Picauville (França)L’havien condemnat a mort i fumava com un carreter. Tancat a la cel·la, desesperat, s’havia fabricat una pistola amb un grapat de molles de pa compactades i l’estava pintant amb betum negre. Per uns instants s’havia imaginat la fuga perfecta, que paralitzaria els guàrdies de la quarta galeria de la Model amb aquella arma falsa. Es refugiava sovint en la fantasia, i també en un sentit de l’humor que compartia, paret per paret, amb Manuel Sabaté, a qui havien endossat la pena màxima per ser germà de Quico Sabaté. En circumstàncies idèntiques, s’havien fet una promesa l'un a l'altre: quan els vinguessin a buscar per afusellar-los demanarien, com a última voluntat, un arròs amb llet. Així farien la guitza als carcellers, que se les haurien d’empescar per aconseguir una menja que no sabien cuinar.

Des d’un apartament de Picauville, un poble d’uns 2.000 habitants situat al departament de la Manxa, a Normandia, Joan Busquets Verges (Barcelona, 1928) conta la seva història per episodis, com els capítols d’una novel·la d’aventures que no necessita cap ficció per mostrar-se extraordinària. Alt i corpulent, porta una vida solitària i autònoma: condueix, cuina i escriu articles d’opinió per a la CGT del Berguedà. A primer cop d’ull podria fer recelar i tot, com si l’haguessin canviat per algú altre. Però els seus ulls bruns encaixen amb els del retrat fotogràfic de 1948 que senyoreja al seu despatx, i la punta del nas, solcada per un cop de culata d’un guàrdia civil després d’un intent frustrat d’escapar de la presó de San Miguel de los Reyes l’any 1956, no deixa marge, tampoc, per al dubte: som davant de l’últim maqui català viu. Al seu amic Manuel Sabaté el van matar al Camp de la Bota el 24 de febrer de 1950, l’endemà mateix que s’assabentés que ell, en canvi, se’n lliurava. Aquell matí, quan va sortir al pati del presidi, la gesta del petit dels Sabaté s’havia difós: havia reclamat un plat d'arròs amb llet. "Podria haver-se’n oblidat, o no donar-hi importància, però va ser lleial a la paraula donada. Era un bon amic i sempre l’he tingut present", assegura.

Entusiasta de l'acció directa

Nascut a Sant Gervasi quan la pobresa es filtrava a la majoria de cases del barri, Busquets s’havia enrolat en l’antifranquisme més bel·ligerant de molt jove. "M’indignaven molt les injustícies", afirma. Després de treballar entre els 14 i els 18 anys a la Hispano Suiza, on van reprimir amb duresa una vaga, i de la detenció d’un militant cenetista que li havia prestat llibres es va convèncer, ben aviat, de la necessitat d’anar-se’n del país. A Tolosa, la força organitzativa de l’exili el va impressionar: "No he vist mai res igual". Es guanyava el jornal com a miner a Cransac i repartia el setmanari Ruta, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, a la qual s’havia afiliat. Però aquesta forma de lluita li va quedar curta. El dia que li van presentar Marcel·lí Massana, àlies Panxo, va fer uns ulls com unes taronges. L’acció directa dels maquis, basada en sabotatges i confiscacions, l’entusiasmava. A còpia d’insistir-hi, Busquets, amb 21 anys, va ser acceptat en el grup, cèlebre al Bages i el Berguedà, on les narracions de maquis, com les dels bandolers de segles passats, s’escampaven entre la gent humil amb una mescla d’admiració i de por. El van batejar com el Senzill: "Jo no sabia el nom real dels altres companys, només els àlies —com Caracremada, el Tragapanes, el Pometa, el Taràntula, el Tallaventres, el Rana o el Currito—, però hi confiava".

