Aquesta setmana hem conegut la notícia de la mort de Françoise Bornet. Va morir el dia de Nadal als noranta-tres anys. És molt possible que el nom us resulti absolutament desconegut. En canvi, els diaris i les televisions més importants d’arreu del món li han dedicat un obituari. I això que a ella ni tan sols se li veu la cara a l’escena que la va fer famosa.

La primavera del 1950 Françoise Bornet era una estudiant d’art dramàtic de vint anys. Aleshores el seu cognom era Delbart. Un matí, mentre es petonejava amb el seu company, la passió de la parella va cridar l’atenció del fotògraf Robert Doisneau. “Era el meu nòvio. No podíem parar de fer-nos petons. Ens petonejàvem a tot arreu tota l’estona. Robert Doisneau era al mateix bar que nosaltres i ens va demanar que poséssim per a ell”, va explicar ella en una entrevista. D’aquella sessió de fotos, la instantània que va fer fortuna va ser la d’un petó davant de l’hôtel de ville, l’ajuntament de París. Jacques Carteaud, l’altra meitat del bes, agafa la noia per l’espatlla. La lleugera inclinació cap enrere de la Françoise en l’instant del petó és el detall gairebé inapreciable que dona a la imatge l’energia que l’ha fet emblemàtica. Bornet es lliura a l’altre amb absoluta confiança, el seu cos transmet la sensació d’un petó que atura el temps. Un instant fugaç que es converteix en memorable. La fotografia de Doisneau capta més que un petó. En plasma la intensitat emocional i física.

El retrat era per a la revista Life. Però va agafar transcendència el 1988, quan la revista cultural Télérama la va tornar a publicar. Va esdevenir una icona del romanticisme de París i va passar a decorar tasses, pòsters, llibretes, carpetes i imants per a la nevera. Diverses parelles van reclamar-ne els drets d’imatge reivindicant ser-ne els models. Però només Françoise Bornet va poder demostrar, el 1992, que ella era de veritat la noia de la foto. Ja feia anys que s’havia acabat la relació amb Carteaud. S’havia casat amb Alain Bornet, director i autor teatral. Carteaud, que també va morir fa uns anys, es va dedicar al món del vi.

El 1993, Françoise Bornet va anar a la justícia per reclamar els drets d’imatge. Segons la filla de Doisneau, allò va ser un cop molt dur per al seu pare, que va morir l’any següent. El jutge va considerar que a Bornet no li pertocava cap retribució econòmica perquè no se la reconeixia a la imatge. El 2005, Bornet va vendre en una subhasta la foto original que li va regalar el mateix fotògraf. Un col·leccionista suís en va pagar 155.000 euros. Aleshores, Carteaud va lamentar al diari Le Monde que la transcendència d’aquella imatge hagués quedat reduïda als diners. I tenia raó. El petó a l’Hôtel de Ville mostrava el retorn de l’amor i la felicitat a París després dels anys de l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

La imatge connecta amb la foto d’un altre petó a l’altra punta del món. El d’un mariner a una infermera que el fotògraf Alfred Eisenstaedt va immortalitzar a Times Square com a representació de la joia d’haver guanyat la guerra. El mariner George Mendonsa va admetre dècades després que mai va tenir el consentiment d’aquella noia, que només passava per allà. El gest del puny tancat durant el bes delata l’espant d’ella. I l’agressivitat dels braços del mariner són la prova de tot l’alcohol que ell mateix va reconèixer haver consumit abans. El petó de París, en canvi, té la dolçor i la sinceritat de l’amor. “La fotografia és com aturar la vida per lluitar contra la mort, però és una lluita perduda des del principi”, va dir Doisneau. Ara que ni els models ni el fotògraf ja no hi són, deixem que la imatge torni a ser el que volia representar al principi: l’alegria de viure.