Diumenge 14/02/2016

Matilde Escalas: els misteris d’una dona creativa i moderna

Compositora i intèrpret amb un cert renom, va conèixer Santiago Rusiñol i podria haver-hi tingut una relació amorosa quan ella era molt jove i ell un bohemi addicte a la morfina. El rastre d’aquesta mallorquina moderna que va plantar el seu marit el mateix dia del casament per fugir amb un altre en sidecar es perd en el temps, però la seva família l’ha identificada en alguns quadres del pintor modernista

Pere Antoni Pons
17 min
Rusiñol va pintar el 1894, a París, el retrat d'una dona que va acabar batejada amb el nom de 'Miss MacFlower', i que ara pertany a la col·lecció del Cau Ferrat de Sitges. El musicòleg Romà Escalas ha identificat en aquell retrat la seva tia àvia Matilde Escalas a partir d'una fotografia del 1890. Ara el Cau Ferrat ha rebatejat l'obra incloent-hi el nom de la compositora mallorquina.

L’ANY 1894 SANTIAGO RUSIÑOL va pintar un dels seus retrats femenins més reeixits. És el retrat d’una dona jove però ja feta, que va vestida amb elegància, porta un ram de flors entre les mans i té un rostre bonic i dolç, com recobert per un vel invisible de coqueteria innocent. El títol del quadre, que s’exposa al Museu del Cau Ferrat de Sitges, és Miss MacFlower. Qui més qui menys havia intuït des de sempre que Miss MacFlower no era el nom de la model retratada, però ningú no tenia ni idea de quina era la identitat de la dona que s’amagava darrere d’un sobrenom tan obvi. L’enigma va restar intacte fins que Romà Escalas i Llimona, flautista, musicòleg de prestigi internacional, exdirector del Museu de la Música de Barcelona i actualment secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, va identificar Miss MacFlower com una tia àvia seva que es deia Matilde Escalas.

Si comparem el quadre amb una fotografia de Matilde Escalas feta cap al 1890, les semblances són, en efecte, molt notòries, fins al punt que el Cau Ferrat s’ha decidit a rebatejar l’obra, que ha passat a dir-se Retrat de Miss MacFlower (Matilde Escalas). Tal com passa sovint, però, en aquest cas la resolució d’un misteri va obrir-ne uns quants més. Per començar, qui era Matilde Escalas? I quina mena de relació va mantenir amb l’artista i escriptor Santiago Rusiñol? I també: ¿com s’explica que, sent membre d’una destacada família mallorquina amb ramificacions catalanes molt rellevants -un dels seus germans va ser el polític i financer Fèlix Escalas, vicepresident de la Mancomunitat entre el 1921 i el 1923 i governador general de Catalunya entre el desembre del 1935 i el febrer del 1936-, el seu nom hagi quedat sepultat en l’oblit?

Romà Escalas, en col·laboració amb la seva cosina Teresa Escalas i Tramullas, doctora en ciències químiques i professora emèrita de la UAB, s’ha proposat d’aclarir aquestes qüestions. Ja fa un parell d’anys que estan investigant l’abundant -però així i tot incomplet- fons familiar. És un fons que han recuperat de diferents cases que, en una època o altra, han sigut -o encara són- de la família. Inclou des de llibres, partitures i cartes privades fins a dietaris, llibretes amb anotacions diverses, fotografies i retrats. El fons documental és complementat per nombroses informacions, de vegades contradictòries, que han pescat en la frondosa rumorologia -o llegenda- familiar.

LA TIA MATILDE

Més enllà de reconstruir la història de la família -una empresa complexa, perquè hi abunden els personatges potents i els embolics novel·lescos-, l’objectiu dels cosins Escalas és, en aquests moments, reivindicar “la tia Matilde, una dona lliure que va viure avançada al seu temps”.

Matilde Escalas i Xamení va ser una intèrpret i compositora musical mallorquina que va néixer l’any 1870 i va morir el febrer de l’any 1936, i que va tenir la dramàtica mala sort de ser una dona talentosa i atrevida en una societat en què només als homes se’ls permetia de ser talentosos i atrevits, i protagonistes de la pròpia vida.

