L’INE ens informa que l’any 2022 s’han divorciat 81.302 parelles. Són les xifres oficials de les parelles inscrites en origen i que també registren la seva separació. Números absoluts que ens donen una visió molt esbiaixada del que realment passa a la població, i treure’n conclusions universals seria totalment erroni. Els que no han passat per l’altar, pel registre o per les dependències municipals no es comptabilitzen a les estadístiques malgrat que les històries humanes hi són igualment. El mateix passa quan les parelles han deixat de conviure però han de continuar cohabitant, una situació cada vegada més freqüent ja sigui per motius econòmics o per creences limitants que sovint els obliguen a continuar plegats encara que sigui un suplici. Potser caldria crear un altre registre que reflectís aquestes parelles de desfet, les que protagonitzen la monogàmia forçada que tant i tant hem normalitzat.

En l’era de les relacions obertes, del poliamor i dels lligams a curt termini, són moltes les parelles en procés de desintegració que busquen ajuda per refer-se. És possible que aquesta sigui la naturalesa inherent a les relacions afectives: fer per desfer i, a voltes, refer. I aquests últims vincles, els refets (robusts i cepats segons el diccionari), són els que hi entenen de treball conjunt. De l’amplíssim ventall de models relacionals, la monogàmia a llarg termini continua sent un dels més sol·licitats, però abans de clicar el botó d’acceptació caldria comprendre que en termes de benestar, la monogàmia serà esforçada o no serà.