Amb Massana va congeniar de seguida: "Era un líder nat, un home d’una gran teatralitat, però que rere el posat dur hi amagava un sentimental". Quan es refereix a les trapelleries que s’atribueixen a aquest maqui llegendari—com la de deixar pagat d’incògnit el cafè d’un guàrdia civil al Bar Colón de Berga—encara se li dibuixa una rialla a la cara. A la base de Tartàs cantaven boleros junts i bevien vi per destensar els riscos assumits durant les missions a l’interior i les nits dormint al ras, fent "llit rodó" sota una mateixa flassada. Aquest model de maqui picaresc, que es reservava estones per no fer-ne un gra massa, es contraposa amb la semblança de llop solitari que traça de Ramon Vila Capdevila, Caracremada. Obsessiu, retret, d’intimitat emboscada, amagada entre les màquies, aquest veterà no donava, dins el grup, la mateixa corda: "Només parava l’orella si parlàvem de torres elèctriques i sabotatges". Era el maqui que no podia deixar de ser maqui, l’heroi de la resistència francesa. El guerriller obcecat, de passos llargs i idees fixes que, més endavant, desoiria l’ordre política de deixar-ho córrer. L’idealista que, com alguns sants, des d’un inici semblava abocat, irresistiblement, al martiri.

El grup, tan heterogeni, rutllava. Aconseguien armes i munició gràcies als antics maquisards francesos i a Catalunya disposaven d’una xarxa de confidents i col·laboradors sòlida: "Ens acollien a moltes masies, i un farmacèutic de Berga ens curava les ferides". De l’activitat, durant un any, com a guerriller, l’acció que més l’omple d’orgull és el sabotatge a Terrassa del juny de 1949, que va deixar la ciutat a les fosques. "Hi vam fer volar quaranta torres de conducció elèctrica i un quilòmetre de via de ferrocarril", rememora. La qüestió era posar traves, com fos, a l’economia franquista. Com a maqui, Busquets manejava una metralleta Stern i pistoles com la Parabellum i la Kohl. Es defineix com algú pacífic travessat per un context violent: "Pensa que l’estat de guerra, a Espanya, es va allargar més enllà de 1939. Nosaltres ens defensàvem d’una dictadura, d’un règim colpista, terrorista, i no matàvem a sang freda". Tot i participar en un segrest i enfrontar-se amb la Guàrdia Civil, revela que no va llevar la vida a ningú. Si ho hagués hagut de fer, però, no li hauria tremolat el pols: la supervivència hi estava en joc. Ell mateix va estar a punt d’anar-se’n al canyet quan un sometent els va llançar una bomba de mà que no va explotar. En una altra topada, Massana, que havia liquidat un sergent, va enviar les pertinences a la vídua, berguedana, amb una carta en què li deia "la pròxima vegada no et casis amb un guàrdia civil".

A la vora del riu Merderet, sota un cel gris normand i el verd apagat de l’herba gebrada, cantem En la plaza de mi pueblo i La mauvaise réputation. Busquets és un home amb maneres i conviccions de fa cent anys, favorable a les idees llibertàries perquè les considera portadores de "la veritat". A partir de 1950 va comprovar com la majoria de maquis queien en combat, sota la llei de fugues o empresonats i afusellats pel règim. A ell el van detenir a Barcelona el 18 d’octubre de 1949, a casa de la mare, després d’una operació fallida de transport d’armes a la capital. "Massana m’havia advertit dels riscos que corria, però jo enyorava la família i la ciutat", reconeix. Interrogat i torturat a la Via Laietana, va ser enviat a judici sumaríssim: "Allò va ser una farsa. Em volien carregar els morts de la Rabassada i de la zona roja. Però si jo era petit, durant la guerra...!" Dels condemnats a mort en la causa, només va sobreviure Busquets.

Dues dècades de presó

No es va lliurar, tanmateix, dels vint anys de presó, tot i esmerçar-s’hi. "No me’n van perdonar ni un dia. Al contrari, me’n van afegir sis de més que no constaven enlloc", denuncia. De la Model el van traslladar al penal de San Miguel de los Reyes, a València, on va complir part de la condemna. Allà va passar-les magres, va aprendre a tocar el trombó i va explorar, una vegada més, diversos plans de fuga. En un d’aquests, mentre el seu company serrava els barrots d’una finestra, ell, per dissimular la sorollada, feia sonar a ple pulmó el trombó. Una altra vegada van introduir dues pistoles en una maleta de doble fons i Busquets les va carregar a sobre, subjectes al cinturó, durant dies, fins que van desistir. I al tercer cop, amb el cenetista Juan Gómez Casas i el pres comú Sebastián Català, aquest darrer els va deixar a l’estocada quan ja baixaven, amb unes trenes de tela, per la façana de l’edifici. En precipitar-se al buit Busquets es va trencar el cap del fèmur.

