Hi ha una característica extremadament paradoxal a la vida d’Aldous Huxley: tenia greus problemes visuals des de l’adolescència però es va convertir en un dels observadors més aguts del segle XX. Estava àvid per conèixer les diferents cultures. Per això va canviar innumerables vegades de domicili i va emprendre viatges arreu del món. Una cosa fascinant per a algú a qui havien diagnosticat una progressiva ceguesa és la pulcritud i la profunditat de què fa gala en la descripció de les imatges. Huxley és un escriptor d’imatges.

No és estrany que en un determinat moment de la seva existència arribés a la conclusió que l’univers d’imatges que l’envoltava era massa limitat. Va buscar fora d’Occident, sobretot a l’Índia. Va arribar a confessar que l’hinduisme l’acostava a la realitat més que el racionalisme europeu. També va buscar en les capes interiors de la consciència. D’aquí els seus experiments amb les drogues. I les seves admirables recreacions literàries: em resulta inoblidable el seu viatge iniciàtic, estimulat amb opioides, a través de les Presons imaginàries de Giovanni Battista Piranesi.

La seva millor novel·la, al meu gust, és Contrapunt, un llibre que acull bé la capacitat de Huxley per exposar les contradiccions psicològiques de l’ésser humà. El seu gran èxit, tanmateix, va ser Un món feliç, potser la més cèlebre de les distopies literàries juntament amb 1984 d’Orwell. Huxley és radicalment pessimista en el dibuix d’aquesta humanitat estrictament reglada i educada per convèncer-se que és feliç. Va ser escrita el 1932 i gairebé cent anys després no pot dir-se que Huxley anés gaire desencaminat. Quan va morir va ser coherent amb ell mateix: es va fer recitar el Llibre dels morts tibetà i va prendre LSD per calmar el dolor.