Martin Adler, un exsoldat nord-americà de Nova York que ara té 96 anys, s’ha retrobat amb tres nens italians a qui va estar a punt de disparar per error durant la Segona Guerra Mundial. Tot i el titular, la història és bonica i gairebé un miracle. Això va passar l’octubre del 1944 a Monterenzio, a prop de Bolonya. Adler, que aleshores només tenia 20 anys, formava part de l’exèrcit dels Estats Units que es desplegava al llarg dels Apenins per fer recular els nazis. Amb el seu company John Bronsky van entrar en una caseta del poble. De sobte, van sentir un soroll que provenia d’una gran cistella de vímet i es van preparar per disparar pensant que s’hi podia amagar algun alemany. Una dona esverada va aparèixer en escena: “Bambini! Bambini!” I de dins de la cistella en van sortir tres germans: el Bruno, la Mafalda i la Giuliana Naldi, que aleshores tenien 7, 6 i 3 anys respectivament. El soldat va demanar fer-se una foto amb ells i la seva mare els va vestir amb la millor roba que tenien per a aquella ocasió.

Setanta-sis anys més tard, Martin Adler viu a Florida. Dissabte passat va demanar a la seva filla Rachelle que utilitzés les xarxes socials per descobrir si algun d’aquells nens encara era viu i li va donar la fotografia que havia guardat per facilitar la recerca. Ella la va penjar a la pàgina de Facebook dels veterans dels Estats Units i el Canadà que van ser destacats a Itàlia, i hi va adjuntar un missatge: “Esperem que gràcies a un miracle d’aquestes festes el meu pare es pugui retrobar amb aquests tres nens que hauria pogut matar per error. Gràcies a Déu que ell i en Bronsky van mantenir el cap fred”. El periodista Matteo Incerti la va veure, va localitzar per quines zones específiques s’havia mogut el regiment d’Adler i va fer córrer la imatge per mitjans locals. I el miracle que ha commogut Itàlia es va produir en qüestió d’hores. El 13 de desembre, el dia en què molts italians celebren la Festa di Santa Lucia, Incerti va rebre la trucada de la cuidadora d’un bon amic d’en Bruno Naldi. Ell li va explicar que s’havia reconegut a la foto, i la cuidadora es va encarregar de tancar la història com cal. El Bruno, la Mafalda i la Giuliana ara tenen 83, 82 i 79 anys i viuen a Castel San Pietro.

Aquest dilluns passat Incerti va facilitar la videotrucada entre Martin Adler i els germans Naldi. Ells recorden que els soldats americans aquell dia els van oferir caramels i xocolata i que van jugar a bàsquet. La conversa va ser molt emotiva i Adler els va confessar la seva intenció de viure fins als 100 anys i, abans d’arribar-hi, tenir l’oportunitat de visitar-los personalment a Itàlia tan aviat com la pandèmia s’esvaeixi. “Ha sigut com tornar a estar davant d’aquell bagul de vímet”, va dir Adler, que després de la guerra va patir la síndrome d’estrès posttraumàtic. “És un miracle de Nadal”, va concloure Incerti.

Aquell 1944 ni Martin Adler ni aquells tres germans devien passar un Nadal gaire lluït. Quedaven encara uns quants mesos de guerra i moltes penúries. Ara ens sembla que el món s’enfonsa perquè enguany molts no saben quants seuran a taula ni si es podran veure. Però, com el Mister Scrooge del conte de Dickens, hem de pensar en l’esperit de tots els Nadals que encara han de venir. Tant se val aquest Nadal. Qui els hauria dit al Martin, el Bruno, la Mafalda i la Giuliana que, 76 anys més tard, serien els protagonistes d’un conte tan bonic. Fem bondat i creuem els dits per poder arribar a vells i ser els protagonistes d’alguna història màgica dels Nadals futurs.