De les obres que va compondre -no se sap quantes exactament- se’n conserven unes cinquanta partitures, tant manuscrits com edicions, més alguns originals d’algunes obres editades. Romà Escalas afirma que en devia compondre moltes més, però com que el dipositari de l’herència de la Matilde va ser Fèlix Escalas -el padrí del Romà- i “el seu pis va ser destruït en un bombardeig durant la Guerra Civil”, moltes obres i papers s’han perdut.

Entre les obres de la Matilde que es conserven, hi predominen les romances i els valsos per a piano i veu. Les lletres de les composicions són de la mateixa Matilde o de la seva germana Rosina, que era poeta. També hi ha obres compostes a partir de poemes d’autors coneguts -de Miquel dels Sants Oliver i Frederic Soler (Pitarra), per exemple-. Segons Romà Escalas, podem suposar “que algunes obres de la Matilde van tenir èxit perquè van ser editades en vida seva”. Va ser el cas, entre d’altres, de la romança Agosto, amb lletra de Francesco Mazzini i publicada pel parisenc Institut Musical de France. En relació al possible èxit d’algunes cançons de la Matilde, l’any 1962 un diari de Madrid va publicar una notícia sobre el cinquantè aniversari de l’enfonsament del Titanic. Un retall d’aquella notícia va ser enviat per Rosa Escalas, la filla d’un germà de la Matilde que es deia Jaume, al seu germà Rodrigo. El retall de premsa anava acompanyat d’una nota, que els Escalas encara conserven, que deia: “ En estas páginas figura una reseña del hundimiento del ‘Titanic’ en la que se indica que la música [orquesta] interpretaba ‘Otoño’ durante el hundimiento. Esta obra es original de tía Matilde! (qepd) ”. Deu haver-hi una infinitat de cançons titulades Otoño (o Autumne ), i no s’ha arribat a aclarir quines van ser les últimes cançons que es van sentir a bord del Titanic, però que dos nebots de la Matilde donessin credibilitat a una hipòtesi tan bèstia implica que no els venia de nou que l’obra de la seva tia pogués tenir -o haver tingut en el passat- certa fama i difusió.

Una altra de les obres de Matilde Escalas que van gaudir d’un cert èxit va ser la titulada Vals de Stanley, publicada en una editorial desconeguda. L’Stanley del títol és ni més ni menys que el mític explorador britànic Henry Morton Stanley. La referència en forma d’homenatge a un home tan aventurer pot ser un simple reflex de l’admiració que aquell tipus de figures suscitaven a l’època, però també podria ser simptomàtic de la singularitat iconoclasta del caràcter de la Matilde. Una iconoclàstia que potser explica, en part, l’oblit en què ha caigut.

ELS ESCALAS, UNA FAMÍLIA SINGULAR

No és possible saber qui era Matilde Escalas sense ubicar-la dins el context familiar. Nascuda el 1870 (a Palma o, potser, al poble mallorquí de Santanyí), va ser la segona de set germans. El seu pare, Jaume Escalas i Garau, es va dedicar a les finances, cosa que el va obligar a viatjar amb freqüència a Barcelona. També va muntar un negoci d’importació de pianos de Dresden. Seria un doble vessant laboral d’allò més peculiar, si no fos que la gran passió de Jaume Escalas era la música. Va ser una passió que va inculcar a tota la família i que ell havia heretat del seu pare, Mateu Escalas i Vidal, que va rescatar l’orgue barroc del convent de Sant Domingo de Palma quan va ser enderrocat després de la desamortització, el va agafar (desmuntat) i el va fer portar -amb vaixell- a Santanyí, on el va tornar a muntar i instal·lar. Avui encara és a l’església parroquial del poble.

