Diumenge 14/09/2014

La multitud: una patologia filosòfica

Cent mil persones van omplir Palma de verd per l’educació pública i en català. Una multitud va sortir dijous al carrer a Barcelona

3 min
La multitud: una patologia filosòfica

“Em demanes què és el que més has d’evitar: és la multitud. Encara no pots confiar-t’hi sense perill. [...] El tracte de la multitud és perjudicial, puix no hi ha ningú que no ens recomani un vici, o no ens l’imprimeixi, o sense sabuda nostra no ens taqui. I com més gran és la multitud a què ens barregem, major és el perill”. Sèneca, en una de les seves cartes a Lucili, va donar forma explícita a un menyspreu, secular, que travessa bona part de la història de la filosofia des dels orígens: l’al·lèrgia contra la multitud, la incapacitat de pensar, de manera coherent, la preservació de la singularitat de l’individu en la col·lectivitat. Tanmateix, no hi ha vida humana si no és amb els altres. Ho va endevinar Aristòtil, que va dir, amb una ironia estranya en ell, que, si una tal vida fos possible, sense els altres, seria més pròpia d’un déu o d’un animal, però no d’un ésser humà.

Perquè molts filòsofs, des de Plató fins a Heidegger, no han estat capaços de pensar en una vida possible més enllà de l’individu aïllat. I, quan ho han fet, Plató va apostar per l’ideal de fusió, que anihila qualsevol singularitat en nom del tot, i Heidegger es va llançar, amb els braços oberts, a l’obediència d’un Führer al qual va beneir amb tota mena de glorificacions metafísiques. El 1930, un Ortega y Gasset més profundament elitista del que li agradaria reconèixer va encetar el seu llibre més cèlebre amb unes afirmacions que farien fortuna: “Hi ha un fet que, per bé o per mal, és el més important de la vida europea de l’hora present. Aquest fet és l’adveniment de la massa al ple poder social. Com que les masses, per definició, no han de dirigir, ni ho poden fer, la seva pròpia existència, i encara menys regentar la societat, vol dir que Europa pateix ara la crisi més greu que pobles, nacions, cultures podrien patir”. Ell va ser qui va escriure: “Ja no hi ha protagonistes: només hi ha cor”. La mateixa incapacitat de Sèneca: on hi ha moltes veus que s’expressen juntes, l’individu desapareix. Cap d’ells no havia escoltat Bach. No és una patologia exclusivament filosòfica. El venerat escriptor Thomas Bernhard va escriure: “Cada individu és un virtuós del seu instrument. Tots junts, una cacofonia insuportable”.

Podrien posar-se moltes notes a peu de pàgina, i molts matisos amb elles, a aquestes afirmacions, però l’al·lèrgia a la multitud és una musiqueta de fons que travessa la història del pensament. I tanmateix, com dèiem, no hi ha vida pròpiament humana si no és amb altres. Per això, el repte filosòfic fonamental, o fins i tot fundacional, durant vint-i-cinc segles, ha estat fer pensable alhora la individualitat i la col·lectivitat. I, en el fons, respondre a una pregunta de les poques que valen la pena fer-se: com és possible la compatibilitat entre la llibertat individual i la vida col·lectiva? Com pot articular-se una vida en comú que no suposi l’anul·lació de la singularitat, sempre excepcional, de cadascun dels individus que en formen part?

No és estrany que el concepte de multitud (que no té res a veure amb el de massa, un concepte, aquest, fonamentalment totalitari) sigui una de les nocions clau del pensament estrictament contemporani. La multitud, a diferència del que pensava, igual que molts altres, Sèneca, institueix un subjecte polític que neix de l’afirmació lliure de moltes subjectivitats operant juntes. I, com estem veient, quan la multitud parla, gairebé pot paralitzar el món, i cada col·lectivitat és un món. Està per veure si, a més, també serà capaç de canviar-lo. Perquè, quan la multitud troba la seva veu, no hi ha llei que pugui fer-la callar.

stats