BarcelonaEn un acollidor taller del Raval, Catuxa Fernández i Ignacio Aldanondo passen les hores creant de forma artesanal unes sabates que, a més de ser boniques i còmodes, duraran dècades si el propietari en té bona cura. Fa gairebé 12 anys que van començar el seu camí com a mestres sabaters, tot i que la seva relació es remunta a molt abans, quan compartien un despatx d'arquitectura que van acabar tancant per dedicar-se a treballar amb les mans. El 2019 van rebre el Premi Nacional d'Artesania a la Innovació.

Per què us vau interessar per la sabateria artesanal?

— Catuxa Fernández: El calçat sempre ens havia interessat i, de fet, l'Ignacio col·leccionava parells de sabates antigues. Paral·lelament, tot i que no ens faltava feina en l'àmbit de l'arquitectura, el tipus de treball que rebíem cada cop estava més degradat. Durant la crisi del 2008, que ja feia uns anys que treballàvem, la qualitat de la feina va empitjorar. Al final, l'arquitectura és resoldre problemes el 90% de les vegades i la part creativa és molt reduïda. Ens encantava treballar amb les mans i fer maquetes i ja no teníem temps per fer-ho. A través d'un sabater que estava fent un curs per aprendre a fer calçat, vam conèixer Pitu Cunillera, que era un mestre sabater que estava instal·lat al Raval, i ens vam començar a formar. Després vam continuar amb Carlos Piñol, un altre mestre. Inicialment era una afició, una manera d'aplicar tot el que sabíem de construcció. Deixar l'arquitectura va ser progressiu, perquè costa molt tancar un despatx.

Però va haver-hi un moment en què vau veure que l'artesania podia ser la forma de guanyar-vos la vida?

— Ignacio Aldanondo: El nostre ofici, que en principi havia de ser el definitiu, a mi no em causava felicitat, era una situació molt trista. La Catuxa ho va veure més clar. Va ser ella qui va dir: "Per què no?". Tancar un despatx d'arquitectura és molt complex, és com frenar un transatlàntic. Mentre apreníem l'ofici de la sabateria, vam estar dos o tres anys tancant progressivament el despatx.

Què us aporta la feina manual?

— C.F: D'entrada, un aprenentatge més gran sobre l'ofici que en l'arquitectura. En l'arquitectura es delega a la resta l'execució, i això t'impedeix un aprenentatge real sobre la matèria. Quan fas una cosa a mà, tu n'ets l'últim responsable. Aprens dels teus propis errors. Ara ja portem el mateix temps en el món del calçat que en el de l'arquitectura, uns dotze anys, i notem que hem après infinitament més.

— I.A: Si ho trasllades a un altre ofici, és com si imaginéssim que Carme Ruscalleda no sap cuinar, és impossible. En arquitectura s'aprèn a raonar, justificar, dibuixar i dissenyar, però no a construir. Es dona la situació que tu estàs en una obra donant ordres i direccions a persones la feina de la qual ni domines ni controles. A la sabateria passa tot el contrari: nosaltres sí que sabíem dissenyar una sabata, però no construir-la. Quan la construeixes t'adones que, en realitat, no sabies dissenyar-la perquè depèn completament de com es munta i com s'uneixen les peces.

Sentiu que sou la resistència contra un sistema que ha fet desaparèixer els oficis?

— C.F: Totalment, i molt feliçment. No només som nosaltres. També ho són els nostres clients i els nostres alumnes. Quan ens semblava que les marques de fast fashion eren el pitjor que hi havia, n'han aparegut d'altres encara més nocives. Donem classes a escoles de moda des de fa set anys i hem vist un canvi de consciència en els alumnes, que després formaran part d'aquest mercat. Ja no tot val. Formar part d'això ha fet que ho incorporem a les nostres vides personals: som menys consumistes i molt més conscients sobre què implica generar un producte. Tenim molts amics i coneguts que no es poden permetre les nostres sabates, però que ens diuen: "M'encanta que existiu". Fem sabates igual que fan altres indústries, però no tenim res a veure.

Què penseu quan veieu que grans cadenes de roba venen sabates a 20 euros?

— C.F: Als nostres alumnes els posem vídeos d'una marca de vambes que fabrica a la Xina i on una persona està catorze hores al dia cosint només la llengüeta. Una cosa és que et parlin del fast fashion i les seves implicacions i una altra veure les conseqüències.

— I.A: El marxisme ens va ensenyar que el treball aliena, però necessites veure-ho en imatges per entendre què és alienar un ésser humà, que és fer-li fer durant quinze hores un procés que podria fer un robot. No estem programats per a això. Nosaltres no érem activistes, però el mateix ofici fa que reflexionis sobre coses. Ens hem anat construint al mateix temps que apreníem l'ofici.

També hi haurà gent que us dirà que les vostres sabates són cares, perquè costen entre 700 i 800 euros.

— C.F: Sí, a vegades ens passa. Quan algú ens diu això m'agrada perquè tinc una oportunitat d'explicar coses.

Quines coses?

