14/01/2022

Ser o no ser gos

3 min
Ser o no ser gos

BarcelonaEl senyor Leo i el senyor Terry estan que fumen en pipa perquè han sentit per Ràdio Vaticana, a la qual són aficionats, les declaracions del papa de Roma segons les quals “moltes parelles no tenen fills perquè no volen [...] però sí que tenen dos gossos, dos gats...”. Segons Francesc, aquesta és la principal causa del terrabastall demogràfic actual. Tal és el disgust que els envaeix que no tenen esma de seguir llegint Josep Pla, i perquè aquests dos éssers, ara ja legalment amb sensibilitat, deixin de llegir el de Palafrugell, el desconsol ha de ser profund. Amb el meu majordom intentem animar-los tirant-los una pilota espellifada de tenis passadís enllà, però ni així. El problema, li dic al meu majordom, és ben bé nostre, perquè mai no hem tingut el valor de dir-los la veritat. Ho vas deixant passar, procrastines, penses que potser arribaran a descobrir-ho pels seus propis mitjans, el temps passa i la bola, a causa de la mandra, es fa cada cop més grossa. L’autèntica veritat és que el senyor Leo i el senyor Terry estan convençuts que són ells els que ens han adoptat a nosaltres i no a l’inrevés. Que ells dos s’estiguin permanentment estarrufats al sofà i nosaltres permanentment a terra tampoc no deu haver ajudat a desfer el malentès. I esclar, ara es pensen que la recriminació del seu líder espiritual, que ells creien caritatiu i d’esquerres, els interpel·la directament.

No és, val a dir, el primer conflicte religiós en què es veuen involucrats. Recordo aquell cop, fa temps, que els vam acompanyar al cambril de la Mare de Déu de Queralt perquè, devots com són, volien encomanar-s’hi i rebre la seva benedicció. Benedicció que, naturalment, no falla mai i que des d’aquí recomano. Una família vestida amb calça curta i botes de trekking que clarament estrenaven aquell dia, va irrompre, bramant, per seguir fent el turista, passar-nos per sobre, a nosaltres, als dos gossos i a la mare de Déu i desaparèixer tal com havien aparegut, és a dir, sorollosament. Nosaltres vam seguir, com un sol home, pietosos i comprensius, orant. A la sortida del temple berguedà, se’ns acosta l’escandalosa mare dels petits i escandalosos pixapins, possiblement col·leccionistes de cartes del Pokémon, per dir-nos -diria que posant en pràctica alguna nova estratègia de frontalització recomanada pel seu terapeuta, i cito literalment- que li semblava “una falta de respecte” que haguéssim entrat a l’ermita amb dos gossos, i va girar cua, estarrufada, obaga de Queralt enllà. Víctimes, un cop més, de l’esprit de l’escalier i a causa del fet que, a la manera de Diògenes, quan ens parlen de gossos mai no sabem exactament a qui dels quatre es refereixen, no vam tenir ni temps ni enginy per contestar-li o bordar-li o el que sigui que s’hagi de fer en aquests casos.

Truca la mamà per recordar-me que em passa a buscar per anar a veure el Hamlet que representen els de La Perla als cinemes Aribau. Li explico el disgust que tenen els senyors Terry i Leo amb el papa Francesc, però ella, expeditiva, resol:

-Estos dos perros, te lo tengo dicho, a nivel espiritual, tienen que ser menos capillitas i apuntarse a yoga para convertirse en la curia de su propia iglesia, que parecen lelos. Baja, que ya es aquí.

La sala gran dels cinemes Aribau és una de les nostres favorites i gràcies a l’espectacle descobrim que funciona a la perfecció com a corral de comèdia. Mentre busquem la nostra butaca (fila tres, seients 18 i 20, trenta-un euros per barba) una senyora comenta que “aquí a Catalunya, si et despistes, et plantes als cinquanta i no has vist el Hamlet sobre un escenari ni de broma”. No deu ser pas pel senyor Broggi, penso, que és el segon que dirigeix. El príncep de Dinamarca que ara proposa és una mescla entre la solemnitat aquella que en Ricard Salvat imposava als actors a La pell de brau i l’esperit jedi de les primeres entregues de La guerra de les galàxies. Algú ens havia dit que les cadires, per suportar les tres hores que dura l’espectacle -que, per cert, passen volant-, eren molt incòmodes, però, francament, no ens sembla que n’hi hagi per tant; la mamà assevera: “La gente tiene el culo muy flojo ”. A l’entreacte ens trobem amb el matrimoni Faixedas, que han baixat d’Arbúcies expressament per anar al teatre. Comenten la potència interpretativa d’en Guillem Balart i d’en Toni Gomila. La mamà, desbocada un cop més, no se n’està i apunta:

-Pues yo, qué quieren que les diga, pienso que a la reina Gertrudis le falta un hervor feminista. Si el atontadísimo del Hamlet fuera mi hijo, le pongo en su sitio de un guantazo.

Empasso saliva, sona el timbre, encara sort.

Comença la segona part.