Diumenge 15/03/2020

“No, no soc el teu millor amic”

L’actor britànic protagonitza ‘Breeders’ (’Bendita paciencia’), una sèrie en què dona vida a un pare sobrepassat per la criança que es va estrenar a principis de març a HBO. L’actor se sent identificat amb el paper que interpreta a la còmedia, una mica negre, perquè reconeix que té molt d’autobiogràfic Martin Freeman

Text: Alexis Soloski / The New York Times
9 min
“No, no soc el teu millor amic”

“Als cercles progres i esquerranosos ningú diu que té ganes de tirar els nanos per la p... finestra”, diu Martin Freeman.

És un divendres gris i, al cap d’unes quantes hores, Freeman s’ha de reunir amb els seus fills, l’una d’11 anys i l’altre de gairebé 14, per passar el cap de setmana, “segurament per no fer res més que menjar i xutar la pilota; coses normals, avorrides”.

Però, de moment, seu en un còmode sofà en una sala d’estar privada d’un elegant hotel londinenc, situat en un racó luxós del Soho. Mentre menja llenguado tallat a trossets petits, m’explica que educar els fills, sobretot quan són molt petits, sovint li fa venir ganes de donar cops de puny contra la paret.

“És difícil”, diu. Minuts després ho explica millor: “Tens la sensació que t’han tancat en una presó petita i que t’estàs tornant boig”.

Freeman, de 48 anys, l’actor anglès que ha protagonitzat les sèries Fargo i Sherlock i la trilogia El hòbbit de Peter Jackson, reflecteix aquesta bogeria a Breeders ( Bendita paciencia, a Espanya), una comèdia negríssima creada i interpretada per ell que s’ha estrenat a HBO. Hi fa el paper del Paul, un londinenc casat amb l’Ally (Daisy Haggard) i pare de dos fills preciosos, el Luke, de 7 anys, i l’Ava, de 4.

“Donaria la vida per aquestes criatures -diu el Paul a la seva dona al capítol pilot-. Però moltes vegades també em venen ganes de matar-los”. I ella diu: “Això de decidir amb quin edredó els asfixiaràs és com una endevinalla, oi?”

Breeders s’afegeix a altres comèdies anglòfones recents, com Catastrophe, Motherland ( Patria, a Espanya), Workin’ moms ( Madres trabajadoras ) i The Letdown, que se centren en les dures exigències imposades avui dia per l’educació dels fills. També ens presenta un Freeman -un actor conegut per interpretar papers de bona persona i de tant en tant el de simpàtic hòbbit- que deixa anar la ira que acostuma a mantenir controlada i expressa a crits la seva ràbia.

Això, als fans de Freeman, els pot grinyolar. Què fa un paio tan bona persona com ell enfurismat d’aquesta manera? Però Freeman no és gaire bona persona. I ell ho sap.

“Tinc mal geni”, diu, amb la seva típica sinceritat. “I soc una mica cregut”. Els seus personatges també, fins i tot els que semblen bondadosos, com el Tim de la versió britànica de The office, que sol tenir una actitud despectiva, o el John Watson de Sherlock, que lluita amb l’estrès posttraumàtic. (I sí, li vaig preguntar si faria més episodis de Sherlock. I em va contestar: “Encara la fan?”) Si els treus la caputxa arrugada, els bons nois de Freeman no tenen res de bons nois.

“La gent es pensava que jo era el seu millor amic -diu-. La veritat és que no. No soc el teu millor amic. I això sempre ha sigut una sorpresa desagradable per a la gent”.

Això fa pensar que el seu personatge a Breeders, més que un cas a part, és un alter ego. Quan li vaig preguntar en què es diferenciava del Paul, va rumiar un moment: “Crec que segurament és menys ca... que jo”. Freeman, que duia unes botes de safari, uns texans i una jaqueta esportiva de color índigo, també diu que creu que vesteix millor que el Paul. Cert.

Durant el dinar, Freeman alterna algunes diatribes amb un gran control de les emocions. Parla amb molta més sinceritat que la majoria d’actors, fent servir el cervell i l’enginy, i de tant en tant amb uns acudits tan escandalosos que després, quan vaig escoltar la gravació de la conversa, em vaig sentir a mi mateix rient gairebé com un histèric.

Breeders va començar amb un somni: un somni de debò, un somni que s’assemblava molt a la vida real. En el somni, els seus fills armaven un xivarri infernal i, mentre pujava l’escala per fer-los callar, es deia a ell mateix que no els escridassaria perquè no serviria de res, perquè només se’n penediria. Però, al final, els va escridassar.

L’endemà al matí va dir a qui aleshores era la seva parella i coprotagonista de Sherlock, l’actriu Amanda Abbington (es van separar el 2016), que creia que tot plegat seria un bon material per a una comèdia molt negra. Havia vist altres sèries sobre la criança dels fills, com ara Outnumebered, de la BBC. I quan se les mirava es preguntava per què els pares “no amenaçaven mai a ningú amb un bon clatellot”: “Perquè si et desobeeixen sempre, constantment, acabes amenaçant algú amb estampar-lo contra la paret. I aquesta és la vida real”.

