Considerat un dels millors enregistraments de la història universal, La Fusa deu molta música a Mike Ribas. L’estiu de 1970 i l’hivern de 1971, després dels memorables recitals al cèlebre cafè cantant itinerant, aleshores a Buenos Aires, el productor Alfredo Radoszynski traginava a l’estudi clients que havien assistit al directe i mirava de reproduir-ne l’ambient i, sobretot, el feedback amb els artistes: Vinicius de Moraes, Toquinho, Maria Creuza (primera edició) i Maria Bethânia (segona), i allà es trobaven amb el director musical del segell Trova, que posava en solfa les intuïcions i tocava el piano. Ell, Mike Ribas, peça fonamental d’aquella meravella a qui el meravellós Vinicius va agrair oralment a l’enregistrament i per escrit a la caràtula “la seva col·laboració fraterna”.

Mike Ribas va néixer Miquel Ribas i Miràngels a Olot, el gener del 1932. De família de músics i dotat excepcionalment per a la música, es va graduar al Conservatori de Barcelona en totes les disciplines en les quals podia graduar-se: piano, harmonia, contrapunt, fuga, composició i direcció d’orquestra. Hauria fet carrera en el que volgués, però va triar la música popular del moment de les big band i orquestres de ball. L’Argentina va ser el país on es va fer un nom internacional, actuant amb formacions simfòniques de televisions i teatres, en comèdies musicals, amb tres-centes obres de catàleg propi i trenta pel·lícules... Però el que el va fer encara més famós i reconegut va ser la seva aliança amb els renovadors de la samba i creadors de la bossa nova, una penya d’exiliats brasilers que articulava Vinicius de Moraes.

De Moraes va anar a petar a La Fusa després que el purguessin com a diplomàtic i quan es pensava que estava acabat. Com que li feia cosa ensenyar la panxa, seia, i li van posar una tauleta al davant, que feia les funcions utilitàries de sostenir-li una ampolla de Johnnie Walker, els gots, un cendrer i els paquets de tabac. I de tot allò i amb la col·laboració d’altres genialitats, la guitarra de Toquinho i les veus de Creuza i Bethânia, van començar a créixer aquells dos discos per als annals, que aquí van arribar en vinils editats per la CBS, posteriorment en dos CD de Discmedi i en una magnífica edició de 50è aniversari el 2020, amb altres temes, que avui trobem també a les plataformes digitals.

Quan Xavier Ribalta va encarar les gires llatinoamericanes de mitjans dels anys vuitanta, va anar a trobar Mike Ribas i les va fer amb ell, i amb ell també va fer quatre dels seus millors àlbums. Com que Mike Ribas tornava a ser Miquel Ribas cada any, un dia Ribalta me’l va portar a casa. Com acostuma a passar amb els pianistes, quan veuen un bon piano perden de vista tota la resta. Va fer una llambregada a les partitures que en aquell moment jo anava llegint i va començar a tocar-les a una primera vista excepcional. “Home, els tangos d’Albéniz, sembla que me’ls hagis posat expressament al solfero ”... I d’aquells tangos les mans se li’n van anar al Cambalache, amb la seva versió canònica! “Com? ¿L’Adagio d’Albinoni tampoc me l’has posat aquí expressament?” I d’allà a l’adagio d’un dels seus concerts per a violí que va inspirar Como dizia o poeta. Final amb en Ribalta cantant amb ell al piano el més memorable No passareu que he sentit en la vida.

Avui què tens al ‘solfero’?

El primer dia del següent any que va venir a casa el vam programar com a petit concert de veritable música de cambra. Quan va seure al piano ja érem a La Fusa. Però va començar amb la tercera Suite anglesa de Bach, que va ser una de les primeres obres que va tocar en públic. “Avui què tens al solfero?” Com que havia tocat Bach, li vaig plantar les Goldberg al faristol i va elevar l’ària a l’altura de les de Glenn Gould. Va encadenar Bach amb la bossa nova perquè “a Bach hi és tot”. Sentir laGarota de Ipanema pel mateix acompanyant dels seus autors era molt especial, com una carretada de sensacions a flor de pell, que ens van glaçar quan va encarar A tonga da mironga do kabuleté, la samba amb què arrenca el segon disc de La Fusa, ell al piano i Vinicius i Toquinho xerrant i cantant.

No era possible anar més lluny després d’allò, però com que érem uns maleducats egoistes i pidolàvem un bis, i com que ja érem al cel, va fer una peça que li va dedicar Astor Piazzola. És l’últim record que tinc de Mike Ribas. Sort que la música fa els records actius i proactius, i tocar l’A tonga da mironga me’l fa present mentre m’ensenyava com es fa per exhumar harmònics amb prou feines sense acords.