Palma també va tenir el seu particular Pla Marshall. Arribà per mar a bord de la Sisena Flota. “En plena Guerra Freda era la flota més important dels Estats Units. En un any podien arribar al nostre port prop de 150 vaixells”. Ho assegura Bartomeu Bestard Cladera, cronista oficial de Ciutat. El 2020 va escriure Tumi Bestard. Memorias de un viejo cónsul. Es tracta d’un recull de les millors anècdotes que visqué el seu pare durant els quaranta-cinc anys que exercí com agent consular dels EUA a les Balears.

El veterà diplomàtic mallorquí va haver de tractar amb molts marines de la Navy, que ens començaren a visitar sobretot a partir del setembre del 1953. Aleshores, amb els famosos Pactes de Madrid, els americans s’aliaren amb la dictadura de Franco perquè li fes de sentinella a Occident. Després d’haver propiciat la fi de la Segona Guerra Mundial, davant l’amenaça comunista, el president Eisenhower veia com un mal menor apuntalar econòmicament aquell reducte del feixisme. La Guerra Freda es presentava calenta i calia tenir el Mediterrani ben controlat. A Espanya les bases navals dels EUA més importants serien la de Rota (Cadis) i la del port de Palma. Fruit d’aquells pactes, des del 1959 el puig Major també acolliria una base de telecomunicacions americana. I el 1965 Menorca en tindria una altra, al cim de s’Enclusa (Ferreries).

El 21 de desembre del 1959 Franco ja s’abraçava a Madrid amb Eisenhower. Era el gest que necessitava per “rehabilitar-se” al món després de l’ingrés d’Espanya a l’ONU (1955), al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial (1958). Amb el suport financer de l’amic americà, la dictadura s’obrí en canal al turisme, la seva salvació després de tants d’anys d’estèril autarquia.

Primers creueristes

Els tripulants de la Sisena Flota esdevingueren els primers creueristes del boom turístic. “A Palma -assegura l’historiador- en desembarcaren molts més que a Barcelona. Un portaavions, de vint pisos, podia arribar a allotjar més de cinc mil soldats. Aquí hi estaven devers una setmana. Baixaven de manera esglaonada en grups de cent o dos-cents”. Els vaixells, en ser de grans dimensions, no podien entrar al port. Aquell inconvenient de seguida fou aprofitat pels propietaris de les famoses golondrines, que es reconvertiren en embarcacions llançadores. “No aturaren -afirma Bestard- de fer viatges amunt i avall. També hi hagué gent amb bona pipella que s’instal·là amb una caravana davant del port per vendre hamburgueses i hot dogs. Allò semblava Nova York”.

En desembarcar a Palma, hi havia oficials (els mariners de rang major) que agafaven un avió en direcció als EUA per visitar la família. Al cap d’una setmana ja eren de tornada per salpar de bell nou. D’altres, en canvi, aprofitaven l’ocasió per fer turisme per l’illa. O bé llogaven un cotxe o bé demanaven el servei d’un taxista. “Allò -apunta Bestard- va ser una injecció salvatge de capital en la pobra economia de la postguerra. Els que més se’n beneficiaren varen ser els comerços de queviures, que s’encarregaren de l’avituallament de tot aquell regiment”.

Hi hagué illencs antiimperialistes que rebutjaren la presència d’aquells joves turistes, que tenien d’entre devuit i vint anys. Uniformats de blanc impol·lut, no passaven desapercebuts. Amb una Coca-Cola a la mà, semblaven sortits d’una pel·lícula de Hollywood. La majoria de ciutadans, però, tenien motius per rebre’ls amb els braços oberts. “Els sous dels marines -recorda l’historiador- eren estratosfèrics. Arribaven amb feixos de dòlars. Ningú volia cobrar en pessetes; amb el canvi es guanyava molt més”. Davant aquell manà arribat d’ultramar la picaresca fou inevitable: “Els intents d’estafa foren continus. Els marines s’enfadaven en sentir-se enganats. A posta protagonitzaren tants d’aldarulls”.

Turisme sexual

Era habitual que, a qualsevol hora del dia, cridassin el cònsol Bestard per anar a l’antiga presó de Palma a fer-se càrrec de la situació d’un marine detingut. El barri xinès, conegut per les seves prostitutes, era on es registraven més trifulgues. Per captar l’atenció d’aquells visitants tan cobejats, molts bars tenien noms d’embarcacions de la Navy: Kansas, Winston, Kentucky o Salem. A Cala Major i a Gomila també hi havia locals amb rètols ianquis. Els americans hi anaven a la recerca de sexe: “Eren joves que estaven molt necessitats després de passar tants de temps en alta mar. Per a ells, Mallorca era com és ara Tailàndia per a alguns espanyols: un destí de turisme sexual”.

