Va ser la primera escola de filletes de Sant Lluís, a Menorca. Quan Anna Truyol, d’Artchimboldi, la va comprar, el petit edifici entre mitgeres estava abandonat. Això sí, tenia encant -sostres alts, bigues de fusta, pati...-, i sobretot tenia grans possibilitats per afrontar el repte creatiu de transformar-lo en una casa que convidés a compartir. “Vivim en un món que ens porta a aïllar-nos cada cop més. Hem d’incentivar el fet de compartir”, diu Anna Truyol. Aquest va ser el seu repte: que tot a la casa estigui pensat per afavorir la convivència, més o menys llarga, de la família amb altres famílies o dels treballadors d’una empresa o de col·lectius diversos. “Quan t’atreveixes a compartir, la relació entre les persones canvia”, afirma.

Amb la transformació de la vella escoleta de Sant Lluís en un habitatge obert a les experiències vitals en col·lectivitat es fa palès fins a quin punt l’arquitectura i l’interiorisme poden promoure la convivència. És importantíssim ser creatius i divertits, d’aquí que l’autora d’aquest projecte per a Artchimboldi defugís les convencions i, en comptes de convertir la planta alta de la casa en un parell de dormitoris amb els seus banys respectius, va concebre un espai unitari en què tothom pogués dormir junt sense perdre la intimitat. Així, va idear vuit cubs de fusta, dos de dobles i sis d’individuals, cadascun amb un futon de llana ecològica, llençols de lli, una cortina i un espai a sota del llit per guardar la maleta o les sabates. Tot persegueix oferir el màxim confort amb el mínim possible. Si cal, però, també es pot dormir al sostre dels cubs. Una escala de mà hi convida.

De la mateixa manera que convida a compartir, a expressar-se i a divertir-se la immensa pissarra de 4x4 metres de la planta baixa, situada davant d’una gran taula que pot ser de feina o per menjar, perquè està just al davant de la zona de cuinar. Com més obert és tot, més flexible.

Anna Truyol tenia clar que s’havia d’anar a l’essència i deixar l’arquitectura de la casa també en el que és essencial. La reforma arquitectònica, d’Emma Martí, va ser mínima. Treure algunes parets, simplificar i unificar els espais, conservar les bigues velles, protegir la teulada i fer una petita piscina pintada de blanc al pati de darrere, que és un altre d’aquests elements de la casa que promouen la convivència. Amb les parets pintades de blanc a sobre dels materials vells es dona valor a les taques, als forats i als despreniments, sense complexos, segurs de la seva bellesa. De la mateixa manera que a la planta alta es veuen els canvis de rajoles, els talls i les ferides fruit de transformar la idea de vida.