Des d’abans que naixessin els fills, Jaume Escalas organitzava soirées musicales a la casa familiar de Palma i a la de Santanyí, coneguda com a Cal Reiet. Segons Romà Escalas, la col·lecció de partitures enquadernades, tant manuscrites com copiades, que es conserven d’aquelles vetllades inclou el millor de l’època. “És la prova -diu- que la qualitat d’aquelles soirées era extraordinària”. Home d’ideologia liberal i habitual dels cercles culturals en què fructificaria la Renaixença mallorquina, el patriarca Escalas va ser amic dels poetes Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, va relacionar-se amb molts dels músics que arribaven de fora per actuar a Mallorca i va mantenir sempre una estreta relació d’amistat amb Francesc Mateu i Nicolau, el cantant d’òpera mallorquí que, amb el nom artístic de Uetam, va ser mundialment conegut durant l’últim terç del segle XIX.

Amb aquests antecedents, és lògic que Jaume Escalas volgués donar a les seves quatre filles (i als seus tres fills: cosa inaudita per a l’època) una bona educació musical. L’home va tenir l’avantatge que el talent corria per les venes de la seva prole. Dues de les filles, la Catalina i la Rosina, van ser concertistes, i la tercera, la Matilde, a més de concertista i cantant -diuen que tenia una veu molt bonica-, va ser també compositora. (De la quarta filla, la Victòria, no se’n sap quasi res.) Les més talentoses eren la Catalina i la Matilde, però va ser la Matilde la que més va dedicar-se a la música perquè la Catalina ho va mig deixar de banda quan va casar-se l’any 1892 amb l’important compositor i folklorista Antoni Pol. Diu Romà Escalas que, “a partir d’algunes ressenyes que es van publicar en premsa dels concerts que feien al Saló Beethoven, al Cercle Artístic i al Círculo Militar de Palma, i a partir també de la categoria del repertori que tocaven, que incloïa Mozart, Beethoven i Chopin”, podem deduir que les germanes Escalas eren “unes intèrprets de molt nivell”.

En el cas de la Matilde, al seu talent natural i als coneixements de què es va impregnar xuclant del dia a dia familiar s’hi ha d’afegir una sòlida educació, que va rebre a Barcelona amb el compositor Felip Pedrell, amic personal d’Antoni Pol i mestre d’Enric Granados, Manuel de Falla i Isaac Albéniz, entre molts altres. En un article titulat Cal Reiet musical, publicat a les actes de les Jornades d’Estudis Locals de Santanyí, Romà Escalas valora la possibilitat que el patriarca Escalas enviés la seva filla Matilde a ampliar la formació musical a Barcelona “perquè, de petita, ja devia demostrar grans aptituds per a la música”. Romà tampoc descarta que ho fes “aconsellat pel mestre Joan Goula”, una figura tutelar per a la família Escalas, que va ser director de l’Orquestra del Teatre Principal de Palma i a més va donar classes de cant a Uetam i Jaume Escalas. Com que la Matilde era una adolescent -devia tenir entre setze i disset anys- quan va arribar a Barcelona per estudiar-hi, els cosins Escalas especulen que “es devia allotjar a la casa d’algú de molta confiança”. No saben qui devia ser i no han trobat cap paper respecte d’això. Només els sona haver sentit parlar “d’un parent que es deia Bernat”. Dels anys de formació a Barcelona, no consta que hi hagi cap document. El que sí que hi ha -me n’informa Rosina Ballester, néta de Rosina Escalas, i és una prova prou concloent- és l’existència d’una romança del músic Eusebi Bosch, que està publicada a Barcelona el 1887 i porta la següent dedicatòria: “ A la señorita Matilde Escalas ”.

LA RELACIÓ AMB RUSIÑOL

Va ser durant aquells anys d’estudiant a Barcelona que la Matilde podria haver entrat en contacte, gràcies a les coneixences fetes dins el cercle del mestre Pedrell, amb la colla d’artistes emergents que acabarien protagonitzant el Modernisme. Tot i que no hi ha cap document que permeti verificar-ho, els cosins Escalas especulen sobre la possibilitat que fos en aquells anys quan la Matilde i Rusiñol es van conèixer. També apunten -sense assegurar-ho: són conscients que basen la seva hipòtesi en unes quantes proves incertes, un remolí de rumors familiars i unes quantes suposicions força atrevides- que la relació entre la seva tia àvia i l’artista podria no haver sigut estrictament amistosa.

