LA BOTA ÉS IMPRESSIONANT. ÉS LA BOTA MÉS GRAN DEL MÓN, DIU LA GUIA obrint els braços com si la comparés amb la immensitat inabastable de l’Univers.

Els turistes l’escolten amb la boca oberta. Ohhhh. Ahhhh. Uhhhh. Quina bota tan bestial! Quina passada!

La guia s’anima a donar-los detalls: “Està feta a la manera tradicional. És una reproducció exacta de la bota que portava Genguis Khan, però una mica més gran...”

La riallada general fa somriure la guia, que continua les explicacions visiblement satisfeta: “Fa 9 metres d’alçada, 6 metres de llargada i 2 metres d’amplada. Ha sigut necessària la pell de 225 vaques per poder-la construir i pesa més de tres tones!”

Encara queden algunes aportacions històriques que la guia, que ja té captada l’atenció de l’audiència -les coses grans, la desmesura, desperten molt d’interès-, explica amb un manifest orgull patriòtic: “Aquesta bota -diu- és un dels nostres principals senyals d’identitat, és com la que portaven els guerrers i els nòmades de l’Imperi Mongol. No té taló i, si s’hi fixen bé, la punta fa una corba cap al cel... ¿Algú sap per què està feta així?” “Potser es tracta d’una qüestió espiritual...”, apunta un dels turistes. “No: per respecte a la terra, a l’herba! -exclama la guia-. L’estepa, les pastures són la nostra vida. Sense herba els animals es moren. Sense animals no hauríem sobreviscut. Els mongols formem part de la natura, vivim a la natura, ens desplacem amb la natura. I la natura és sagrada: per això la bota mira cap amunt, per no perjudicar l’herba, no fer-li mal quan caminem.

IDENTITAT I CAPITALISME

La bota més gran del món és a uns 50 quilòmetres d’Ulan Bator, la capital, dins d’una mena de parc temàtic en construcció dedicat a Genguis Khan. Segons la llegenda, aquest indret, conegut com a Tsonjin Boldog, és on el gran guerrer va trobar quan era un infant el fuet que simbolitza la bona sort dels mongols. El fuet que hauria de fustigar el cavall que el va ajudar d’adult a construir un dels imperis més grans de la història. Un imperi colossal que durant els segles XIII i XIV començava a l’oceà Pacífic i abastava fins al mar Negre.

Al mateix edifici on hi ha la bota, s’aixeca una enorme estàtua de Genguis Khan. De fet, l’edifici sosté la mateixa estàtua, a les entranyes de la qual s’ha construït un museu, un gran restaurant i diverses sales d’exposició. La figura del guerrer està feta amb alumini i s’eleva sobre un pedestal de 36 columnes que representen els 36 khans que van governar l’imperi fins a l‘últim khan, Ligden Khan, mort el 1634.

Aquest monument gegant havia de ser l’escultura més gran del món, però algunes estàtues, com la del buda del Temple de la Primavera, a la Xina, amb 128 metres, o fins i tot l’estàtua de la llibertat, amb 46 metres, el sobrepassen. De manera que per no treure mèrit al gran Khan s’ha trobat una solució que satisfà a tothom i les 250 tones de la figura pàtria s’han convertit en l’estàtua més gran del món... “representant un home assegut a sobre d’un cavall”.

Val la pena agafar l’ascensor fins al melic de Genguis i pujar per una escala que transita pel llom del cavall i acaba en un mirador des d’on s’observa un horitzó àrid i desert, que aviat s’haurà de convertir en un centre turístic amb un llac artificial, un telefèric, diversos hotels i tota mena de botigues amb marques internacionals -avui agrada molt viatjar pel món per tenir l’oportunitat de comprar les mateixes coses que es troben a tot arreu.

L’atracció principal d’aquesta Meca patriòtica comercial seran, però, els deu mil guerrers que han d’acompanyar l’estàtua. Si els xinesos tenen el famós exèrcit de terracota a Xian, els mongols han decidit esculpir un exèrcit propi en què, com també passa amb els de terracota, cada soldat tindrà la seva pròpia cara i personalitat. La diferència amb els xinesos, però, és que aquí qualsevol persona, i no només els que es dediquen al ram de la guerra, pot encarnar la seva pròpia representació guerrera al costat de Genguis. L’única condició és que estigui disposat a pagar els deu mil dòlars que costa l’estàtua, de manera que el cost del nou exèrcit i la vanitat personal quedin perfectament finançats, i la nova identitat del país de l’estepa pugui avançar un esglaó més en la construcció simbòlica de la nació sense fer trontollar els ensenyaments doctrinaris de l’inquisitiu Banc Mundial.