— C.F: Els explico que la quantitat d'hores implicades per fer una sabata artesanal no són poques, que no només es tracta del manteniment d'un ofici. El producte és tan diferent pel que fa a qualitat i durabilitat... El preu és més equivalent als anys que et durarà. Són productes que costen molts diners, però que són barats per al medi ambient, per a les persones i el mateix consumidor, que tindrà un objecte del qual voldrà tenir cura. Amb el calçat s'ha produït un fenomen que és que reparar-lo és molt més car que comprar-ne un de nou. Tenim molts amics reparadors que ens expliquen que, com que la qualitat ha baixat tant, quan algú vol reparar no surt a compte. Quan la reparació deixa de tenir sentit, ens hem de replantejar les coses. Si tot es produeix per llançar i trencar-se ràpid, ens hauríem de replantejar què consumim. No vol dir que tothom hagi d'invertir el que costen les nostres sabates, sobretot tenint en compte els sous del país, però sí mirar més enllà de les marques i què estan fent.

— I.A: Nosaltres fem procés artesà d'un a un, però després hi ha altres tallers que fan procés mig seriat i que són de gran qualitat. Es tracta de tenir interès i indagar.

Qui són els vostres clients?

— C.F: La major part és gent dels Estats Units, que passa per casualitat per davant del taller o que ve expressament perquè ens han vist a Instagram. Després, curiosament, tenim una mena de boca-orella allà. Als Estats Units no hi ha gaire producció artesanal de calçat, a excepció de les botes de cowboy, i el públic nord-americà valora molt la qüestió de poder personalitzar les peces. A més, part del nostre públic té talles grans o petites, o proporcions que s'escapen de l'estàndard.

Quant temps trigueu a fer unes sabates?

— C.F: Ara tenim un temps d'espera d'entrega de cinc mesos. Nosaltres triguem un mes a fer unes sabates. Són cinquanta hores, que no es poden fer seguides perquè la sabata ha d'estar a la forma, i hi ha uns processos que requereixen esperes.

Vaig llegir que també teniu clients del Japó

— C.F: Allà tenim dos punts de venda. També en tenim un a Nova York. Són llocs que entenen els nostres temps, els nostres marges, que són molt ajustats. Ens demanen deu parells o set, que és una cosa que sí que podem fer i no entra en conflicte amb la nostra filosofia de no tenir estoc. Per a mi és important fer el que em demanen, i no fer coses perquè jo vull i després fer màrqueting per vendre-ho. Em sembla una manera diferent d'enfocar el consum i la venda. Ens demanen tan poques unitats que els venen tots.

Segurament, pels vostres preus, us diran que sou elitistes

— C.F: Elitista és el luxe buit, el logo. Elitista és que les sabates que duc portin un logo ben gran. Les nostres sabates no diuen el preu que tenen, crec que llueixen bastant modestes. El nostre client és 0% elitista, sinó més aviat gent que combrega amb la nostra manera de pensar i que circumstancialment té diners o que estalvia molt per poder-se comprar les nostres sabates.

— I.A: El nostre mestre deia: "Si és elitista, ho hem escollit involuntàriament". És a dir, fem les coses com es feien fa 200 anys. En l'actualitat, el mercat et col·loca com a alt luxe perquè la sabata val el que val, però és perquè les hores ara costen molt més del que costaven. Per fer les coses més barates, el que es fa és reduir les hores. Nosaltres seguim fent les coses com es feien. Tu decideixes fer les coses bé, respectant els temps, i això és el que és realment radical. Si és anticapitalista no ho sé, però no baixarem d'aquí. Ara el que es compromet és la qualitat, no el disseny. Amb una sabata, la part que no es veu és el que la converteix en duradora i confortable. Quan vam començar, érem tan ignorats que creiem que podíem fer sabates per als nostres amics per 200 euros, però quan coneixes l'ofici t'adones que no. Hem de viure amb aquesta contradicció, perquè ni tan sols formem part d'una classe privilegiada. Els nostres clients no són els de la Visa platí.

No són les persones que fan cua davant les grans botigues de passeig de Gràcia?

— C.F: Els que han vingut han marxat perquè ens han dit: "Vull això i això per ara". Quan els hem dit que triguem cinc mesos han marxat amb totes les bosses de tots els logos del món. Marxen perquè aquí no poden tenir rapidesa i ostentació. Crec que és una selecció natural. Si no entens profundament com estan fetes les nostres sabates, no et gastaries el que costen.

El vostre discurs em fa pensar en el dissenyador Cristóbal Balenciaga, que era un autèntic artesà i ara es concep com a luxe.

— I.A: El vell luxe era elitista, però valia el que havia de valer. La diferència és que el luxe actual, el de passeig de Gràcia, no és honest, perquè ni es fa amb els millors materials ni es respecten els temps necessaris, que era el que abans determinava el luxe. No pot ser que d'una mateixa cadena surti una sabata de fast fashion i una sabata d'una gran marca, i que una costi 20 euros i l'altra 900. Vendre una cosa més barata del que hauria de costar i vendre més alt del que hauria de costar no és honest.