Rusiñol, nascut el 1861, es va casar amb Lluïsa Denís el 1886. De viatge de nuvis van anar a París. El 1887 van tenir la seva única filla, Maria Rusiñol. Però tan sols un any després el matrimoni ja va començar a naufragar i Rusiñol va abandonar la filla i la dona per consagrar-se a l’art i a la vida bohèmia. El gir decisiu en la primera etapa de la seva vida va ser quan va instal·lar-se al barri parisenc de Montmartre, en un pis pròxim al Moulin de la Galette, on va viure amb el també artista Ramon Casas i va relacionar-se, entre d’altres, amb Miquel Utrillo i Erik Satie.

És en aquell canvi de rumb vital en què podria tenir un lloc destacat la Matilde, almenys segons la versió dels cosins Escalas. De nou basant-se en les històries que van sentir explicar a la família, “que les contava d’una manera misteriosa, com secreta”, diuen que la seva tia àvia va acompanyar Rusiñol en alguns períodes de les seves aventures per París. Com a única prova tangible, esmenten tota una sèrie de quadres pintats entre els anys 1890 i 1891 (els anys de la primera estada parisenca de l’artista, quan va viure a Montmartre) i al llarg del 1894 (quan va viure al més benestant Quai de Bourbon). En aquests quadres -titulats Dolce far niente i Cafè dels Incoherents (del 1890), Interior amb figura femenina i Un núvol d’estiu (del 1891), i Novel·la romàntica i Una romança (del 1894)- hi apareixen unes figures femenines que, en uns casos més i en altres menys, presenten semblances físiques amb Matilde Escalas, si més no amb la Matilde de la fotografia del 1890 que va servir per identificar Miss MacFlower.

En contra de la versió dels Escalas hi ha el fet que cap de les biografies i estudis canònics sobre Rusiñol -ni la de Josep de C. Laplana (del 1995), ni la de Margarida Casacuberta (del 1997), ni la de Vinyet Panyella (del 2003)- esmenta la Matilde ni una sola vegada. L’única excepció és el catàleg raonat en tres volums sobre l’obra plàstica de Rusiñol, que van escriure en col·laboració Laplana i la historiadora de l’art Mercedes Palau-Ribes, que va ser la primera a assabentar-se de l’existència del fons documental dels Escalas. Al catàleg raonat s’hi afirma que les dones que surten als quadres titulats Interior amb figura femenina i Un núvol d’estiu són la Matilde. Curiosament, en cap dels dos se la veu amb claredat -en el primer hi surt dreta, de perfil (esquerre) i mig d’esquena, i en el segon hi surt asseguda, de perfil (dret) i igualment mig d’esquena-, però és obvi que, dels sis quadres esmentats anteriorment, aquests dos són aquells en què la model sembla més plausiblement la Matilde, sobretot pel rebull frontal dels cabells i per la forma del cap, les espatlles i l’esquena. El nom de la Matilde tampoc no apareix, segons Panyella, en cap de les cartes que Rusiñol va enviar des de París als seus amics i col·legues. (Que no aparegui en cap dels molts articles que va fer és, per raons òbvies, més comprensible.)

Tanmateix, és segur que la relació -amistosa, si més no- entre Rusiñol i Matilde Escalas va existir. Quan l’any 1893 l’artista català va visitar per primer cop Mallorca, en una estada que es va allargar uns dos mesos, Rusiñol va establir relacions amb la família Escalas. La pregunta clau és si va relacionar-s’hi perquè ja coneixia la Matilde o si va ser justament aleshores, i no abans, quan la va conèixer. Sigui quina sigui la resposta, el cert és que hi ha una fotografia feta durant aquells dos mesos en què apareix la família Escalas al complet posant, juntament amb Rusiñol, a les escales de la possessió de Raixa. La foto té més de cent anys i és poc clara, però tot sembla indicar que Rusiñol és l’home que seu sobre l’escultura del lleó del pedrís, al marge esquerre de la imatge. Una mica més enrere, però al seu costat, hi seu una dona: la Matilde.