De fet, identitat i capitalisme són el nou repte d’aquest país immens, auster, pobre, hospitalari, somiador, amb una població dispersa de només tres milions d’habitants, la majoria nòmades, que viuen en un espai tres vegades més gran que la península Ibèrica, però que aviat es podria convertir en un país riquíssim gràcies a l’enorme potencial miner que aflora per sota de l’estepa i del desert, especialment al Gobi. Coure, urani, or, carbó... Les grans companyies mineres del món competeixen per fer-hi fortuna, en un mercat que mira cap a la Xina i el continent asiàtic, però on també competeixen països com França, aquest últim molt interessat en l’urani des que la guerra de Mali complica les explotacions africanes de l’empresa Areva, al nord del Níger. El mateix ministre d’Afers Estrangers francès, Laurent Fabius, va anar precisament a l’octubre a Mongòlia per lligar un contracte sobre l’explotació d’urani, producte essencial per a les nuclears franceses.

La pregunta que s’haurà de plantejar en aquesta acabada d’estrenar era postsoviètica és si la nova identitat mongola serà capaç de suportar la patacada que significa l’explotació de primeres matèries en uns temps en què el capitalisme avança amb ungles ronyoses de depredador, destruint sense concessions, sembrant corrupció i dependència als països pobres amb possibilitats de deixar de ser-ho. És a dir, si la bota dels hereus de Genguis Kahn seguirà mimant l’herba, adorant el déu Cel -Tengri-, la vida nòmada, la llibertat, la poesia i les narracions orals que expliquen la complexitat de la vida i transmeten la tradició; o la bota i els nous senyals d’identitat acabaran convertits en un souvenir per vendre als turistes. I si tota aquesta nova riquesa serà capaç de corregir la pobresa que provoca avui l’emigració cap a la gran ciutat, on la marginació i la pobresa creixen a un ritme preocupant: el reportatge més perseguit aquests últims anys pels periodistes que visiten el país és el dels nens que viuen a les clavegueres d’Ulan Bator com si fossin rates -els nens rata, els diuen- protegint-se del gèlid hivern de la ciutat més freda del món arrambats a les canonades de la calefacció central que perfora la ciutat.

DE LENIN A GENGUIS KHAN

Fa només dues dècades i mitja, les estàtues de Lenin i dels líders locals de la Revolució omplien els espais públics. De fet, el nom d’Ulan Bator vol dir heroi roig en record de l’arribada al poder dels revolucionaris mongols amb el suport de l’exèrcit soviètic, l’any 1924.

El règim comunista -aquella “Mongolia exterior” explícitament prohibida al passaport espanyol franquista- va durar 76 anys, es va enfonsar l’any 1990 com una peça més del desgavell que va seguir la caiguda del Mur de Berlín i va donar pas a un sistema polític democràtic. La plaça que portava aleshores el nom del líder revolucionari, Sükhbaatar, va passar a dir-se Genguis Khan, i al final de l’escalinata del Parlament s’hi va construir una immensa estàtua del Nou Heroi de la Nació. L’entusiasme que ha despertat el venerat guerrer en aquesta nova etapa en construcció és tan explosiu que només el primer any de la democràcia més del 60% dels nens nascuts van dir-se Borjigid, que és el patronímic del clan de Genguis Khan. Avui, el seu nom i la seva imatge són omnipresents no només als serveis públics com l’aeroport, la universitat, centenars d’escoles, carrers i places, sinó també a tota mena de productes i empreses, el vodka -la passió local més apreciada de l’herència soviètica-, el tabac, les infusions, el cafè, els bitllets de banc, els hotels de luxe, així com les pensions més humils, els bars de carretera o alguns dels imprescindibles karaokes, l’activitat estrella d’oci de la nova joventut. I per si algú no surt de casa, Genguis fins i tot està estampat a les estores d’ús domèstic, a la decoració de les iurtes -l’habitatge nòmada-, a bona part dels objectes d’ús quotidià, a les joguines, a les disfresses dels dies festius, als imants que s’enganxen com a decoració a la porta de las neveres.

