Diu molt de nosaltres com a societat que desestimem sense remordiments tones de fruites i verdures boníssimes pel simple fet de ser massa petites o massa grosses, perquè no tinguin una forma estàndard, ni siguin prou brillants ni homogènies. En definitiva, perquè no són boniques. D’aquesta manera, el programa 30 minuts Som el que llencem evidencia l’estupidesa humana quan destruïm aliments “lletjos” per atribuir-los una manca de qualitat o gust. Malgrat tot, hem de saber que aquest problema té una escala més gran.

Està clar que també apliquem criteris de bellesa als animals i, en un cas de perill, salvaríem abans un os panda que un ratpenat. Atribuïm al lleó o a la zebra una bellesa majestuosa i tenim predilecció pels animals bufons que s’assimilen als nadons humans, cosa que el premi Nobel Konrad Lorenz va batejar com a kindchenschema. Això ens porta a forçar certes races de gos fins a la mida toy o “tassa de te”, tot i els problemes de salut que els causem.

La bellesa animal, lluny de ser irrellevant, condiciona la supervivència de certes espècies i en condemna d’altres a l’extinció, tot emulant Los Sírex quan cantaven Que se mueran los feos. De fet, l’associació Watt va néixer per protegir animals lletjos que no desperten sentiments de protecció, com el mico nassut, que rep aquest nom per la mida del seu nas, que tot i atraure les femelles de la seva espècie per a nosaltres és motiu de mofa. Un altre exemple és el del ja famós peix gota, considerat l’animal menys agraciat del món pel seu aspecte gelatinós. Unes característiques físiques que, malgrat que li permeten adaptar-se a la pressió de les profunditats marines, han donat peu a un bon nombre de mems.

El malbaratament alimentari i els animals lletjos en extinció són miralls de les relacions humanes, ja que la nostra societat massa sovint mesura l’èxit per la capacitat de ser desitjables i boniques. És el que s’anomena pretty privilege, ja que està comprovat que a una persona bonica, per l’efecte halo, se li pressuposen unes capacitats i aptituds, a més de tenir més facilitats i oportunitats d’èxit en els àmbits personal, social i professional. Amb tot, no es tracta de viure obviant l’aspecte físic, ja que ens aporta una informació imprescindible per a les relacions socials. Però cal tenir clar que la bellesa, lluny de ser natural, és un constructe cultural condicionat per la classe social, la raça o el capacitisme, entre d’altres. Així doncs, és significatiu tenir en compte que la bellesa és més escassa entre les classes desafavorides, en primer lloc perquè la duresa de les feines afecta el cos de manera negativa. Però, a més, perquè tampoc disposen de tant de temps ni diners per optar a cultivar la bellesa, com a mostra fefaent que es treballa i es construeix.

És francament difícil escapar-se de la dictadura de la bellesa i la pressió estètica que assolen sobretot les dones, però com a mínim hem d’intentar ser crítiques per a suavitzar-ne els efectes. No malbaratem les fruites lletges, però tampoc menystinguem persones de gran vàlua personal, intel·lectual i professional pel simple fet de no tenir una bellesa normativa. I sempre cal preguntar-nos una qüestió fonamental: qui decideix què és bell i què no i, sobretot, a quins interessos respon?