Sí? De debò? És el que potser ens preguntaríem la majoria d’humans ben intencionats i jo mateix. Freeman sap la impressió que fa: “Això no quedarà bé un cop publicat. Les meves entrevistes no queden mai bé”.

Parlem clar: Freeman vol que sapigueu que no aprova cap mena de maltractament infantil. Mai ha alçat la mà als seus fills; creu que ningú ha d’alçar la mà a cap nen. Finestres? Parets? De cap de les maneres. Quan es va adonar que escridassava massa les persones que més estimava al món, va anar a teràpia i això el va ajudar.

Però el cas és que volia que Breeders reflectís la seva autèntica frustració com a pare, no una versió televisiva. Parlant per telèfon, Simon Blackwell, productor executiu de la sèrie (i un dels guionistes, amb Chris Addison), ha descrit les primeres reunions com “una mena de grup de teràpia per a homes” en què es parlava sobretot dels fracassos que tots compartien com a progenitors, la distància entre els pares que volien ser i els pares que eren en realitat.

Ser pare no és tan divertit

Els assistents a la sala de guionistes eren tots pares i mares. La sèrie, com explica Freeman entre molts renecs, “ha d’estar impregnada de la veritat del que vol dir ser pare o mare: què vol dir estimar tant i alhora estar tan enfadat i cansat”. Per això l’observació més freqüent de Freeman sobre el guió era: feu que no sigui tan divertit. I això és el que han fet els guionistes, conscients que l’encant desendreçat de l’actor suavitzarà un personatge molt poc suau i crearà una empatia que potser el Paul no es mereix.

“No soc una bona persona -diu el Paul en el primer episodi-. Durant trenta anys he estat convençut que era una bona persona. Però no ho soc. Soc dolent”. És el que la paternitat li ha descobert al Paul. I també a Freeman.

De tota manera, el que amb gran sinceritat -potser fins i tot massa- l’actor defineix com a defectes personals, per als seus col·legues no és sinó la conseqüència d’una intel·ligència i una dedicació a l’ofici carregades d’una passió que de vegades pot manifestar-se com a impaciència.

Daisy Haggard, coprotagonista de Breeders, que portava el tirallet als càstings, diu que és rigorosament sincer: “Va al fons de les coses, no et quedes flotant a la superfície comportant-te amb educació en tot moment”.

Steven Moffat, director i coguionista de Sherlock, diu que és “agut” i “molt autoritari”, i “ningú el prendrà mai per un pusil·lànime”.

“Crec que de vegades s’empipa una mica perquè sempre li donen papers d’home del carrer”, afegeix. “I pensa que té molt poca cosa a veure amb l’home del carrer, i té raó”.

Hi ha una tensió entre aquest aire de germà petit del teu amic, aquest somriure tort, i la sospita d’alguna cosa més volàtil al darrere. Aquesta tensió és la base dels seus millors papers. “El Martin és perfecte per fer d’home del carrer però amb un rerefons amagat en plena ebullició”, afirma Moffat.

Per això Noah Hawley el va seleccionar per interpretar Lester Nygaard, el poruc personatge convertit en assassí que protagonitza la primera temporada de Fargo.

“Aquesta càrrega d’ira és interessant a la pantalla”, comenta Hawley per telèfon. “Esperes que surti a la superfície”.

A Breeders la ira hi apareix de bon començament. En la primera escena de l’episodi pilot, adaptació del somni de Freeman, el Paul escridassa els seus fills d’una manera que el mateix personatge qualifica de pròpia d’un “malalt mental”. Sembla que Freeman no estigui actuant, potser perquè Breeders s’inspira explícitament en la seva pròpia experiència, o potser perquè actuar sense que es noti és una de les seves especialitats. “No vull veure la p... sèrie -diu-. Perquè sembla que només vulguis guanyar un premi”.

Això no vol pas dir que es prengui la feina a la lleugera. Hawley comenta que va mantenir l’accent de Minnesota durant tot el rodatge de Fargo. Tal com explica Moffat, segons el qual Freeman està a punt d’aconseguir la distinció de “tresor nacional”: “Es pren la feina molt seriosament. El que vull dir és que, quan treballa, treballa de debò”.

I, en el cas de Breeders, s’hi dedica a fons, perquè un personatge com el Paul -eternament en una situació límit- s’assembla molt a l’home que Freeman era abans, i no a l’home que és ara. La seva separació d’Abbington, a qui qualifica de “meravellosa” i “actriu brillant”, li ha comportat la custòdia compartida, gràcies a la qual ara passa menys temps amb els seus fills. Un temps, però, que valora més. Té ganes que arribin els caps de setmana “normals i avorrits”. “Avorrits i encantadors”, aclareix.

“No nego que hi ha un costat fosc”, diu; protagonitzant una sèrie com Breeders, no pot negar-ho. Però “el costat bo és fantàstic”.

En altres paraules: no vol tirar ningú per la p... finestra.

Copyright: The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell

stats