La prova més concloent de la relació entre Rusiñol i la Matilde és un quadre que l’artista va pintar a Mallorca aquell mateix 1893. Es titula Al costat de la porta de Sant Antoni, s’hi veu una mena d’estable gran obert a l’amplitud d’una plaça, va ser propietat durant dècades de la família Escalas i, a la part inferior dreta de la tela, s’hi pot llegir la següent dedicatòria: “A la señorita Matilde Escalas, recuerdo de su admirador Santiago Rusiñol ”.

Per si això no fos prou, hi ha un text de Rusiñol, titulat Llàgrimes de matinada i inclòs dins el recull de textos Anant pel món (del 1895), que també podria fer pensar en la Matilde. Hi parla d’una noia “acostumada al bullici” -les festes dels Escalas...- i dels dits que li tremolen sobre el piano... Tot és molt vague, i tant la noia com el lloc que descriu -parla d’una planura- podrien ser qualsevol noia i qualsevol lloc, si no fos per una frase en concret, que fa referència als “arbres de la serra”. La serra de Tramuntana, potser?

En conclusió, tant l’afectuosa dedicatòria d’ Al costat de la porta de Sant Antoni com la dolcesa amb què va ser pintat el retrat de Miss MacFlower -més l’hipotètic retrat literari de Llàgrimes de matinada - fan pensar que la relació entre Escalas i Rusiñol va ser, si no amorosa, almenys sí especial. ¿Com s’explica, doncs, que no en quedin rastres documentals de cap mena? Romà Escalas, pouant novament en la memòria familiar, diu que la relació es va ocultar perquè, en l’última dècada del segle XIX, amb Rusiñol casat i a més en plena febre morfinòmana, tot plegat va generar un gran escàndol. “Jo sempre vaig sentir contar -explica- que la meva àvia, Maria Teresa Fàbrega, l’esposa del Fèlix Escalas, va cremar tota la correspondència que havien mantingut la Matilde i el Rusiñol i que s’havia salvat del bombardeig. No en va quedar res”.

UNA DONA ESCANDALOSA O LLIURE?

Tenint en compte la seva faceta artística, el fet de formar part d’una família de renom i la seva relació amb Rusiñol, és obvi que els buits biogràfics de la història de Matilde Escalas són sospitosament importants. Progressivament importants, a més, a mesura que va anar fent anys. Si la primera part de la seva vida ja està plena de zones d’ombra, la segona està coberta per una foscor gairebé absoluta. Hi ha molt pocs documents per explicar-la, i per reconstruir-la cal recórrer a la rumorologia -o la llegenda- familiar que els Escalas s’han transmès al llarg de les últimes tres o quatre generacions.

Amb independència de si Matilde Escalas i Rusiñol van mantenir una relació íntima, el que és evident és que, en la segona visita que l’artista va fer a Mallorca, l’any 1901, ja portava un tipus de vida en què la Matilde no podia tenir lloc: l’artista ja s’havia desenganxat (més o menys) de la seva addicció a la morfina, havia trencat amb els costums i els amics bohemis i havia tornat -sobretot per amor a la filla- amb la seva esposa. Aquest canvi en la vida de Rusiñol té, significativament, una correspondència en la seva obra, perquè és per aquells anys quan abandona el retrat com a tema pictòric i es consagra al paisatgisme, buit de figures humanes. (Curiosament, amb qui Rusiñol va continuar mantenint una estreta relació va ser amb Fèlix Escalas, que de jove va estar enamoriscat de Maria Rusiñol, fins al punt de dedicar-li un conte i de proposar de fer-la reina dels Jocs Florals de Palma del 1904.)

De la Matilde d’aquells anys se’n conserva una fotografia feta el 1903 o 1904, que penja d’una de les parets de la casa de Teresa Escalas, situada a tocar de la preciosa cala de Santanyí. A la fotografia, un pla mig curt, en blanc i negre, la Matilde hi surt de perfil, i se li veu només el cap i la part superior del tors. Vesteix amb elegància, i té un posat concentrat, seriós i distant. Només té trenta-tres o trenta-quatre anys, però ja no és jove. La cara és més rodona, més carnosa, més plena. Un any o dos després que fos feta, el pintor austríac Erwin Hubert, col·laborador de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, va fer servir aquella fotografia de model per pintar una aquarel·la de la Matilde.

