En una doble pàgina de la secció d’esports del diari El País, que és aquest rotatiu que els independentistes consideren facha i que els fachas consideren bolivarià, hi ha dos titulars relacionats amb la paternitat que, a les meves germanes i a mi, que som com un autèntic cor de tragèdia grega, sempre a l’uníson, ens criden poderosament l’atenció. El primer és una declaració de Keira Walsh, la futbolista que, el mateix dimecres que es publica l’article, s’estrena amb el Barça contra el Benfica (nou a zero a favor de les blaugranes). L’esportista, glòria de la selecció anglesa, declara, suposem que per congraciar-se amb la voluble i sensible afició del seu nou club, que el seu pare, un fanàtic del futbol ibèric, quan ella era una criatura, “me ponía vídeos de Guardiola”. I es veu que ho feia l’home a tort i a dret, sempre i a tota hora, que sort que eren una família de Manchester perquè aquí tu a la teva filla li poses vídeos del Guardiola en looping i et poden retirar la custòdia al·legant adoctrinament sever.

L’altre titular és de Neymar, que, com tothom sap, ha passat pels jutjats –al seu puto ritme, això sí, i gràcies al beneplàcit del magistrat de torn, que es veu que és aficionat a la samba– per tal d’esclarir allò del seu fixatge pel Barça l’any 2013, que tot apunta que va ser un autèntic nyap. El jugador, obedient, tal com destaca el titular, ha assegurat en seu judicial que “firmo lo que me dice mi padre”.

Que afortunades han estat aquest parell d’estrelles amb els seus papàs i quina mala sort hem tingut nosaltres amb el nostre. Ara entenem per què anem sistemàticament i de forma tan tossuda a la deriva. 

El nostre papà mai no ens va obligar a veure vídeos del Pep Guardiola jugant a futbol. I així ens ha anat. Si el nostre papà ens hagués educat bé, ara l’Alexia Putellas hauria de besar el terra per on trepitgem. ¡Has tingut sort, Putellas, que el nostre papà no ens fes veure vídeos del Guardiola de ben petites, perquè si no, mai no hauries tastat Pilota d’Or!

Per cert, i a manera de digressió: el meu majordom em fa notar que aquest garbuix que anomenem “les xarxes” s’ha aixecat contra la campiona blaugrana perquè va agrair l’esfera daurada, amén d'en castellà i anglès, també en català. Diu que li han dit “cateta” i és evident que aquests tuitejadors estan desinformats, perquè que una senyora de Mollet del Vallès sigui capaç de parlar en català és una cosa força habitual, i més si tenim en compte que, ens consta positivament, en aquella població es fa, això de parlar en català, des de fa molts anys, segles diríem. És a dir, que no és una moda passatgera o una excentricitat per donar la nota, sinó un costum, malgrat tot, bastant consolidat. Mira com deu ser que cap dels convidats a la gala d’entrega de les bimbes àuriques celebrada a París, ni dels molts fans que té la Putellas repartits pel planeta Terra i que la seguien, quasi de genollons, a través de les distintes plataformes per on es retransmetia l’espectacle, es va estranyar absolutament de res, perquè les persones cosmopolites estan, com se sap, curades d’espants i són, per sistema, multilingües, líquides i poliamoroses, a banda d’educades, que aquesta seria una altra cosa.

Per altra banda, al contrari del Neymar, nosaltres no hauríem firmat mai res que ens insistís a firmar el nostre papà. Hem estat, totes quatre i sense excepció, eternes adolescents en permanent peu de guerra contra els nostres progenitors. És una cosa que treballem sovint amb els nostres respectius psiquiatres (cadascuna té el seu), sense, diguem-ho tot, acabar de desencallar la nostra tendència a la rebel·lia. A nosaltres el nostre papà ens diu que firmem alguna cosa i li muntem una manifestació. I esclar, així ens va, perquè potser sí que estaríem ballant capoeira al jutjat mentre li endossem al papà tots els càrrecs, però seríem multimilionàries. I el papà, també.