Feia poc que Maria-Mercè Marçal havia publicat La germana, l’estrangera, un llibre potent amb un capítol potent sobre “la primera relació amb la meva filla”. Érem al febrer de 1986 i la vaig entrevistar al diari Avui. El diàleg va començar a l’Institut Boscà, on donava classes de literatura catalana, i va seguir amb un dinar a Casa Leopoldo. Encabat, li vaig fer jo mateix les fotos, una de les quals al peu de la placa que recorda on els pistolers de la patronal van assassinar el Noi del Sucre, allà al costat. I va recitar aquell poema seu de brevetat inversament proporcional al seu contingut emocional: “A vuit de març prenc camí / amb ulls mossegats de pena / ai, Seguí, / pel carrer de la cadena. // Cants i llops, les dents serrades! / Traïdors, les mans lligades! / Que surto per maleir / i la ira s’acarena ai, Seguí, / pel carrer de la cadena”.

Li havia fet una altra entrevista quan publicava Bruixa de dol, però vam començar parlant de Cau de llunes, el llibre preciós que va guanyar el Carles Riba i contenia el poema. També havíem començat l’interviu bo i dinant, llavors en un petit restaurant afrancesat de forma i fons, el Sopeta Una, que ja és al cel de les oques del foie-gras. Era una entrevista especial perquè la vaig publicar a Treball, l’òrgan del PSUC, quan ella militava al PSAN. Vaig conèixer “la” Marçal quan era la Marsal sense determinant ni ce trencada al seu paisatge d’Ivars, la plana d’Urgell, posterior als conreus de cal Tous i anterior a l’estany, inherents i adherents de la seva poètica i de la seva poiesis. Vaig fent jocs de paraules perquè, li feia broma, “Mercè Marçal” és un joc de paraules que nombra i nomena una dona que juga amb les paraules, “la nuu” versus/versos “el núvol”, el femení possible enfront del masculí probable: “No crec que una cosa que es diu amb unes paraules es pugui dir amb unes altres”.

Quan vam tenir més tracte va ser als últims trams de la dictadura, perquè, còmplices contra Franco des d’aquelles sigles clandestines diferents, em posava en bon català els articles de la revista Universitat, un altre òrgan del PSUC, en aquest cas de la zona estudiantil. Era massa bonic: la semàntica del PSUC i la sintàctica del PSAN, proximitats ideològiques amb Gramsci -Letteratura e vita nazionale - de connectiu, però, sobretot, proximitats de pròxims en edat, amistat i veïnatge. Ella vivia al Turó de la Peira i jo al passeig Maragall, no gaire més de cinc-cents metres, i sempre els restaurants, restaurants més aviat restaurantets de menú menut adequats a les nostres parvitats adquisitives.

“No pots tancar una llengua”

En aquells temps, ella compartia la vida amb en Ramon Pinyol i Balasch, i el miracle dels imprescindibles Llibres del Mall amb el mateix Pinyol i altres magnífics de la nostra cultura com Xavier Bru de Sala i Miquel de Palol. Empraven un català poc usual, i conjugant-lo i declinant-lo reivindicaven la riquesa de la nostra llengua, que en aquell moment venia de la càrrega de la cavalleria franquista. Parlàvem de l’idioma, de l’equilibri entre el patrimoni del diccionari i el neologisme, dels nous significats per a paraules velles i belles, aquella riquesa lèxica popular que havia après de la seva mare. “No pots tancar una llengua ni per una banda ni per l’altra”, és a dir, ni per l’encarcarament ni pel tot s’hi val.

Els seus primers referents van ser Lorca, Riba, Arderiu i Brossa, i després hi va afegir Sylvia Plath traduïda per Montserrat Abelló, i Foix i Salvat i... La Divisa, “a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. // I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. La perspectiva, “des d’uns ulls de dona”, assumint la tradició feminista des de les sufragistes i “trobar la visió específica de les dones, que al llarg de la història ha quedat amagada” pels “models literaris masculins”.

Després de l’àpat a Casa Leopoldo no hi va haver més àpats i li vaig perdre la pista personal, tot i que li seguia la petja literària. Fins que Antoni Ros Marbà em va demanar opinió sobre a quin poeta podia dedicar un cicle de lieder que li abellia de compondre. No vaig dubtar: la Marçal! Una poeta nacional de rang internacional, un tros d’escriptora que entraria en un gènere de gènere que la cançó havia mimat però els compositors clàssics ni l’havien clissat. El mestre l’havia llegida, li agradava i s’hi va posar.

“La lírica profunda de Marçal troba en els pentagrames de Ros Marbà un tornaveu lliure com ella, en una trama harmònica que circumda la tonalitat sense ser atonal i que eleva la veu a l’elevació de les paraules que canta”, això vaig escriure en la primera instància d’un abstract no abstracte publicat en aquesta casa. El mestre em va dedicar la partitura del poema que ella havia dedicat a en Seguí, on entronca la lluita obrera amb la lluita feminista. Jouer le piano, jocs de paraules, toco la peça i m’empesco un cop més, com cada cop que m’empesco que la música connecta la física i la metafísica, que potser m’escolta.