Un dels esdeveniments més importants -i enigmàtics- en la vida de la Matilde es va produir justament l’any 1903, quan va casar-se amb Antoni Rosselló Sendra, deu anys més jove que ella i amb qui no va conviure mai perquè el va abandonar el mateix dia de les noces. Segons la llegenda familiar, un altre home l’estava esperant amb una moto i un sidecar a la sortida de l’església. Un cop acabada la cerimònia, ella s’hi va enfilar i no la van tornar a veure durant molts mesos. (Que el vehicle amb què es va esfumar fos un sidecar dóna un aire pel·liculer a l’escena, però és perfectament plausible: l’any 1903 ja hi havia sidecars circulant pels carrers i les carreteres d’Europa.) En tot cas, la identitat de l’home amb qui, presumptament, va escapar-se no s’ha revelat mai. Segons Romà Escalas, dins la família es parlava d’aquell matrimoni misteriós i exprés fent servir sempre una mateixa frase: “Es deia que la família havia comprat un marit per a la Matilde”. Tenint en compte l’època, pot haver-hi només una raó de pes per la qual la Matilde necessités un marit amb urgència: que estigués embarassada. Però no consta enlloc que mai tingués un fill.

El que sí que consta són els esforços de la família perquè es concedís el divorci a la Matilde. Hi ha dues cartes de Fèlix Escalas (del 18 de març i el 3 d’abril del 1905) a mossèn Antoni Maria Alcover en què, sense donar detalls, justifica la demanda de divorci “promoguda en nom de la meva germana” per un suposat adulteri del marit. No s’han conservat les cartes d’Alcover, que són les que haurien aportat una informació més rellevant, però pel que escriu Fèlix Escalas és obvi que mossèn Alcover no es creia l’excusa de l’adulteri. La veritat és que, si bé tot plegat sona fulletonescament propi de l’època, tampoc no acaba d’encaixar: per què la família havia de “comprar un marit” a la Matilde si després ella no l’havia d’aprofitar perquè reconegués el presumpte fill que esperava? ¿O potser no és cert que estigués embarassada i la compra del marit tenia com a únic objectiu maquillar de cara a la galeria el comportament iconoclasta d’una dona soltera, ja adulta, descaradament lliure i de passat escandalós? ¿Si era per dissimular els escàndols de la Matilde, però, com s’entén la insistència del seu germà Fèlix per mirar d’aconseguir l’anul·lació del matrimoni? Misteris.

Una altra de les notícies familiars que han arribat als cosins Escalas té a veure amb una certa decadència física de la Matilde madura. En coherència amb el seu caràcter de dona moderna, es veu que de jove era atlètica i esportista. Amb els anys, aquella agilitat i energia es van perdre, i es va engreixar molt, fins al punt que, en la família, es recordava sovint l’anècdota de quan un ca eriçoner havia entrat a la sala menjador de cals Escalas i ella, de l’espant, havia pujat dalt d’una taula; com que era “tan grossa i pesava tant, calgueren sis homes per ajudar-la a baixar”.

Les hipòtesis que els cosins Escalas manegen per explicar aquella degradació física són de caràcter biològic -després de tenir el fill no va recuperar la figura d’antany-, melodramàtic -una depressió sentimental l’abocà a una certa deixadesa- i hedonista -li encantava cuinar i menjar, una inclinació que es veuria corroborada per la troballa, entre les seves pertinences, d’una llibreta amb receptes de plats típics de cuina mallorquina i francesa.

Sigui com sigui, i a pesar del que puguin fer pensar el matrimoni vodevilesc i el canvi en l’aspecte físic, les poques notícies que en tenim demostren que aquells no van ser uns anys estèrils en la vida de la Matilde. En les primeres dècades del segle XX, va continuar component cançons, també va fer alguns concerts i, fins i tot, el 1914 va entrar com a professora provisional de música a l’Escola Normal de Palma, segurament per fer una substitució. Moltes obres que va compondre aquells anys estan justament dedicades a diverses noies que va tenir d’alumnes.

