els prejudicis. Aquí, com a tot arreu, hi ha uns objectius, però no són els habituals d'aquest tipus d'institucions: "Tenim diversa gent que va estudiar música en el seu moment i que no va seguir cap carrera professional, però que hi ha seguit vinculada. Amb aquests cursos té l'oportunitat de viure-la des del plaer i el goig", diu Comalada, que destaca que "extraordinàriament gratificant" que és tenir alumnes així.

Feliços els professos i també els centenars de persones que assisteixen a les seves classes. Actualment, el Conservatori Municipal de Música disposa d'enquestes de satisfacció dels alumnes amb una mitjana de 9 punts sobre 10. A més, els cursos s'autofinancen amb el que paguen els alumnes, no hi ha un sol euro de diner públic destinat a la docència. Van des dels més cars, de 50 euros al mes, els d'aprendre instruments, fins als 90 euros tot l'any que costa apuntar-se a la coral. I, sense ometre el tòpic, hi ha coses molt més enllà de la música: "L'altre dia una alumna plorava enmig d'una classe d'alegria, perquè mai havia imaginat que podria cantar", explica Laia Rius. Per fi s'han enfrontat a l'assignatura pendent de tota una vida, que a partir d'ara segurament serà més lleugera i bonica.

Beth Galí: "Mai hauria imaginat que estaria fent concert amb un quartet de corda"

"Tenia moltes ganes d'aprendre a tocar el violoncel, però començar a estudiar en un lloc reglat com aquest em feia bastanta impressió". Fora de l'edifici del Conservatori Municipal de Música, Beth Galí és una de les figures més destacades de l'arquitectura catalana dels últims quaranta anys, però dins és una alumna més del grup obert. ¿El seu objectiu? Continuar amb la seva passió per la música mentre coneix un instrument desconegut fins ara.

Quan tenia quatre anys –"Encara no m'arribaven els peus a terra"– la van asseure a un tamboret amb un piano al davant. No en va baixar fins que va acabar la carrera. De família molt musical, Galí no havia agafat mai un arquet d'un violoncel fins que va entrar per la porta del carrer Bruc. "No tenia gaire fe, perquè era enfrontar-me a un instrument nou, amb cordes, i jo ja tinc una edat", explica l'arquitecta, que simplement es va marcar de gaudir aprenent, però que ha anat apujant el llistó de metes de manera progressiva: "Quan vaig decidir de venir mai hauria imaginat que estaria fent concert amb un quartet de corda. Creia que tindria una jubilació fantàstica, aprenent a poc a poc el cello, però resulta que no m'he jubilat i ara estic fent concerts".

Recordant la seva antiga carrera al piano, Galí rememora el pànic escènic que patia a les tecles –"Eren uns nervis abismals"– i el contraposa amb la tranquil·litat que li dona el violoncel: "Tocant en grup et sents més acompanyat". Al conservatori l'arquitecta i Creu de Sant Jordi també ha oblidat la frustració de l'antiga ensenyança: "Aquí et donen ales, i abans te les tallaven. Aprendre música era realment dur per la manera d'ensenyar, encara que portar-ho a la banda del fer-ho massa lúdic tampoc és bo", conclou.

Isabel Meré Carrizosa: "Cantar et dona alegria i t'acompanya"

Isabel Meré és una resident històrica d'aquests cursos. Amb 88 anys i alumna de tècnica vocal bàsica, és un clàssic dels matins al Conservatori. Vitalista i riallera, quan va quedar-se viuda va fer el pas a apuntar-se a classes. I no ho va fer sola, sola, va venir acompanyada del seu fill, amb qui ve des de l'Hospitalet de Llobregat cada setmana. "Al meu marit li agradava la música tant com a mi, però ell no era com jo, d'aquelles persones que s'atreveixen a cantar en públic. Si ens haguéssim apuntat junts sí, però jo sola no", explica. Ara les coses han canviat: des de fa set anys, els dimecres es troba amb un grup de companyes per cantar.

Filla de família de classe treballadora, Meré somriu explicant que és la típica persona que quan fan una excursió o es troben amb més gent, és la primera a animar-se a agafar el micròfon. "A més, jo diria que ho faig bastant bé", assegura. Qui sap, potser és un do genètic, ja que la seva mare, diu, ja tenia bona veu.

Demostrant una memòria prodigiosa, la Isabel explica que el primer any que va venir a fer classe del Conservatori va fer una mica de solfeig. Cap problema per a algú com ella, que es reconeix pràcticament analfabeta. "Vaig nàixer just abans que va començar la guerra i quasi no vaig anar a escola. Als 9 anys ja treballava, i quan vaig créixer una mica les teresianes em van ensenyar una mica a llegir i escriure, però només el més bàsic. Feien classe per als obrers a les 8 de la nit. La meva altra escola van ser els anuncis del tramvia, que m'encantava llegir-los". Li agradaven tant que encara els recita de cap a peus. Contenta i orgullosa de totes la cançons que ha après al Conservatori Municipal, la Isabel ho té clar: "Cantar et dona alegria i t'acompanya. Potser és el que més m'agrada de tot".

Jesús Botella: "O et poses un objectiu o et quedes enrere"

La música ha marcat indubtablement la seva vida. Quan era adolescent, Jesús Botella, que ara té 63 anys, va descobrir la guitarra a casa la seva tieta i amb ella va aprendre a tocar la seva primera cançó: The house of the rising sun, dels Animals. L'amor per l'instrument de les sis cordes ha durat tota la vida i l'ha portat a fer coses meravelloses: "Aprenies quatre acords i ja tocaves tot el que et sortia de dins. I d'aquí a ajuntar-te amb quatre amics i muntar un grup". Així va anar fent bandes fins a arribar als Britters, banda de rock barcelonina que tenia l'històric entrenador de bàsquet català Manel Comas entre els seus membres.

Des de sempre que el Jesús ha volgut imitar els seus artistes preferits, noms clàssics del jazz, com Keith Jarrett, així que després de molt temps pensant-ho, va aprofitar la jubilació per començar a aprendre a tocar el piano i fer classes de guitarra i harmonia: "Havia tocat tota la vida, però no coneixia el llenguatge musical. A partir d'aquí creia que milloraria el que ja tocava. O et poses un objectiu o et quedes enrere". I i tant si ho ha aconseguit, ja que el Jesús ara ja sap llegir música i enriquir molt més el que toca, utilitzant tot el mànec de la guitarra.

La seva nova passió és el piano, amb el qual ha començat "a poquet a poquet", reconeix. Volia tocar cançons de Pat Metheny, perquè Lyle Mays és un dels seus pianistes preferits, i una de les seves il·lusions era treure's un dels seus grans èxits, Close to home. Dit i fet, la cançó ja està apresa: "Ha costat moltes setmanes i pràctica. Potser he molestat una mica els veïns, però ja està feta", diu rient Jesús Botella.