La revolució comunista, a més de construir-se sobre una nova èpica i deixar en l’oblit les gestes de l’Imperi Mongol, també va perseguir la religió, que avui retorna com un dels principals senyals d’identitat, la seva segona pota, i ho fa amb el mateix entusiasme que s’atorga a la figura de Genguis Khan.

A principis del segle XX hi havia a tot el país més de 140.000 monjos budistes repartits en 750 monestirs. El budisme s’havia introduït a l’imperi a través del budisme tibetà a partir del segle XVI, i a poc a poc es va anar imposant sobre el xamanisme, que és una manera d’entendre la vida i l’existència dels humans dins de l’Univers segons la qual no existeix cap ésser superior, creador de totes les coses, sinó que l’Univers s’organitza a partir de diversos nivells habitats pels esperits. El xaman és l’encarregat d’interrogar aquests esperits i entrar-hi en contacte. Dins del xamanisme mongol, que té moltes semblances amb el que es pot trobar en alguns països del continent americà, Tangri, el Cel, ocupa el lloc principal de la creació i és al Cel on regnen els esperits superiors, com són la Tempesta, la Fertilitat i el Vent. En el món del mig hi ha la vida humana. I, per sota d’aquest món hi ha els esperits malignes, els que governen el mal, la destrucció i les malalties.

El budisme mongol és una barreja, doncs, de budisme tibetà i de xamanisme, que conviuen sense problemes en la simbologia religiosa i es complementen en les creences més profundes. Durant la Revolució, la religió va ser perseguida i prohibida. La majoria dels monestirs es van destruir, i els monjos que no van tenir la sort d’escapar-se o desaparèixer en la clandestinitat van ser detinguts, deportats al gulag siberià. Molts d’aquells monjos fins i tot van ser assassinats.

Avui, però, la religió, que no va aconseguir desaparèixer mai del tot, especialment el xamanisme entre la població majoritària nòmada, reneix amb la mateixa força que ho fa la memòria de Genguis Khan, i la figura de Buda, sense voler fer ombra al gran guerrer, també gaudeix del seu propi renaixement monumentalista. Un dels budes més significatius d’aquesta nova època, Megjid Janraiseg, el trobem al monestir de Gandan -Gandantegtchinlin és el nom sencer, que vol dir lloc sagrat de beatitud suprema -. I, naturalment, la grandiositat forma part de la manera de retre homenatge als nous referents. L’any 1937, els soviètics van fondre l’estàtua de Megjid per fer-ne munició. L’any 1996 ja se n’havia reconstruït la còpia que avui és la principal atracció del monestir: un nou Megjid fet amb coure recobert d’or que té al seu interior 26 tones d’herbes medicinals i una iurta completament equipada!

LA CUA DEL CAVALL

Viatjar a través del país -aquest viatge es va fer arran d’una convidada de Viatges Tuareg i Turkish Airlines-és un dels plaers més indescriptibles per a la vista, la llibertat, la soledat, la trobada. No hi deu haver un altre lloc al món on l’espai sense límits visqui una harmonia tan plausible entre el cel i la terra, i els homes i els animals s’adaptin al territori amb la veneració i el respecte que ho fan els nòmades mongols. La iurta ( ger, en mongol) és el centre de la vida del grup: la casa rodona que es trasllada amb els animals i les famílies segons l’estació de l’any i l’estat de les pastures, que a vegades es pot canviar de lloc més de vint vegades en un any. La iurta està sempre oberta als visitants, ja que l’hospitalitat forma part irrenunciable d’una cultura acostumada a compartir en què el viatger serà rebut com un nòmada més, necessitat de refugi. Aviat es prepara una taula amb menjar per als visitants, que també són convidats a quedar-se a dormir si ho desitgen, estirats als matalassos estesos a terra que cada dia es munten i desmunten.