Qui de seguida posà el crit al cel va ser l’Església, que considerava aquells fornits soldats una mala influència. Així ho reflectí en un informe secret realitzat l’estiu del 1965 sobre la situació moral de Mallorca: “Per la seva freqüència i conseqüències, és per posar-se a tremolar quan a Palma arriben unitats de la flota nord-americana. Hi desembarquen milers de marines àvids d’alcohol i dones, termes que, encara que semblin novel·lescs, són vertaders”.

Una dona que coneix bé aquesta etapa de la història de Ciutat és María. S’estima més relatar el seu testimoni a través d’aquest pseudònim. Tenia 21 anys quan el 1978 va aterrar a Mallorca procedent de la Península. Ho feu de la mà del seu marit: “Ens estimàvem molt. Vaig acordar amb ell fer-me prostituta. Aleshores, amb la quantitat d’americans que teníem per aquí, era una via ràpida de fer doblers”. María es posà a treballar en un local de copes, en què hi havia quinze dones més. “Vaig tenir -confessa- un dilema moral. Els dos primers dies varen ser difícils. Però em vaig situar mentalment i em vaig demanar: «Què vull fer? Posar-me a fregar escales o tenir una vida amb comoditats? Quan vaig veure els avantatges econòmics que tenia, no em va saber tant de greu. Al meu marit, però, li canvià la mirada»”.

María recorda les fortes tensions que hi havia entre marines blancs i negres: “Anaven per separat. Si una prostituta s’ajuntava amb un negre, era com baixar de categoria. S’exposava que després un blanc no volgués els seus serveis”. Ella assegura que dins el seu local sempre es va sentir protegida. També tingué clientela local: “Era habitual que vinguessin mallorquins amb els seus fills perquè «s’estrenassin» amb nosaltres. Era com una mena de ritual de pas a l’edat adulta”.

Aquells varen ser uns anys de molta prosperitat econòmica per a María: “Amb el meu marit poguérem comprar un pis, un solar i un cotxe. A més, amb els estalvis acumulats em vaig permetre el luxe de deixar el carrer durant dos anys per ser mare. Després hi vaig tornar per comoditat. No em feia ganes posar-me a estudiar o cercar una altra feina. Això ho faria al cap de vint anys quan ja havia aconseguit una solvència econòmica important. El mateix feren altres companyes meves d’aquella època”.

Un ‘marine’ a taula per Nadal

El 1985 la mort per sida de l’actor Rock Hudson va suposar un punt d’inflexió en el món de la prostitució: “Tinguérem molta de por -reconeix María. Llavors deixàrem les pastilles anticonceptives pels preservatius. Hi havia clients, però, que no se’l volien posar. S’enfadaven molt. Els havíem d’enganar i posar-los-hi i treure-los-hi sense que se’n temessin”. María recorda igualment amb estupor el drama que, entrats els vuitanta, suposà la irrupció de la droga dura: “Allò feu que el barri xinès s’acabàs de degradar”.

Durant les seves vacances a Mallorca els marines també eren requerits per a tasques de cooperació. Helicòpters de la Navy ajudaren a traslladar material de construcció a llocs de difícil accés com el puig de Maria de Pollença o el castell d’Alaró. Bestard sempre es preocupava molt dels seus “clients”. Als setanta havia posat en marxa, amb èxit, la campanya Ponga un marine en su mesa, en què famílies de mallorquins acollien un americà en aquelles dates tan assenyalades. A vegades passava que, per culpa d’una ressaca o d’un flirteig, s’oblidaven de l’hora convinguda per tornar als vaixells.

L’afluència de marines pels carrers de Palma començà a minvar a partir del 9 de novembre del 1989 amb la caiguda del mur de Berlín. La desaparició de la totpoderosa URSS el 1991 seria la fi definitiva de la Guerra Freda. Aleshores la Sisena Flota ja havia perdut força. De fet, la seva tripulació ja no era la mateixa d’ençà del 1973, quan, arran de la Guerra del Vietnam, el servei militar als EUA havia deixat de ser obligatori. Ja no eren jovenets de vida alegre, sinó discrets professionals.

A poc a poc la Navy, que havia actuat a punts calents com Líbia, Iraq o Crimea, centrà la seva atenció a l’Àsia. “L’economia de Palma -conclou Bestard- se’n va ressentir. Molts comerços tancaren”. El 1998 s’esbucava part d’aquella història regada de dòlars. El barri xinès es reconvertia en el selecte barri de la Gerreria. Avui María veu amb pena les prostitutes encara habituals als seus carrers: “Amb els marines nosaltres férem un dineral. Ara és una vergonya les tarifes que s’arriben a cobrar”.