“Només m’interessen les persones que estan al marge de la societat. Sento afinitat per la gent que no ha tingut gaires oportunitats a la vida. Sempre estic de la seva part. Potser és que els trobo més humans. Em preocupo per ells, i el que voldria sobretot és deixar constància de la seva existència”. Mary Ellen Mark (Pennsilvània, 1940 - Nova York, 2015) passava molt temps amb els marginats de la societat, abans que res escoltant-los i mirant-los, guanyant-se la seva confiança i molts cops la seva amistat. Les seves fotos ho reflecteixen. No hi ha cap foto robada: Mark assegurava que mai n’havia fet cap sense autorització. Els personatges gairebé sempre miren a càmera, s’exposen, i el que distingeix la seva mirada d’altres és el punt d’humanitat, de tendresa, de respecte i fins i tot de dolor que traspua. Fotògrafa reconeguda que va treballar per a grans revistes, va formar part de Magnum, va rebre nombrosos premis i va publicar fins a 18 llibres, Mary Ellen Mark tocava de peus a terra. “Qualsevol fotògraf que pensi que canviarà el món té un ego massa inflat”, deia en una entrevista a The New York Times Magazine el 1987. “Però la fotografia obre la perspectiva a algunes persones, les fa més comprensives i tolerants”.

“Era la portaveu dels més dèbils, i en aquesta societat els més dèbils gairebé sempre són les dones”, diu Anne Morin, comissària de l’exposició Mary Ellen Mark: Vides de dones, que a partir del 17 de març es podrà veure a Foto Colectania en la que serà, sens dubte, una de les grans exposicions de fotografia de la temporada. “És un petit homenatge a l’espera de la gran retrospectiva que cal fer-li”, comenta Morin, que ha seleccionat 93 fotografies datades entre el 1977 i el 2011 entre el miler que la mateixa Mary Ellen Mark havia seleccionat el 2003 entre els més de dos milions de negatius que guardava al seu arxiu. “M’interessava fer aquesta exposició ara, perquè ella va morir el 2015, ja fa més de cinc anys, i em semblava urgent que el seu treball tornés estar present arreu i no acabés en l’oblit com els ha passat a tantes dones fotògrafes”.

Seria imperdonable, perquè, sens dubte, Mary Ellen Mark és una de les grans. Per a alguns, la millor fotoperiodista que hi ha hagut en la història recent, una professional que excel·lia tant en els seus treballs de llarg recorregut -es podia passar dos mesos en un hospital psiquiàtric per fer una feina o tres anys per fer un reportatge sobre les prostitutes de Bombai- com en els més alimenticis en què fotografiava rodatges tan mítics com el d’Apocalypse now, actors i altres famosos d’una manera igualment genial.

Una característica de la seva feina és que no abandonava els personatges sinó que en alguns casos hi tornava i els retratava al llarg dels anys, amb la qual cosa creava uns vincles que ens els acostaven d’una manera estremidora. És el cas, per exemple, de Tiny, la noia de la famosa fotografia de la portada, en què apareix amb una disfressa de Halloween, una femme fatale amb vestit negre i barret amb vel, a la qual va continuar fotografiant al llarg dels següents trenta anys. Es diu Erin Blackwell i tenia 13 anys quan la va trobar per primer cop a l’aparcament d’una discoteca de Seattle on Mark havia anat a fer un reportatge per a la revista Life sobre els nens que havien fugit de casa i vivien al carrer. Tiny feia de prostituta i de seguida van connectar, fins al punt que després, amb el seu marit, el cineasta Martin Bell, Mark va tornar a Seattle per fer un documental, Streetwise, que va ser nominat als Oscars el 1984. Més de trenta anys després en van fer un altre, Tiny: The life of Erin Blackwell. Amb motiu de la seva estrena el 2016, explicava a The Seattle Times la mateixa Erin Blackwell, que va agafar afecte a la parella: “Vaig tenir l’oportunitat d’anar-me’n a viure amb ells, m’ho van proposar, però no volia anar a l’escola i em sentia lliure al carrer”. Ara té 52 anys i 10 fills, els cinc primers d’homes diferents, i malgrat les drogues, els homes difícils i la mala vida, recordava que sentia que Mark i Bell sempre hi eren.

És una història, potser la més coneguda, però no l’única en què Mary Ellen Mark es comprometia amb la gent que retratava. De cada foto hi ha una història i, possiblement, no en feia cap que no estigués pensada malgrat que molt cops per aconseguir-la havia d’esperar molt, trobar el moment i la imatge que sabia que podia transmetre el que buscava. “Sempre penso: què significa aquesta imatge? Quin és el millor lloc per posar-hi la càmera? Tinc alguna cosa extra que em distregui?”, explicava a l’entrevista. “Disparo molt perquè no estic mai segura d’haver-ho aconseguit. Sempre em sorprèn. Mai sé si sortirà”. Mark es va mantenir fidel al format analògic i la majoria dels seus treballs són en blanc i negre -tot i el seu mestratge també amb el color- fent servir diferents formats i càmeres. Encara que algunes imatges són del segle XXI semblen sempre clàssics del documentalisme. “Va ser sempre fidel a la seva especificitat visual, per això les imatges que va fer el 1967, les primeres, s’assemblen tant a les últimes”, explica Anne Morin. “Tenia la capacitat de baixar a l’infern de totes aquestes persones, conviure amb elles i abraçar-les amb una intensitat màxima. Era una dona molt forta emocionalment, i això li permetia aguantar aquestes situacions, i també sortir de situacions complicades i difícils. Malgrat l’horror, sempre el compensava amb algun gest profundament humà”.

Malgrat que la composició està molt estudiada i molts cops busca enfocaments i perspectives complicades, les seves fotografies són clares i directes. Res de retocs, res d’estilització o estetització de la misèria com han fet d’altres. Ella mateixa es reconeixia deutora de Diane Arbus -entre d’altres, com Bruce Davidson, Robert Frank, Henri Cartier-Bresson, Helmut Newton o W. Eugene Smith- però on Arbus enfatitzava la sordidesa del grotesc ella buscava l’empatia amb la raresa.

L’exposició, que inclou fotografies de diverses sèries i també pel·lícules, posa el focus en les dones, que ella veia més vulnerables que els homes. “Soc conscient que és més difícil ser dona, i he mirat de mostrar-ho, això, les coses positives i negatives de ser dona. Sento que estic millor amb les dones, que puc dir alguna cosa més profunda sobre elles. No és que no m’agradin els homes, també els fotografio, però crec que el que aconseguiré amb ells és més superficial perquè en els fons no els entenc”.