Al centre de la iurta una estufa de llenya escalfa l’habitacle. A l’hivern les famílies, que viuen en petits grups enmig de l’estepa, queden molt sovint completament aïllades per la neu, de manera que han d’estar preparats per poder sobreviure, amb prou menjar emmagatzemat. Els productes làctics i la carn són la base de la seva alimentació i el cavall l’animal més fidel, si bé les nombroses motos de baixa cilindrada de fabricació xinesa s’han convertit en la nova cavalcadura d’ús quotidià per als petits desplaçaments. Al matí, la vida comença amb el sol. Mentre la mare i el pare recullen mantes i matalassos, l’àvia agafa un bol de llet amb la primera munyida, la llet encara calenta, i la tira cap al cel fent una volta sencera a la iurta, per agrair el nou dia i espantar els mals esperits. La llet d’euga fermentada, l’ airak, és la llet més apreciada de totes, però el visitant també podrà escollir entre la llet de la vaca, la de cabra o la de iac. Els nens viuen amb la família i aprenen a fer les tasques principals -cuidar els animals, muntar a cavall...-, però quan fan 7 anys comencen l’escola i durant els llargs hiverns acostumen a deixar la família per viure com a interns en escoles especialment fetes per acollir-los, ja que la família queda pràcticament aïllada.

Quan la nit cau, és l’hora dels contes, les llegendes i la música.

Abans, però, un dels pastors ha matat una ovella, però ho ha fet sense degollar-la, fent-li només un petit tall amb el ganivet al pit, a continuació hi ha posat la mà per arribar al cor i ha escanyat amb pressió l’artèria aorta fins que l’animal ha mort. I només aleshores, una vegada morta, l’han dessagnat abans de tallar la carn i cuinar-la.

Després de menjar abundantment, una parella de músics, un matrimoni, ella cantant, ell instrumentista, canten cançons que narren la vida dels homes, els déus i els animals de l’estepa. La Tutu, la nostra guia, explica la història del violí que fa sonar l’home, el famós mori khur, que vol dir cap de cavall. Es tracta d’un instrument d’origen xinès, de dues cordes, una “masculina” i l’altre “femenina”. La primera està feta amb 130 cabells de la crinera i de la cua d’un cavall semental, mentre que la segona s’ha fet amb 105 cabells d’una euga. El seu so, “poètic, expansiu, melancòlic i desenfrenat”, evoca el galop d’un cavall salvatge i el de la brisa i el vent sobre els prats. La caixa de ressonància, feta amb fusta, està recoberta de pell de camell, cabra o ovella, i el mànec de l’instrument té la forma d’un cap de cavall. La música que produeix el mori khur és tan fascinant i misteriosa com la llegenda que l’acompanya. “Hi havia una vegada -explica la Tutu- un noi que es deia Sükhe i tenia un cavall blanc d’una gran bellesa. Un dia un home malvat va matar al cavall i Sükhe va caure en un son profund. Mentre dormia, l’esperit del cavall mort el va visitar i li va dir que fes un violí amb les seves pròpies despulles. Així, cada vegada que toqués l’instrument, podrien estar junts de nou i estar-ho per sempre més”.

Hi ha una altra versió que a la Tutu li agrada més: “Hi havia una vegada un home enamorat d’una dona. L’home visitava cada nit la seva amant cavalcant un cavall blanc d’una bellesa extraordinària. Després de fer l’amor, l’home es vestia per tornar a muntar el cavall i desapareixia en la foscor sense voler quedar-se mai a dormir. Una nit, la dona va matar el cavall per retenir-lo, però l’home va marxar igualment. Aleshores, la dona va fabricar amb el ossos, la pell i la cua del cavall un instrument, el morin khun, que cada nit tocava per reviure aquell amor que ella mateixa havia destrossat”.

“I Genguis Khan? -pregunto-. Com va morir el gran guerrer? On està enterrat el seu cos?”

Ningú ho sap. Ningú ho vol saber. O potser tothom ho sap però no ho volen dir a un estranger. Com el so del violí, el seu esperit continua governant l’estepa. S’haurà d’esperar per veure si sabrà preservar-la o si sucumbirà als esperits malignes que han començat a perforar la terra sense tenir cap consideració per l’harmonia secular dels homes, els fills del vent i de l’herba, que l’habiten i la veneren.