El Chico, un lloro gris cuavermell, està parlant. Però en veure’m calla i fa veure que mira per la finestra. M’hi acosto i el saludo. “Bom dia, Chico”. Ell gira l’ull per mirar-me de dalt a baix, sense moure el cap. Hi torno per segon cop sense sort. Només quan giro cua, reacciona. “Bom dia, bom dia ”. I, per uns segons, parlo amb un lloro portuguès. “Tudo bem, tudo bem”.

El Chico té 31 anys. I ja de ben jove, va quedar-se sol. El 1999 Portugal plorava la mort de la gran reina del fado, Amalia Rodrigues, la seva propietària. Els funerals d’estat de la primera dona que va ser enterrada al Panteó Nacional va reconciliar tot el país amb una artista que va carregar la creu d’haver estat una de les cares que promocionava el règim feixista de Salazar. El Portugal de les tres efes: la fe de Fàtima, el fado d’Amalia i el futbol.

Les tres efes són ben presents a la casa on Amalia va viure 40 anys, amb més de 100 marededéus i centenars d’objectes religiosos. En una foto ben destacada, Amalia s’abraça amb Eusebio, el millor futbolista del Benfica dels anys 60. En un altre racó, una placa de l’Sporting de Portugal condecora la gran cantant. “¿Però l’Amalia era del Benfica o de l’Sporting?”, pregunto. “Era de tothom. Era estimada per tots. Per això fa mal que molts pensin que era adepta al règim, quan ja ha quedat demostrat que va ajudar el Partit Comunista”. I és cert. L’Amalia, tant creient com era ella, va donar feina a militants perseguits pel règim, els mateixos dies que rebia condecoracions del salazarisme.

Portugal s’ha reconciliat amb una dona que no va acceptar ordres dels homes. Que va treure el fado de les tavernes pujant-lo als escenaris, fent-se ella mateixa -amb una costurera amiga- la roba elegant, de colors, que trencava la tradició del mantell negre i roba senzilla de les cantants. Va cantar en forma de fado als grans poetes portuguesos i a casa seva va gravar un disc amb el brasiler Vinícius de Moraes. I el darrer testimoni d’aquelles nits a la llar de la cantant és el lloro. “Van viure nou anys plegats. El Chico no canta, però cada dia crida el nom de l’Amalia. També diu el nom de Caruso, però no pas el cantant italià. El Caruso era el gos de l’Amalia i ell el burxava molt”, diu rient la Joana Machaco, una de les treballadores de la Casa Fundació d’Amalia Rodrigues, un impressionant edifici del segle XVII a la Rua de São Bento. Al morir, l’Amalia va deixar dites dues condicions. La casa es quedaria tal com està i hauria d’estar oberta al poble portuguès. Dit i fet, tot i que als turistes els cobren, esclar. I aquí viu el Chico. Durant el dia surt a un jardí i quan cau el sol es queda a la cuina. “Até amanhã ” s’acomiada quan surts de la sala. No sempre parla, però. A vegades té un mal dia. No fa gaire va arribar a mossegar José Gomes, un avi que cada dia arriba a la casa amb un ram de flors que posa a la cambra de la cantant. Gomes havia format part del seguici de la cantant quan viatjava per mig món, i cada dia passa per la casa. Aquell dia el Chico tenia el dia creuat. “Està vacunat i tenim els papers en regla. L’Amalia va tenir molts lloros. I tots van ser batejats amb el nom de Chico”, explica la Joana. El primer va ser un regal quan va fer una gira per l’Àfrica portuguesa. I el penúltim va escapar-se als anys 80. L’Amalia va arribar a sortir per la televisió demanant ajuda per trobar-lo i oferint una recompensa. No va poder ser. I el Zoo de Lisboa li va regalar un lloro ben jove, l’actual Chico. Després d’anys complicats, Portugal va reconciliar-se amb l’Amalia. Una dona de gran caràcter que deia que la gent del carrer mai l’havia abandonat, però que el concepte de fidelitat l’havia après dels lloros. És ben cert, el Chico, encara avui, crida el seu nom.