Els darrers temps d’intern va recórrer altres centres de reclusió com Carabanchel, on el pedagog Félix Carrasquer, invident, el va reconèixer per la veu, i Burgos, on el va atendre, en qualitat de metge, el pres psuquero Antoni Gutiérrez, Guti. Amb qui va travar més amistat, però, va ser amb Stuart Christie, un anarquista escocès —arrestat per dur explosius per atemptar contra Franco— per a qui Busquets va aconseguir una mensualitat de la CNT que rebia signada, amb humor, per uns grenyuts que causaven furor extramurs: The Beatles.

El 18 d’octubre de 1969 va assolir, per fi, la llibertat. Havia entrat a la presó amb 21 anys i en sortia amb 41. Certs canvis socials, llavors, el van desorientar: "Pensa, per exemple, que jo no havia vist mai un semàfor". Obligat a presentar-se a comissaria, i amb dificultats per refer la seva vida, Busquets, en morir-se la mare, es va encaminar de nou nord enllà. A París va abraçar-se amb Massana, i el 1974, en una estació de tren, va caure rendit pels encants d’una noia rossa normanda, la Yvette, amb qui van obrir una formatgeria, primer a París i després a Perpinyà, i van tenir un fill, el Luis. En aquesta mateixa època, militants d’ETA van anar-lo a buscar per conèixer "els punts febles de la presó de Burgos, on planejaven una fuga", i poc després, amb la visita de Joan Carles I a França l’octubre de 1976, la gendarmeria el va confinar, amb unes deu persones, a l’illa de Bele-Île-en-Mer. Entre els desterrats hi havia uns punkis, per a ell tan estranys com ho havien estat els semàfors.

Rituals d'un home senzill

El Senzill fa vida senzilla. No li agrada malbaratar ni un crostó de pa i s’alegra si els seus convidats escuren els plats i el gotet de Calvados. Només els viatges a Catalunya i alguna causa de força major el desvien del compromís diari que ha adquirit amb la dona, que pateix Alzheimer. Per culpa de la malaltia, la Yvette ja no és la Yvette, però el Joan continua sent el Joan i cada tarda, pels volts de les tres, condueix fins a la residència, s’asseu amb ella al menjador, l’agafa de la mà i li pregunta com està. Tot seguit pugen a l’habitació, on repeteix la rutina d’encendre el televisor i posar-hi un documental de Georges Brassens, se li asseu a la vora, l’acarona i li fa un petó de comiat. Aquella hora i mitja forma part d’un ritual en memòria de mig segle d’amor i de convivència, d’estima cap a una dona a qui ell sempre es refereix com "l’anarquista que no sabia que n’era".

Després d’anys a França, el català que gasta s’ha farcit de paraules franceses com avec, mais o tout. A Picauville és sabuda la història del veí maqui, i el guàrdia urbà del poble mostra els seus respectes davant del "lluitador antifeixista". Però a Catalunya —Berga a banda—, Busquets és prou desconegut. Havent-lo descobert en una entrevista d’Anna Costa al Regió 7, i havent recorregut 1.300 quilòmetres per conèixer-lo, ens trobem amb un home actiu i tenaç, que considera que vivim en "una democràcia de paper" i que està preocupat per l’auge de l’extrema dreta a tot Europa. En els pròxims mesos vol desplaçar-se a Brussel·les per reclamar una pensió que Espanya li nega. No ho fa pels diners, diu, encara que l’ajudarien a fer realitat un museu dels maquis a Berga. Fins a l’últim alè confia a mantenir-se fidel a la responsabilitat que sent, com a supervivent, en la defensa de "la dignitat i el reconeixement dels maquis".