Per emfatitzar el fet que devia ser una dona llegida i cultivada -la biblioteca de Cal Reiet, que es conserva, era plena de volums de tota mena, molts d’ells venerables-, Romà Escalas destaca que “les lletres que va escriure la Matilde per a les seves cançons eren totes en italià, en francès o en català de Mallorca”, i recorda que una vegada que n’hi van traduir una al castellà, “ella va exigir que no la fessin servir perquè la traducció era dolenta”. De nou, són accions que demostren que Matilde Escalas va ser una dona amb les idees clares, orgullosa del seu talent i apassionada -i convençuda- de les seves creacions.

EL FINAL

Com més ens acostem al final de la vida de la Matilde, menys agafadors tenim per saber què va fer, on la va passar, amb qui, dedicada a quines activitats. Podem intuir que, com bona part de la seva vida després del seu periple per Barcelona i (potser) per París, va continuar vivint entre Palma i Santanyí, i que, d’una manera o altra, va continuar dedicant-se a la seva passió més intensa i perdurable: la música. També sabem -perquè així consta al seu testament- que, quan el govern de la República va legalitzar el divorci a Espanya, ella es va divorciar d’aquell marit que li havien comprat i amb qui mai no va conviure. I, finalment, també sabem que, a l’edat de seixanta-cinc anys, concretament el dia 15 de febrer de l’any 1936, demà farà 80 anys, va morir a la ciutat de Palma. Tant La Vanguardia com el diari mallorquí La Almudaina van donar la notícia de la defunció. Si en van parlar, no va ser com a forma de reconeixement pel seu talent musical, ni per les obres que va compondre, de les quals no van dir res, sinó per informar que el seu germà, Fèlix Escalas, s’havia desplaçat de Barcelona a Mallorca per assistir al funeral. Com va passar a tantes altres dones durant aquells anys, ni tan sols en la mort van permetre a Matilde Escalas de ser la protagonista de la seva vida.

El funeral es va celebrar el 21 de febrer del 1936 a l’església parroquial de Sant Jaume, de Palma. Dos dies després, en el breu de rigor que La Almudaina va dedicar-li, només hi sortia una frase una mica personalitzada. Deia: “El vasto templo se vio lleno de amistades que la finada, en vida, supo captarse por su trato afable y cariñoso ”. Un tòpic superficial i inofensiu, en realitat.

És possible que, a partir d’un determinat moment, la vida de la Matilde quedés amarada per la malenconia de no haver pogut ser el que ella hauria desitjat ser. “Si la Matilde hagués anat a París tota sola -aventura Romà Escalas-, sense Rusiñol, hauria pogut acabar sent una concertista reconeguda; però com que va anar-hi amb Rusiñol, va ser sempre la seva acompanyant, només”. Teresa Escalas diu que, de jove, ella va sentir més d’un cop com diferents membres de la família afirmaven que “la Matilde va estar enamorada tota la vida de Rusiñol”. La Teresa ho rebla explicant que, “en moltes de les lletres que va escriure, hi ha els temes de l’amor, l’enyor i l’absència”. Són justament els temes de la lletra de la seva cançó Horabaixa (del 1904):

Contemplant l’altre capvespre

un arbre del meu jardí,

que és l’arbre que més m’estimo

perquè fou sembrat per mi,

jo no sé si n’era un somni

el que em va semblar sentir

o la remor que el vent feia

entre les branques del pi.

Me semblà que ta veu dolça,

així com tu me saps dir,

em cridava vida meva,

no m’oblidis, pensa en mi.

Si sabessis, vida meva,

amb quin amorós delit

juga amb tu ma fantasia

mentre m’engronsa la nit.

La gràcia literària amb què dóna profunditat i singularitat a un tòpic literari que aleshores ja estava molt gastat, la complexa delicadesa dels sentiments que hi expressa i l’erotisme subtilment insinuat però atrevit dels versos finals, em sembla que permeten entreveure una imatge prou exacta del verdader caràcter de Matilde Escalas, una dona que potser va tenir massa coratge, massa sensibilitat i massa talent per a l’època en què li va tocar de viure, i el record de la qual està enterrat, des de fa massa temps, sota d’una boira d’oblit molt injusta.

stats