EL GRAN CARNAVAL
Diumenge 20/12/2020

Memòria de ‘La casa Rússia’, memòria de Le Carré

Toni Vall
2 min
Memòria de 
 ‘La casa Rússia’, memòria de Le Carré

Penso sovint en La casa Rússia, penso en el dia que la veig anar a veure, amb la meva mare, crec que el dia de l’estrena, el 15 de març del 1991, al cinema Coliseum de Barcelona. Penso en el vell cementiri de la pel·lícula, penso en com de bonica hi apareix la plaça Roja de Moscou i, sobretot, en l’amor entre el llibreter i l’espia, en les fletxes del seu enamorament durant els últims capvespres de la Guerra Freda. Penso en Sean Connery i Michelle Pfeiffer, fabulosos, guapíssims, fent tan creïbles els seus personatges, i en la frase que li diu Connery quan ella li pregunta com l’ha reconeguda: “M’havien dit que vostè era la versió russa de la Venus de Milo”. Quina pel·lícula tan poètica, tan especial, quina capacitat per romandre en la memòria, en el pensament emocional. No l’he tornada a veure gaires vegades després d’aquell dia de fa quasi trenta anys, potser una o dues tan sols. Aquesta setmana hi he tornat a pensar quan he sabut que John Le Carré ja no és en aquest món.

Le Carré és l’autor de la novel·la en què es basa el film. Els qui som lectors però som més cinèfils que lectors a vegades tenim el vici -anava a escriure “el mal vici”- de pensar en pel·lícules més que no pas en el material literari en què es basen. Em va passar l’altre dia amb Le Carré: són les pel·lícules les que em van assaltar, no pas les novel·les. Té lògica, les pel·lícules les he vistes totes, de novel·les n’he llegides dues o tres. Sigui com sigui, l’empremta de l’escriptor és fonda també en aquests cinèfils a qui ens passa això. Quina relació tan fecunda entre literatura i cinema, les fronteres difuminades, la literatura nodrint la pantalla, una simbiosi perfecta. La casa Rússia és la primera que sempre em ve al cap i al cor, però ¿com oblidar-me de L’espia que va sorgir del fred, amb Richard Burton fent-se passar per desertor, del diplomàtic enamorat d’ El jardiner fidel, de la trama política d’ El sastre de Panamà i de la fascinant i inintel·ligible peripècia de Smiley a El talp? Però sempre, sempre, sempre torno al llibreter i a l’espia.

stats