Soc conscient que no soc una mare com tantes altres. Totes les dones que som mares ho som a la nostra manera i no crec en estereotips ni clixés, però també admeto que hi ha massa vegades que sorprenc els meus tres fills amb gestos i actituds que se surten de la norma.

Quan l’Eva era petita insistia en el fet que portés bosses de mà penjades i no motxilles. I ara que duc bosses meravelloses de la meva amiga Núria Brussosa m’he tornat a escapar del que tocaria admetent que soc bisexual i no monògama. Sé que no li molesta gens perquè la meva filla és oberta i bonica. Però també sé que no té gaires amistats amb mares que declarin públicament el mateix.

I el mateix em passa amb la defensa aferrissada de la meva intimitat i del meu espai propi. Els fills saben que no em poden demanar el pis que faig servir d’oficina i del que em plagui perquè els diré que no. I que quan el Pol i el Nil no són amb mi han d’avisar si venen a casa per venir a buscar el que sigui. He tingut gestos contundents en aquest sentit que ningú pensava que gosaria tenir. I tot i que per dins patia, m’he mantingut ferma. Per ells. I per mi. De vegades penso que els seria més còmode una mare que de sobte no decidís sortir de casa entre setmana a quarts d’onze de la nit. O que no tingués tanta vida social. Algú amb una vida personal menys florida. No tan llenguallarga. Una mare amb menys de cinc feines diferents. A qui algunes setmanes li veuen poc el pèl perquè li coincideix feina, vida social i personal, i ara que ja són grans ja no està disposada a renunciar a res. Que no dugués el cabell vermell. Algú convencional, vaja. Perquè entenc que ser el meu fill o la meva filla de vegades pot ser pesadet o carregós. O potser no. Perquè després resulta que quan penso “ai, pobres, la mare que els ha tocat”, de sobte em fan saber que els seus amics els agrada tant allò que faig o allò que dic, i me’ls porten perquè hi parli i els ajudi o perquè els signi un llibre. I que el fet que conegui tanta gent els fa il·lusió. M’emociona quan m’adono que estan orgullosos de mi. No professionalment. De mi.

Per a mi és molt important ensenyar-los que a banda de mare soc una dona amb vida pròpia i les idees clares. Que els he dedicat tot el temps del món i que ara soc al seu costat per acompanyar-los en tot el que calgui però que confio en ells perquè tirin sols. Saben que si tenen dubtes vitals importants els poden compartir amb mi (i també amb el seu pare) i sento que la meva opinió els resulta un espai de seguretat i calma.

Durant onze anys vaig admetre en aquest diari setmanalment la meva condició de “pitjor mare del món” i res del que dic ho desmenteix. Perquè dins de la nostra relació hi entra aquest factor, el de la imperfecció, l’humor i el perdó per tot en el que ens hàgim pogut equivocar. Sí, soc una mare diferent, perquè vull que ells siguin persones diferents, pròpies i amb un caràcter únic. I així és.